La sequera és una realitat que s'agreuja a Catalunya i a tot el món. Aquest fenomen, qualificat per l'ONU com una emergència planetària, requereix una resposta immediata i efectiva. A Catalunya, malgrat les darreres nevades i pluges, la situació és crítica amb els embassaments per sota del 15% de la seva capacitat. No obstant això, els qui signem aquest article estem plenament convençuts que la solució no rau en velles fórmules del passat com la interconnexió de conques o els transvasaments, sinó en l'adopció de mesures sostenibles i respectuoses amb el medi ambient i adequades a la realitat territorial.
El Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre són, ara per ara, de les poques zones de Catalunya que no es troben en estat d'emergència i, per tant, de les més resistents i alhora resilients del país. Aquest fet és degut, fonamentalment, a l'existència del Consorci d'Aigües de Tarragona i la llei 18/1981 que ha permès consolidar un desenvolupament urbà i industrial sense detraure cabals addicionals del riu Ebre.
Malgrat que la Conca de l'Ebre no es troba actualment en emergència hídrica, el cert és que la conca del Ter-Llobregat es troba immersa en la sequera més greu dels últims anys. Una situació que la Conca de l'Ebre també ha viscut en diferents capítols de la seva història. Clar exemple n'és l'episodi d'extrema sequera i mancança de blat registrat entre els segles XV i XVI. De fet, les cròniques d'aquell temps relaten que fins i tot es va permetre menjar carn durant la Quaresma. Més tard, entre el 1760 i 1770, la falta d'aigua va originar importants aldarulls i els governs van haver d'importar gra des de Sicília. Tot plegat, per culpa de la poca abundància de pluges i la consegüent davallada en la producció de gra; una circumstància que no s'havia repetit amb tanta gravetat fins als nostres dies. Com ja va succeir amb el cereal en el seu moment, els arrossaires van haver de desenvolupar la passada campanya amb la meitat de la concessió, mesura que va tenir conseqüències evidents en la reducció de producció d'arròs al Delta.
Avui, però, la nostra visió per a un futur sostenible a les Terres de l'Ebre i el Camp de Tarragona no s'entendria sense la utilització d'aigües regenerades com les que AITASA està impulsant a Tarragona. Cal també creure i apostar per la implantació de dessaladores, acompanyades de l'ús d'energies renovables. Així mateix, calen instruments i sobretot recursos per millorar l'eficiència hidràulica de les xarxes de distribució d'aigua potable en baixa dels nostres pobles i ciutats. Aquestes iniciatives, que ja s'estan impulsant a través del Govern de la Generalitat de Catalunya, representen una alternativa viable i respectuosa amb els ecosistemes locals, especialment amb el Delta de l'Ebre, que es troba amenaçat des de fa dècades per la manca de sediments i l'augment del nivell del mar. Un ecosistema excepcional i a la vegada fràgil que hem de preservar.
Ha arribat el moment d'actuar de manera col·laborativa i cooperativa per garantir un futur on la natura, l'agricultura i el desenvolupament urbà puguin florir malgrat la sequera. La nostra proposta se centra en la gestió intel·ligent de l'aigua, evitant solucions simplistes com la interconnexió de xarxes, que poden tenir conseqüències negatives a llarg termini i que fomentarien encara més l'evident desequilibri territorial. És crucial subratllar que la interconnexió de conques no és la solució adequada per afrontar la sequera a Catalunya. En lloc de desviar recursos hídrics d'una conca a una altra, hem de centrar-nos en la gestió eficient dels recursos existents i en la promoció d'alternatives sostenibles com les aigües regenerades, les dessaladores i que centenars de milers de metres cúbics s'acabin perdent per les nostres xarxes urbanes diàriament.
Aquest enfocament no només preserva la integritat dels ecosistemes locals, sinó que també assegura un subministrament d'aigua estable i segur per a tothom. Disposar de garanties és clau per construir una societat més resilient. La sequera a Catalunya demana una resposta política unificada i coherent. Resulta paradoxal que, tot i que alguns partits promouen l'estalvi d'aigua, donin suport en paral·lel a projectes especulatius que podrien augmentar la demanda hídrica en àrees ja escasses de recursos. Aquesta inconsistència es posa de manifest en la crítica a les polítiques actuals d'estalvi d'aigua i en la destinació de pressupostos per a l'expansió de grans infraestructures i la previsió de més habitatges tot just allà on ja s'acumula més població, i on tenen menys condicions objectives per la seva implantació. Cada conca ha de ser autosuficient i ha de projectar el seu desenvolupament d'acord amb els recursos naturals dels quals disposa.
Si bé les mesures immediates són essencials, és clau treballar en solucions estructurals a llarg termini. L'Agència Catalana de l'Aigua, l'ens públic encarregat de garantir la disponibilitat d'aigua a la ciutadania, ha experimentat una recuperació financera i a començaments de març el conseller Mascort va anunciar un pressupost de 1.291 milions d'euros per fer front a la sequera, acompanyar el sector primari i continuar avançant en la transformació verda de la societat catalana.
En aquest context, els recursos hídrics alternatius són essencials per abastir el subministrament urbà, com l'aigua regenerada i la dessalinitzada. Actualment, aproximadament la meitat de l'aigua que surt per l'aixeta a l'àrea metropolitana de Barcelona prové de la dessaladora del Prat i d'aigua regenerada que s'injecta aigües amunt al Llobregat des de la planta de regeneració també situada al Prat de Llobregat. Això fa que els escassos recursos convencionals emmagatzemats als embassaments del sistema Ter-Llobregat disminueixin molt més lentament que en la sequera del 2008.
En conclusió, la crisi hídrica de Catalunya requereix una resposta contundent i innovadora, i al Camp de Tarragona i a les Terres de l'Ebre tenim instruments per fer-ho realitat. Mitjançant l'ús de tecnologies renovables, com les aigües regenerades i les dessaladores, i prioritzant la gestió sostenible dels recursos hídrics, podem encarar aquesta situació de manera eficaç i responsable. És essencial que les autoritats i la societat en general s'uneixin en aquesta lluita per garantir un futur on l'aigua sigui un recurs accessible i protegit per a les generacions venidores.
El Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre són, ara per ara, de les poques zones de Catalunya que no es troben en estat d'emergència i, per tant, de les més resistents i alhora resilients del país. Aquest fet és degut, fonamentalment, a l'existència del Consorci d'Aigües de Tarragona i la llei 18/1981 que ha permès consolidar un desenvolupament urbà i industrial sense detraure cabals addicionals del riu Ebre.
Malgrat que la Conca de l'Ebre no es troba actualment en emergència hídrica, el cert és que la conca del Ter-Llobregat es troba immersa en la sequera més greu dels últims anys. Una situació que la Conca de l'Ebre també ha viscut en diferents capítols de la seva història. Clar exemple n'és l'episodi d'extrema sequera i mancança de blat registrat entre els segles XV i XVI. De fet, les cròniques d'aquell temps relaten que fins i tot es va permetre menjar carn durant la Quaresma. Més tard, entre el 1760 i 1770, la falta d'aigua va originar importants aldarulls i els governs van haver d'importar gra des de Sicília. Tot plegat, per culpa de la poca abundància de pluges i la consegüent davallada en la producció de gra; una circumstància que no s'havia repetit amb tanta gravetat fins als nostres dies. Com ja va succeir amb el cereal en el seu moment, els arrossaires van haver de desenvolupar la passada campanya amb la meitat de la concessió, mesura que va tenir conseqüències evidents en la reducció de producció d'arròs al Delta.
Avui, però, la nostra visió per a un futur sostenible a les Terres de l'Ebre i el Camp de Tarragona no s'entendria sense la utilització d'aigües regenerades com les que AITASA està impulsant a Tarragona. Cal també creure i apostar per la implantació de dessaladores, acompanyades de l'ús d'energies renovables. Així mateix, calen instruments i sobretot recursos per millorar l'eficiència hidràulica de les xarxes de distribució d'aigua potable en baixa dels nostres pobles i ciutats. Aquestes iniciatives, que ja s'estan impulsant a través del Govern de la Generalitat de Catalunya, representen una alternativa viable i respectuosa amb els ecosistemes locals, especialment amb el Delta de l'Ebre, que es troba amenaçat des de fa dècades per la manca de sediments i l'augment del nivell del mar. Un ecosistema excepcional i a la vegada fràgil que hem de preservar.
Ha arribat el moment d'actuar de manera col·laborativa i cooperativa per garantir un futur on la natura, l'agricultura i el desenvolupament urbà puguin florir malgrat la sequera. La nostra proposta se centra en la gestió intel·ligent de l'aigua, evitant solucions simplistes com la interconnexió de xarxes, que poden tenir conseqüències negatives a llarg termini i que fomentarien encara més l'evident desequilibri territorial. És crucial subratllar que la interconnexió de conques no és la solució adequada per afrontar la sequera a Catalunya. En lloc de desviar recursos hídrics d'una conca a una altra, hem de centrar-nos en la gestió eficient dels recursos existents i en la promoció d'alternatives sostenibles com les aigües regenerades, les dessaladores i que centenars de milers de metres cúbics s'acabin perdent per les nostres xarxes urbanes diàriament.
Aquest enfocament no només preserva la integritat dels ecosistemes locals, sinó que també assegura un subministrament d'aigua estable i segur per a tothom. Disposar de garanties és clau per construir una societat més resilient. La sequera a Catalunya demana una resposta política unificada i coherent. Resulta paradoxal que, tot i que alguns partits promouen l'estalvi d'aigua, donin suport en paral·lel a projectes especulatius que podrien augmentar la demanda hídrica en àrees ja escasses de recursos. Aquesta inconsistència es posa de manifest en la crítica a les polítiques actuals d'estalvi d'aigua i en la destinació de pressupostos per a l'expansió de grans infraestructures i la previsió de més habitatges tot just allà on ja s'acumula més població, i on tenen menys condicions objectives per la seva implantació. Cada conca ha de ser autosuficient i ha de projectar el seu desenvolupament d'acord amb els recursos naturals dels quals disposa.
Si bé les mesures immediates són essencials, és clau treballar en solucions estructurals a llarg termini. L'Agència Catalana de l'Aigua, l'ens públic encarregat de garantir la disponibilitat d'aigua a la ciutadania, ha experimentat una recuperació financera i a començaments de març el conseller Mascort va anunciar un pressupost de 1.291 milions d'euros per fer front a la sequera, acompanyar el sector primari i continuar avançant en la transformació verda de la societat catalana.
En aquest context, els recursos hídrics alternatius són essencials per abastir el subministrament urbà, com l'aigua regenerada i la dessalinitzada. Actualment, aproximadament la meitat de l'aigua que surt per l'aixeta a l'àrea metropolitana de Barcelona prové de la dessaladora del Prat i d'aigua regenerada que s'injecta aigües amunt al Llobregat des de la planta de regeneració també situada al Prat de Llobregat. Això fa que els escassos recursos convencionals emmagatzemats als embassaments del sistema Ter-Llobregat disminueixin molt més lentament que en la sequera del 2008.
En conclusió, la crisi hídrica de Catalunya requereix una resposta contundent i innovadora, i al Camp de Tarragona i a les Terres de l'Ebre tenim instruments per fer-ho realitat. Mitjançant l'ús de tecnologies renovables, com les aigües regenerades i les dessaladores, i prioritzant la gestió sostenible dels recursos hídrics, podem encarar aquesta situació de manera eficaç i responsable. És essencial que les autoritats i la societat en general s'uneixin en aquesta lluita per garantir un futur on l'aigua sigui un recurs accessible i protegit per a les generacions venidores.