
Prop de deu minuts d’ovació, sentir als assitents comentar, primer tímidament i després amb rotunditat, «molt bona, no?» i el Jesús Monllaó sense donar abast a l’hora de rebre felicitacions són tres baròmetres idonis per catalogar «d’èxit absolut» la preestrena de Fill de Caín . El thiller mediterrani, tal i com li agrada descriure’l al seu director, va mantenir al Teatre Tarragona en vil com ens passa al veure a un saltador de trampolí, de qui només en sabem que ha de caure a l’aigua però no tenim ni idea de com ho farà.
Seguint amb la metàfora, un cop fet el salt —o sigui, visionada la pel·lícula—, podem dir que l'execució del creador tarragoní és francament bona. Es llança a la piscina amb un guió difícil, digne de les produccions de Hollywood més costoses, amb gir interns més o menys inesperats i situant l'acció, en tot moment, a la nostra Tarragona. Hom podria pensar que se'ns fa difícil fer el pacte de ficció al veure un cotxe conduït pel Julio Manrique (Julio) a tota velocitat pel passeig del Miracle o el Jose Coronado (Carlos) sota la pluja als peus de la Catedral, però el cert és que no. Tot i els nombrosos extres coneguts per la gent de Tarragona i la familiaritat dels espais esmentada anteriorment, Monllaó aconsegueix dotar el film d'una textura sòbria que li atorga la mateixa credibilitat que tenen les produccions estrangeres que arriben a les nostres sales.
Un factor que el fa superar moltes pel·lícules fetes a l'Estat i que de vegades pequen de poc cinematogràfiques i massa televisives. A destacar, a banda d'una imatge molt cuidada, l'alta qualitat del so: música, efectes sonors i quelcom tan vital com la mescla de so. Les comparacions són odioses, però és massa habitual sentir com el del teu costat et pregunta «què ha dit?» quan anem a veure cinema espanyol. Tot i que de vegades sigui lícit, no cal que el cinema d'autor es vegi com un anunci de detergent i se senti com un disc atrotinat del Gardel, i això en Monllaó ho demostra.
Però el factor més determinant per fer de Fill de Caín una bona pel·lícula, és la interpretació de les actrius i els actors. Molins (Coral), Coronado i Manrique porten el pes de la pel·lícula desprenent credibilitat a dojo, la Mercè Rovira (Patrícia) ens demostra perquè és l'actriu fetitxe del Jesús portant la convencionalitat del seu personatge al clímax del final del film de forma brillant, la reusenca Abril Garcia (Laura) i la tarragonina Helena de la Torre (Diana) executen també a la perfecció els seus rols i el David Solans ja pot seure tranquil a l'espera d'algun premi a millor actor novell. Uns guardons als que, en la modalitat de director, esperem que el Jesús també hi opti, i que, entre d'altres coses, serviria per garantir noves produccions d'aquest nivell o superiors.
A superar? Poques coses. El film té ritme i, tret d'algun gir previsible, el guió és prou acurat com per fer patir a l'espectador sense fer ús de la violència o dels tirotejos característics del gènere. Es nota que, tot i l'etiqueta de «director novell», el creador tarragoní ja acumula molts anys d'experiència en el sector. Uns anys que li han fet guanyar molts admiradors i companys de viatge que el van acompanyar en la seva «nit màgica» per acabar-lo ovacionant a ell i a tots els que han fet possible aquesta producció. Podríem aventurar que els deu minuts picant de mans del públic no eren més que tandes d'aplaudiments dedicades a tots aquells i aquelles que van fer que el divendres a la nit «la cultura de Tarragona estigués d'enhorabona», una frase gastada per l'ús i l'abús dels polítics que el 10 de maig de 2013 va adquirir tot el seu sentit. I parlant de dates, acabem recordant que serà a partir del 31 de maig, que Tarragona es veurà als cinemes de tot el país.