La caduca centralitat
Des de la centralitat metropolitana encara s’interpreta el Territori morfològicament radial. Les parts més denses (les ciutats) augmenten exponencialment la concentració d’energia en detriment de les parts més esponjades (el camp). Com més gran és el centre, més tendeix a convertir-se en un forat negre que xucla les energies de les perifèries sense concessió. El sistema ha funcionat així fins ara. L’eterna discussió entre el centre i la perifèria segueix vigent en el discurs de tècnics i polítics des del nucli dur de la metròpoli (exemple: l’acumulació de poder entorn de l’AMB).
La cosa es complica quan el creixement de la gran ciutat en taca d’oli ja no és possible (elevat consum energètic, fortsdesequilibris territorials, escassedat de matèries primeres i aliments..) producte del final de la era del petroli i les seves conseqüències negatives sobre el medi que obliguen a pensar una nova manera d’organitzar-nos.
La idea del treball en xarxa, vigent avui dia amb les comunicacions en línia, pot servir per ajudar-nos a concebre les relacions territorials de manera més adequada a la situació d’emergència que estem vivint.
El futur en xarxa
D’aquí s’inicien estudis sobre el territori, no en base a les centralitats metropolitanes, sinó concebudes com una organització territorial en xarxa on els nodes equipotencials es multipliquen; el sistema de relacions adquireixen una elevada interconnexió; les àrees especialitzades es complementen i apareix una estructura territorial potent i diversa de la que emana la Societat del Coneixement.
Si, existeix un centre de comandament (o varis) on es coordina el conjunt però el territori és gestionat in situ des decada indret. S’ha estudiat i valorat tot el sistema, s’han consensuat les directrius a seguir. Aleshores el sistema es posa en marxa amb equipotencialitat territorial. Cada part sap quin és el seu objectiu i cadascú aporta la seva manera de fer-ho.
Què pot aconseguir una estructura en xarxa?
1. l’autosuficiència territorial: aigua, aliment i energia (un territori ben subministrat).
És, precisament, resultat d’aquesta manera de relacionar-nos, on la presa de consciència de cada part del territori es fa més necessària que mai.
És evident la necessitat de centralitat on es produeixin processos (representativitat de país, concentracions cíviques, intercanvi presencial de coneixement, esdeveniments culturals globals) que d’altra manera seria difícil aconseguir-ho,però també hem d’incorporar en la gestió d’aquest estadi de relacions territorials, (i dotar-los del valor que ara no sé li dóna) a la producció del sentiment, les emocions i la salut que proporcionen els espais oberts, la bellesa del paisatge natural, agrícola i, sens dubte, dels espais depreciats i menystinguts que no formen part del sistema productiu de bens de consum però, ben activats, poden adquirir un elevat valor ambiental. Darrera hi ha sempre un passat i un patrimoni que tot i no ser fàbriques, produeixen història.
El paisatge obert, la salut de la ciutat densa
Aquestes reflexions apareixen a conseqüència dels debats generats des de la gran ciutat, on molts arguments lidien amb tòpics que, per molts dels que ho vivim entre centralitats, ja ens resulten desfasats. Quan reivindiquem el paisatge ens diuen nimbis. Quan demandem evitar les MAT ens diuen que no depèn d’ells i que, en tot cas, ens hem de sacrificar per la gran ciutat (allà no tenen espai per plaques solars). Apareixen criteris quantitatius que ho justifiquen tot. Sobretot la referència a la urgència de la descarbonització i ens senyalen responsables a la societat si no complim. Cal ocupar els camps (això sí, els menys productius) amb instal·lacions solars o eòliques. No hi ha temps. I, necessitem els grans inversors, perquè la iniciativa de la gent no té suficient capital per complir les urgències que la UE ens demanda. I quan els hi dius què passa amb la sequera i l’alimentació de proximitat? -temes tant o més greus que l’energia- No et responen. Uns fan els càlculs dels camps agrícoles necessaris per abastir la població d’energia sostenible, els altres calculen les superfícies que seran necessàries per alimentar-nos i uns tercers ens diuen que la reducció de pluges faràencara més difícil la subsistència de la població. Mentrestant la planificació del territori que està en marxa no contempla res de les tres coses. Por al decreixement que s’acosta?
Fa temps que des de les -mal anomenades- perifèries hem assumit -amb propostes i projectes- que formem part d’un territori complex en que els centres i les perifèries són les parts indivisibles d’un tot. Només un detall: no són tractadesamb la mateixa equitat. El paisatge urbà té uns dèficits, conseqüència de la densitat de població, que s’han de cobrir. Aleshores els paisatges dels espais oberts -com Saturn devora als seus fills- són sacrificats per equilibrar la Metròpoli. I, tot i el drama, ni es valora ni es quantifica econòmicament. Un pagès no només cultiva unes plantes, també cultiva un paisatge que produeix salut per a tot el conjunt de la població. Mentrestant preval el sistema econòmic del valor de mercat, tractant injustament i desestructurant el genuí sistema de valors que donen sentit i coherència a un territori i a una societat.