Sentís va ser entre el 2011 i el 2015 l'única veu discordant del plenari, en mig d'un pacte d'estabilitat a l'ombra entre les tres grans formacions polítiques: PSC, CiU i PP. Van ser aquests primers anys en què l'esclat del 15-M per una banda, l'auge de les xarxes socials per l'altra i, per acabar, la dominància del debat nacional, que van acabar transformant totalment també les institucions locals. Sentís va ser de fet una víctima involuntària de la "nova política", en integrar-se la seva formació en una coalició àmplia i optar per nous lideratges.
- Vostè va entrar al 2011.
- Hi vaig entrar al 2011 i des de fora, que és important, no és el mateix entrar quan ja tens representació o muntar-te al damunt d'una representació que ja existia, que et dona accés als debats i amb un espai al que no tens accés des de fora.
- Va ser precisament al maig de 2011 quan va aparèixer al 15-M. De sobte, hi ha molta gent que vol participar de la política o vol saber de la política.
- Al 15-M hi havia moltes coses i no era igual a totes les ciutats. Als llocs petits el que té de bo és que et permet identificar els actors, gent que coneixes de tota la vida. I al costat de gent que en aquell moment eren joves -tots hem tingut un moment iniciàtic en el qual comences a voler implicar-te en política- també veies els que tota la vida s'han mogut per tots els ambients, i veies les dinàmiques. I tot el que tenia d'una cosa fresca i espontània, que no nego que també hi fos, doncs també ho veies d'una manera matisat perquè coneixies els protagonistes.
- Va ser també en aquest context que es va intensificar l'ús de les xarxes socials per parlar de política.
- Les xarxes socials canvien molt les coses perquè et dona una mena d'escenari que molts pensen que és el real en el que et permeten explicar moltes coses i fer una militància que fa que tot sigui molt immediat. Jo crec que tenen una part negativa que és que impossibilita la reflexió i a més és tot massa espectacular. Un zasca es valora més que una argumentació i, és clar, el que porta normalment és a humiliar els altres i a partir d'aquí és molt difícil que construeixis o reconstrueixis res.
- Als plenaris previs hi havia aquesta política del zasca?
- Hi havia uns estils bastant agressius. Jo vaig començar amb gent que tenia un estil tan provocador i potent com l'Alejandro Fernández. Després de les discussions he de reconèixer que no passava res, que podies arribar a un punt de tensió important, però que quan sorties del ple no passava absolutament res. La mateixa Bego, que som amigues, déu n'hi dó.
- Begoña Floria seria un dels exemples d'adaptació al rol de les xarxes socials en política.
- Sí, a més a més a ella li ve per la formació, ella és periodista.
En el darrer plenari del mandat 2011-2015, les dones regidores van posar-se d'acord per anar vestides de blanc. Foto: ACN
- Al 2011, no s'utilitzaven tant les xarxes com a llocs de debat veïnal i fins i tot com a promoció de determinats discursos de l'extrema dreta.
- Però aquests discursos ja hi eren, el que passa és que no eren tan forts com ara i no circulaven tant com ara. Tampoc les feien servir partits polítics, com Vox, per créixer. La llavor ja hi era, la solució fàcil de posar la culpa a l'últim que ha arribat sempre l'hem tingut. Xarxes ja n'hi havia, però hi havia coses que la gent es tallava de dir, d'alguna manera l'aparició d'un discurs d'extrema dreta molt violent ha fet que es vegi normal.
- Al 2015 es van posar d'acord totes les dones en el darrer plenari del mandat per anar vestides de blanc i es van fer una fotografia.
- Sí, encara som amigues i ens trobem de tant en tant.
- Aquella imatge potser avui seria difícil de repetir.
- Jo la veig molt complicada avui dia. No la vam poder fer per exemple al 2019. Era impossible, la política aquesta de cancel·lació era tan forta ja que era impossible. D'alguna manera, hi ha un moment que ho provoca, però d'altra banda hi ha una relació que per molt que sigui d'enfrontar-te al ple i tindre opinions diferents hi ha un respecte personal. Això sí que ho teníem. I ens barallàvem molt, déu n'hi dó les discussions que teníem amb la Victòria Forns i amb la Begoña.
- Per què hi havia tan bona relació?
- El que ens va acostar a les dones eren les experiències compartides del que implica ser dona en política. Des d'espais polítics diferents totes vam viure una experiència comuna de fins a quin punt les dones sobrem. Sí, hi ha llistes paritàries, fins i tot podem ser caps de llista, però a l'hora de la veritat els que queden i els que decideixen mai no són dones: estem per complir la paritat. Ens va costar molt. Algunes ho explicàvem amb un llenguatge molt feminista i unes altres no, però en el fons estàvem explicant el mateix.
- Això ha canviat?
- Ja hi havia la llei de paritat i el percentatge era el mateix que ara, 60-40. No crec que la situació sigui gaire diferent, el poder real dels partits el continuen tenint unes quantes persones que acostumen a ser homes o dones que estan lligades als homes que tenen el poder real. Amb totes les excepcions, que sempre hi ha excepcions a tot arreu. Normalment els senyors dels partits van a fitxar senyores fora perquè quedin mones.
- Sonia Orts era fins fa poc un lideratge fort a Ciutadans.
- El cas de Ciutadans és un cas especial perquè no hi havia una estructura orgànica i la prova és el que està passant ara, que s'està desfent quan ha faltat el lideratge, però també el fet de reconèixer-se en un partit, un discurs comú, una lleialtat entre la gent. Aquesta també era una cosa que teníem a Iniciativa. A Iniciativa evidentment que ens barallàvem, però havies de tenir una lleialtat interna, que hi havia coses que s'havien de quedar a casa. Jo crec que això és una cosa bona que teníem els partits que ens deien de la vella política. Aquesta manera que tenen ara alguns partits que diuen que són de la nova política d'explicar-se els draps bruts, de criticar-se i denunciar-se, sembla un Sálvame continu.
Arga Sentís, en una imatge d'arxiu de quan va ser portaveu d'ICV-EUiA a l'Ajuntament de Tarragona Foto: ACN
- Moltes filtracions internes, també.
- Moltes filtracions internes. També n'hi havia, però no es veien. És que no se t'acudia, tu hi formaves part, havies estat a les assemblees, votaves, coneixies la gent... Era un altre tipus de pertinença.
- Es militava en un partit i callaven la boca quan havien de callar-la.
- Que no volia dir que no parlessis, però als llocs on havies de parlar. També és veritat que hi havia llocs on parlar. Perquè si tens aquests partits que són súper-democràtics i després les decisions no es prenen en assemblea sinó que les prenen dos o tres, que tenen una colla de seguidors que esperen que aplaudeixin... Passa que la gent marxa i els que queden són els que estan assalariats, els que estan en una llista o els que esperen estar-hi.
- Els partits han perdut l'interès de la gent per militar-hi?
- Segurament. Ha canviat la manera com es relaciona la gent. Tothom vol coses immediates, funciona com si fos un client. És clar, la idea de participar d'un projecte polític no és ser un client sinó ser un actor d'allò. I no només funciona així amb els partits polítics, amb moltes coses malauradament.
- Amb aquesta política de la cancel·lació de la que parlava abans, avui podrien aparèixer dos polítics de "bàndols" contraris en un context d'amistat i no es veuria gens bé. En aquell moment no passava tant, això.
- Jo crec que no ens importava gaire. De vegades quan et talles de fer una cosa pel què diran s'acaba fent més gros.
- Fins i tot circulaven fotografies de paelles conjuntes de tots els regidors al Llorito.
- Sí, les paelles del Paco. A la vida normal tots tenim amics que no pensen com nosaltres. Si no, no podràs canviar mai d'idea. I parlar o discutir amb algú que pensa diferent no només permet canviar d'idees en algunes coses en les que potser estàs equivocat, sinó també refermar-te en aquelles en les que tens raó. Però si cancel·les els que no pensen com tu i els negues la legitimitat de pensar i de parlar i no hi vols tenir cap relació... A mi no se m'acut. A més, perquè tard o d'hora hauràs d'acordar alguna cosa, sobretot els que governen i fins i tot els que són l'últim mico, com era jo. Sempre necessitaràs explicar alguna cosa sense que et vegin com una enemiga. Jo algunes coses vaig colar i no per cridar molt el ple sinó perquè a banda després era molt pesada. D'una de les coses que estic més orgullosa és que en el temps en el que jo hi vaig estar el pressupost de Cooperació no va baixar i fins i tot en anys difícils va pujar. I em va costar moltíssim que es fes el llistat dels immobles que no pagaven IBI.
[noticia]41779[/noticia]
- Al 2015 ja es feia difícil que hi hagués una bona relació entre, per exemple, Josep Fèlix Ballesteros i Laia Estrada. Però abans sí que era possible una relació cordial entre regidors de partits diferents.
- Jo vaig tenir enfrontaments molt forts amb el Ballesteros, però una cosa és l'enfrontament i una altra cosa és la persona. Jo crec que també es va barrejar una altra cosa, aquí a Catalunya s'hi va sumar el 15-M i tot això de la nova política que ho havia de canviar tot i que hi havia uns culpables que eren la casta, que no sé exactament què és, i després hi havia el clima del procés. El procés va radicalitzar molt les situacions i va convertir la gent en traïdors o en no traïdors. Era molt difícil, van ser les dues coses barrejades les que ens van trencar.
- Abans Iniciativa i ara En Comú Podem en el sentit del procés sempre s'ha ubicat en el mateix lloc, traïdors per a uns i per als altres.
- No ha canviat gaire i jo crec que s'ha demostrat el que en aquell moment ja deiem alguns, que en política t'has de definir, que l'ambigüitat no funciona, que has de ser clar. El que no pots és jugar a dir coses que la gent pugui entendre de la manera que li doni la gana. Iniciativa en alguns moments ho feia i t'he de confessar que no m'agradava que ho fes, però ara els Comuns ja ho han convertit en una mena de religió. De vegades diuen coses que són contradictòries entre elles i fan servir unes paraules que jo a mesura que em faig gran cada cop suporto menys, i que consti que jo les he dit. Tot allò de l'empatia, la sororitat... Parlar de sentiments, en política, sobra, se't suposen. L'empatia el que fa moltes vegades és tapar l'absència de projecte.
- A Tarragona sembla que calgui definició sobre quin projecte de ciutat es vol. Iniciativa sí que ho tenia més clar, potser.
- Iniciativa sí que intentava tenir un projecte de ciutat i un projecte de Camp de Tarragona, perquè està tot lligat. En realitat el que passa aquí és un reflex del que li passa també a Catalunya. Tenim una Catalunya que està desestructurada, que no té un projecte econòmic ni territorial, no ja amb Espanya o Europa sinó a l'interior de Catalunya.
