La festa de la democràcia petita (I)

Doncs ja hi tornem a ser. Aquest diumenge es veu que hi ha eleccions municipals. Per a les persones mentalment sanes que valoreu el vostre temps i que us estimeu més un bon orgasme abans que una desfilada carregosa i inacabable de magrejaments previs, resoldrem el present article analític en dues parts de bon començament: la votació no té cap mena de transcendència política real. Ho podeu deixar aquí i anar a classe de ioga o a veure l’últim capítol de Succession.

Per a la resta —jubilats, sectaris, socialistes, lectors d’Enric Juliana, càrrecs de confiança, fans de Laura Borràs, periodistes i productes humans ultraprocessats per l’estil— recomano plena atenció per aquest mapa de la jornadaelectoraltarragonina que s’està a punt de desplegar davant dels vostres ulls atònits.

Entre la soferta ciutadania hi ha apatia, desconcert i perplexitat. No és que no se sàpiga qui votar —a no ser què s’hi tinguin embrancats interessos crematístics o laborals directes— és que, si pares l’orella al carrer, costa trobar motius inclús per moure el cul diumenge i anar fins al corresponent col·legi.

Això no pot ser. Des d’aquesta tribuna tenim la responsabilitat de combatre l’abstencionisme i apostar per la tradició antisistema del vot nul, que contribueix amb més eficàcia a la gestió del caos i al desbaratament dels tinglados dels partits. Mireu: dels pocs vicis esnobs que conservo —últimament he renunciat a menjar en restaurants i a comprar roba de marca— encara tinc el costum de llegir el New York Times.

Costa trobar motius inclús per moure el cul diumenge i anar fins al corresponent col·legi.

L’altre dia, amb un titular Eleccions vs. Democràcia que no fa tant hauria estat titllat de premsa groga, repassaven els estranys fenòmens que s’han donat en votacions de països una mica més avançats que el nostre: Turquia, Tailàndia, Grècia o Bulgària —on es va inventar la democràcia a la búlgara que ara és tendència. Votacions que tenen el comú denominador de no servir per res i que desemboquen en altres processos. La pregunta que es feia l’articulista és per què els règims dictatorials o semi tirànics —tots, en menor o major mesura— continuen creient necessari legitimar-se mitjançant eleccions.

Ja responc jo. Les eleccions són un símbol i un postureig. Una façana de cartró que permet mantenir l’ordre i la violència estructural estructurada. No pot caure perquè llavors ens mataríem pels carrers. Si en el tauler polític global aquesta tensió pot tenir tints tragicòmics, quan ens desplacem a l’àmbit local la cosa esdevé grotesca. I així hem de patir alcaldables de municipis de deu mil habitants que lluiten pel canvi climàtic o per la pau mundial. Tot faramalla. La qüestió és posar el focus en temes que estiguin clarament fora del seu abast i que siguin com menys fiscalitzables millor. Si algú tingués fetge i fes una llista de tot el que es va prometre en la campanya del 2019 i es comprovés el grau de compliment ens posaríem les mans al cap. De fet, la majoria d’alcaldes i partits de govern tenen la barra de reciclar ara els mateixos programes incomplets, perquè ja han entès que som (mig) retrassats.

Sort que ningú és tan masoca per fer aquesta llista. No és això el que volem. L’interès, alt en la meva opinió, d’unes eleccions municipals rau en l’aparador de febleses humanes, d’egos i de personalitats desviades que es creuen ingènuament el seu paper de servei públic. Això i com es gestionen els milionaris contractes de neteja viària, les quotes de partit i la presència lucrativa en consells comarcals i diputacions, el veritable objectiu del procés electoral petit.

Reus, tres candidates per triar i remenar

Deixem la teoria i passem a la pràctica, que m’estic avorrint a mi mateix d’escriure obvietats. Per il·lustrar-ho tot plegat, avui ens passejarem una estona pel Baix Camp i començarem per la seva capital, la molt liberal i industriosa ciutat de Reus. Si alguna cosa cal saber de les eleccions en aquest consistori és que està tot preparat perquè tornin els socialistes a l’alcaldia. Ben mirat, fins i tot la principal rival de la candidata socialista també és socialista. És a dir, és com el famós mem dels espídermans que s’assenyalen els uns als altres però en socialista. Però anem a pams.



Fem una mica d’Història. Des del restabliment (?) democràtic (!) de 1979, Reus havia estat un feu sòlid del PSC, fins que el 2011 un botiguer convergent com déu mana va instaurar l’estat d’excepció. Algú dirà que potenciat per la febrada nacionalista els anys 10, però la veritat és que l’alcalde Carles Pellicer no és precisament puigdemontista i va acabar sent el màxim càrrec electe del PDeCAT quan Convergència es va escindir.

El 2019 ja no les tenia totes de tornar-se a presentar, però les tensions del partit el van dur a forçar un altre mandat aprofitant la fama de gestor gris, moderat i responsable que s’havia guanyat, tot preparant la transició per a un nou candidat. Durant un estiu, els rumors que no s’entenia gaire amb la dona van intensificar-se, però la crisi es va solucionar amb una política de fotos avingudes de la parella a les xarxes socials. Ara es veu que ja tornen a ser feliços i Pellicer s’ha guanyat el retir daurat per anar fer tombs amb moto per Salou, el que més li agrada.

La successora escollida, ara ja sí sota el paraigua de Junts, és Teresa Pallarès, una súpersocialista regenerada. No és que estigués de pas al PSC. Pallarès va ser regidora durant molts anys, membre de l’executiva local i nacional, presidenta del Patronat de turisme, directora general de la totpoderosa AEQT i inclús subdelegada del govern espanyol a Tarragona. Per tant, una política orgànica del partit i del sistema. No és que em facin angúnia els conversos —de fet en molts sentits són valents i admirables— però observo que a molta gent se li oblida d’on prové la que podria ser la pròxima alcaldessa de Reus i aquí estem per servir la veritat i la integritat de les consciències.

I el cert és que no pinta gaire bé per ella. Enfront dels canvis d’armari de Pallarès, hi ha una socialista autèntica. Jove i de raça, preparada de fa anys al laboratori de Miquel Iceta per ocupar el seu destí com a regent municipal.

Sandra Guaita encara havia d’estar una temporada més bregant-se al Congrés dels Diputats, però una renúncia d’última hora de l’etern contrincant de Pellicer, Andreu Martín, ha precipitat els esdeveniments. Martín va al·legar ‘motius personals’ per no concórrer com a cap de llista del PSC, i segur que a la direcció del partit ningú se’n va lamentar gaire. Els feia falta una dona amb empenta per enfrontar-se a Pallarès i Llauradó i tenien la persona ideal.

Sandra Guaita encara havia d’estar una temporada més bregant-se al Congrés dels Diputats.

Sandra Guaita havia estat l’aposta personal de l’últim alcalde socialista de Reus, Lluís Miquel Pérez, que sempre presumeix que ell va descobrir aquest talent. Me’ls imagino una mica com el Mandalorian i el seu petit Mestre Jedi Baby Yoda. Guaita ara es passeja per les places i mercats de la ciutat vestida de vermell Colau i exhibint un sospitós entusiasme, difícil d’igualar per les seves dues rivals processistes que, tot sigui dit, al costat seu semblen una mica bledes. Val a dir, però que la candidata del PSC no té experiència de govern i, si és la pròxima alcaldessa com tot excepte les enquestes hipercuinades sembla indicar, tindrà molta feina per no decebre expectatives.

Una de les històries més entranyables de la llista socialista, que ha sorprès i ha estranyat tota la caterva de RTV (Reusencs de Tota la Vida, pels forasters) ha estat la irrupció com a número dos de la candidatura de Josep Baiges, el periodista localment conegudíssim de veu engolada i seductora que s’ha dedicat els últims anys a glossar el reusenquisme més folklòric, el de Fot-li que és de Reus i mamarratxades afins. Fins ara estava a la Cambra de Comerç, no s’havia significat en termes de partit polític i s’ha de llegir el seu cop d’efecte com un senyal inequívoc que el PSC veu clar que s’ha acabat la molesta transició convergent i que estan a punt de recuperar el que és seu, el Reus Autèntic.

També cal esmentar que, encara que guanyin, haurà de pactar amb algú, però en això tots sabem que a can sociata no tenen manies i que si poden manar ho faran entenent-se amb el diable, si cal. En la batalla entre faccions socialistes també podríem incloure la republicana Noemí Llauradó, que si fa no fa ja tot és el mateix.

Llauradó ha tocat molta cuixa durant quatre anys com a presidenta de la Diputació de Tarragona i virtualment co-alcaldessa de Reus i, tot i que en aparença no ha tret gaire rèdit d’aquesta posició de privilegi, la real politik ens diu que aguantarà millor del que es preveu i encara pot donar algun disgust a Guaita i Pallarès. Amb tot, i havent ostentat mig govern municipal, serà difícil que ERC es tregui el mal regust de boca d’haver estat el pagafantes de Pellicer durant tot el mandat.

Amb la resta alcaldables no val la pena perdre-hi gaire temps. Torna el famós David Vidal, assot d'Innova, i Edgar Fernàndez i Marta Llorens cedeixen el primer lloc a una Mònica Pàmies a qui li falta menjar moltes sopes, en el que són les tradicionals cosetes assembleàries de la CUP. Ciutadans s’enfonsarà més, com a tot arreu. I treuen la poteta aquests senyors tan enfadats de Valents. Sí que criden l’atenció els moviments d’Ara, un partit que s’ha entès a escala nacional amb les restes fumejants del naufragi dels convergents autèntics del PDeCAT i que ha estat al govern local encapçalat per Daniel Rubio, havent partit peres amb el nedador Jordi Cervera que també s’ha acostat a Junts. 

Klein contra tots a Cambrils

Però si la contesa electoral reusenca us sembla una atracció més de la fira circense Trapezi, més val que no llegiu el que ve de Cambrils. A la segona ciutat de la comarca, el clima està enrarit des de la moció de censura que va desbancar la republicana Camí Mendoza i va donar-li la vara d’alcalde a l’independent Oliver Klein, exsoci de govern d’ERC i Junts.

El mandat municipal, des del punt de vista del transfuguisme i el jaquetisme extrem, sí que ha estat un veritable espectacle a l’alçada de l’últim lliurament de Fast&Furious. El mateix nivell de quillisme i de rancietat. Naturalment, Mendoza i el seu soci Lluís Abella de Junts, s’han passat dos anys dient fàstics de l’usurpador Klein. Els ho ha posat bastant fàcil, perquè la vida política cambrilenca ha estat marcada pels desastres de l’enderrocament de l’estació i les obres de la Rambla Jaume I que han posat els botiguers en peu de guerra.
 

Klein ha comptat amb els pèssims consells com a Cap de Gabinet de José María Bonet, l’anterior mà dreta de l’alcalde Ballesteros a Tarragona i ha anat tot pel pedregar. El partit se li ha esberlat i li ha començat a fugir gent. El més destacable el regidor d’Urbanisme Enric Daza, que després de l’esperpent inacabable de l’Avinguda de l’Esport ha acabat no se sap com al capdavant de la llista de Junts, després d’haver defenestrat Abella. Sí, una casa de barrets. No ho dic jo, s’ho han dit tot ells. A hores d’ara sembla un miracle que Klein pugui revalidar l’alcaldia i el pacte Frankenstein amb PSC, Ciutadans i l’adorable regidor Chatelain del PP, però vés a saber que de més verdes en maduren.

Just després del cop d’estat (legal) es va especular que la maniobra Klein consistia postular-se per liderar la llista socialista, d’on ja n’havia sortit en els seus inicis polítics, però no se sap si perquè no ho ha pogut lligar o perquè ja està massa empestat, finalment NMC i PSC van cadascú per la seva banda. Aquests últims amb Alfredo Clúa d’alcaldable. Ningú està content, a Cambrils. I s’hagués d’apostar, tot assenyala a què els ciutadans li tornaran a donar una oportunitat a Mendoza que, sense fer res de l’altre món, ha sabut aprofitar la punyalada de Klein per presentar-se com una màrtir desallotjada injustament del poder. 

Ja sense cap opció de manar, han proliferat una sèrie de llistes minoritàries, entre les quals destaca la d’Ara Pacte Local - Activem Cambrils (allò que dèiem abans dels restos de sèrie del PDeCAT) que, liderat per l’ínclit advocat Riba ha fet una de les pitjors cançons de campanya que recordo. Val la pena escoltar-la si voleu passar una estona de vergonyeta sana. Com a consol, no podrem superar mai el clima polític del Baix Penedès on ahir van empastifar de merda l’oficina electoral de l’alcalde de Calafell. Això sí que és bonic de veritat. En fi, demà anirem a Tarragona.