Un dels actes que he viscut darrerament amb més emoció personal va tenir lloc el passat 18 de setembre en l’incomparable marc del Museu Déu del Vendrell. Després de la desaparició per sorpresa del Diari del Baix Penedès en un llunyà desembre del 2012, alguns dels que el van fer possible vàrem tornar a coincidir per presentar la nova versió digitalitzada d’aquest diari a través de la Xarxa d’Arxius de Catalunya. El que és el mateix que poder consultar un bocí de la nostra història a través
de la pantalla des de qualsevol lloc del món.
Vaig entrar al Diari d’aquella manera que un no s’espera. El seu editor el Sr. Huguet va anar a la Biblioteca Popular del Vendrell, a la Rambla, a buscar alguna persona que
pogués afegir un toc d’història a la publicació. En aquell moment la Montserrat Mercader era la màxima responsable d’aquesta institució clau. Aquesta li va aconsellar, per sort, que parlés amb mi. En aquells moments passava moltes tardes entre les quatre parets d’aquest edifici de formes clàssiques.
Doncs res, al març del 1995 sortia la meva primera secció de pàgina sencera sota el títol “Notícies dels Nostres Avantpassats” que s’encarregava de reviure la història de la comarca a través de la seva premsa escrita. Una rara avis. Aquesta va ser la porta que em va obrir el Diari per fer cròniques de teatre, festes majors i tot el que es deixa comentar. La darrera secció on vaig entrar va ser opinió, en la qual m’he mantingut fins l’actualitat en diferents mitjans de comunicació local, comarcal i provincial.
En aquells moments calia esperar el divendres a veure el resultat final en paper. Avui en dia, tot és virtual i toca navegar per dimensions desconegudes. El Diari durant els seus 22 anys es va convertir en un autèntic club social. Un lloc de debat, d’anàlisis de l’actualitat amb moltes persones que passaven per les seves oficines a deixar el seu article, fotografia o aportar aquesta informació confidencial que donava joc a la celebrada secció del Tothosap amb els seus esperats premis anuals.
Un dels punts àlgids del Diari era el seu dinar anual on posàvem cara a les persones. En aquells moments no existien les xarxes socials i tot anava a través del paper, ràdio o
televisió. En aquell punt de trobada sorgien noves coneixences, amistats i bones relacions entre els qui aportàvem un granet de sorra a aquesta portaveu comarcal.
En aquella oficina a vegades caòtica, a vegades plena de fum, a vegades plena de gent, a vegades tancada i algun cop normalitzada perquè els professionals estaven destinats a
alguna roda de premsa. Allí es vivia el pols de la comarca.
Avui en dia falta aquesta cohesió comarcal i moltes vegades també de caire local on cada barri vol viure la seva història aliena a la dels seu voltant. Per a mi es va convertir en la millor universitat de la vida de moltes persones que deixaven anar volar les seves passions i frustracions a través del paper. Nosaltres érem uns altruistes que ens agradava deixar constància del nostre entorn per al futur.
Ho podíem fer bé o malament, però nosaltres posàvem el nom perquè donàvem la cara a la gent i tothom podria saber on es podria trobar. Sense donar-nos compte vam fer màgia com tants altres ho han fet al llarg de la història i els altres que els tocarà seguint complint amb aquesta tasca de fer una crònica real del que ens envolta. Un plaer tot
plegat i gràcies a tothom per fer-ho possible.