No hem d’oblidar que entre la mort del dictador i les primeres eleccions municipals van passar tres anys i mig, el que vol dir que la dinàmica municipal s’anava, literalment, extingint, ja que el règim que l’havia inclòs allà estava sent substituït, i la paràlisi va ser la tònica habitual en els consistoris del Camp de Tarragona. Així, a l’habitual deixadesa municipal, se li va sumar la il·legitimació, més enllà del franquisme, perquè ja no la sustentava ni aquest. D’aquí la portada del setembre del 1978 de Mestral en què demanava els Ajuntaments franquistes que, literalment, fotessin el camp.
Els Consistoris es trobaven en un impàs agònic, especialment després d’unes eleccions generals que van servir per fer aparèixer algunes comissions gestores, dimissions, i manteniments inexplicables. L’agost del 1977, per exemple, a Tarragona, es va constituir una comissió gestora amb el PSC, UCD, PSUC i CDC, que després es va obrir en diàleg amb altres partits que a les eleccions generals havien estat més minoritaris, com ERC, PTE i ORT, tot i que va quedar exclosa, a pesar del paper d’UCD, AP.
La portada més destacada de Mestral, pel que fa a les referències que apareixen en la bibliografia local, va ser la que es va publicar en el setmanari del 19 al 25 de gener del 1979, corresponent al número 19, en el que es titulava «Eleccions: teniu nom de dona. L’eròtica del poder», i una dona nua rebia tot de paperetes electorals. Amb això, podríem dir, de forma grollera, que el destape també va arribar a la premsa del Camp. En el fons, situant eleccions, dona, i eròtica, en un mateix context, es dirigien a un públic principalment masculí i heterosexual. La portada, doncs, estaria lligada al destape o a la provocació. Si l’eròtica, certament, és positiva i no la criticarem pas, situar la dona com un element sexual no deixava de ser un clixé de caràcter masclista, que demostra fins a quin punt la societat ho era, ja que parlem d’una publicació, en principi, progressista, que simplement intentava fer un joc de paraules divertit i provocador.
«[...] Los manifiestos y programas de casi todos los partidos adolecen de un lastre ideológico que los torna inservibles ante la más leve mutación de las cricunstancias, por eso los modernos partidos prefieren prescindir de las fórmulas con pretensiones de eternidad o intemporalidad. La UCD constituye el más claro ejemplo de pragmatismo escogiendo la via de su adaptación a la vida, con su logica evolución, en lugar de la fidelidad a esquemas inspirados en el pretérito. [...]»
Editorial (20 de març de 1979) El socialismo español, entre la teoria y la realidad. “Diario Español”. Pàgina: 5
«[...] I ARA, LES MUNICIPALS. A les democràcies occidentals les eleccions generals donen normalment resultats més dretans que a les municipals. Per la circumscripció de Tarragona l’esquerra globalment presa, ha superat en molt els vots de la dreta i el centre junts. Les generals han convertit els socialistes catalans en la primera força política amb molt avantatge sobre la resta. Descalabrada la U.C.D., la dreta lliurarà una batalla sagnant per recuperar el perdut. Veurem què passa.
[...]
MESTRAL seguirà oferint en la secció TEMPS D’ELECCIONS espais oberts a cada partit del ventall. L’espai serà idèntic per a tots dins de l’esperit igualitari que sempre hem mantingut. El Consell Polític seguirà vetllant per això. [...]»
VALLS, Josep-Francesc (9 al 15 de març de 1979) Carta del director. “Mestral” pàgina 3
Els dos fragments de les editorials que tot seguit hem destacat ens permeten extreure diverses conclusions. La primera és que qui més es mulla és el Diario Español, el qual no té problemes en situar un dels partits, en aquest cas UCD com la millor opció. És la manera habitual de funcionar d’un diari oficialista, que a més, encara depenia d’un govern central que va ser dirigit per l’exministre del Movimiento, i per tant, el que controlava, en el doble sentit de la paraula, la premsa.
Així, Mestral, es mostrava amb una política igualitària de cara a donar oportunitats a tots els partits, sempre que fossin catalanistes, és clar. També volia evitar les crítiques o els alineaments que li donaven des de certs sectors, ja que el president del Consell d’Administració militava al PSC, hi havia qui el veia com la veu dels socialistes, el cert és que cap partit va saber estar i acceptar que la publicació era independent, segons les tesis de Josep M. Martí i Martí.
El Diario Español va donar poc interès als resultats electorals (Tarragona: PSC 8, PSUC 6, Centristes de Catalunya-UCD 6, CiU 4, Candidatura Vecinos Ayuntamiento 2, ERC 1), de fet, no hi va dedicar cap editorial, i amb prou feines, el 4 d’abril del 1979, va dedicar cinc pàgines, la majoria de caràcter general, amb una crònica des de Madrid, i una anàlisi detallat de les incidències, o manca de les mateixes, als diversos col·legis electorals tarragonins. Mentre que el dia 5 va publicar la totalitat dels resultats provincials, novament, però, sense una anàlisi oficial del diari, segurament pels mals resultats dels centristes, els que havien estat, obertament, la seva aposta.
En el que sí que van coincidir ambdues publicacions va ser en destacar la manca de participació i una abstenció que va arribar al quaranta per cent del cens que estava cridat a les urnes. Aquest element a Mestral li va generar una especial preocupació, considerava que es devia a una campanya poc motivant, de tal manera que emplaçava els polítics a esforçar-se de cara a les properes eleccions; mentre que el Diario Español es va limitar a publicar un article de Ricard Blum en el que es feia preguntes sobre l’abstenció sense entrar en més detalls. Tot i que en la crònica electoral sí que es va fer referència a les opinions d’UCD, que considerava que l’abstenció es donava perquè les eleccions municipals eren, simplement, administratives i no pas polítiques. Això, òbviament, xocava de forma frontal amb Mestral, en tant que li van donar una gran importància perquè van situar el municipalisme com l’epicentre de la política.
Portades de 'Mestral' de 1987 Foto: Gabino Martínez
Bibliografia
—ABELLÓ TOMÀS, Xavier; i, Jordi (2009) La represa democràtica. 30 anys d’eleccions municipals a Tarragona
—BATET RIUS, Ivet (2004) 20 anys fent El Pati: Crònica d’un setmanari comarcal nascut amb la democràcia. Cossetània Edicions. Valls
—CAROT GINER, Tomàs (2012) La Transició. “Història de Tarragona”. República, Dictadura i democràcia. Volum V. Pagès Editors. Lleida.
—NAVARRO MIRALLES, Lluís Josep (2002) La Transició. “Els cartells de la democràcia 1976-2000. El Fons de Cartells pollítics de l’Hemeroteca Caixa Tarragona”. Tarragona
—PANADÉS, Antoni; PUNSOLA, Albert (2009) La transició des de la plaça Imperial Tàrraco (1976-1982) Política i Societat. Diputació de Tarragona. Tarragona.
