El llenguatge és un dels símbols d'identitat més potents, especialment a Catalunya, i és per això que cada zona del país s'enorgulleix del seu parlar, si bé amb el pas dels anys l'ús generalitzat de l'estàndard ha robat espai als dialectes. És el cas del català tarragoní, un subdialecte del català central, dins de la variant oriental però a tocar de l'occidental i que utilitza opcions lingüístiques de les dues bandes, així com també de pròpies.

Són múltiples les característiques que fan d'aquest un parlar únic en tot el domini lingüístic, però n'hi ha que són més fàcilment identificables especialment per als habitants del Camp de Tarragona. Ara que són festes majors tant a Reus com a Tarragona i que potser t'estiguis plantejant d'anar a visitar aquestes comarques, una bona manera de barrejar-se entre els locals (ganxets, en el cas de Reus; pelacanyes en el cas de Tarragona) és fer servir un llenguatge que, com tots, ajuda a integrar-se dins d'un grup. Això no implica, però, que calgui desfer-se de les varietats del català de cadascú, però el fet de mostrar interès per aquest parlar és una manera com una altra de socialitzar.
 

Xec, el "xe" tarragoní

No és cap xec bancari ni fa cap referència a la República Txeca: "xec" -pronunciat com si fos txec- és un terme que encara es conserva per apel·lar a algú proper. "Com et trobes, xec?" en podria ser un exemple. No es fa servir en un context formal, però sí en un de col·loquial, i té diverses variacions que van mutant des del País Valencià ("xe"), passant per les Terres de l'Ebre ("xeic", "xaic"). Tot i així, cal tindre en compte que el tarragoní no arriba a tot el Camp de Tarragona: al sud i l'oest del Baix Camp aixi com al Priorat, la variant s'occidentalitza encara més, mentre que a la Conca de Barberà la parla pròpia és el xipella. És per això que aquestes expressions varien en funció de la localitat.
 

Naltros/Nantros i Valtros

En tot el domini lingüístic hi ha diferents maneres de dir "nosaltres" i "vosaltres". Es tracta de pronoms personals que no són exclusius de cada subdialecte, sinó que, en el cas del català tarragoní, es comparteixen amb aquelles variants més properes. Naltros/Nantros i Valtros -la "o" pronunciada com a "u"- són formes orals que es poden trobar també al Penedès, per exemple. No són les úniques paraules del dia a dia en què canvia la fonètica, ja sigui cap a la "i" (ginoll, siroll), cap a la "u" (junoll) o afegint-ne algun altre (aulor, aumit, aurella, aumetlla). El tarragoní compta amb múltiples variacions més, com ara pronuncia la "i" en paraules com "caixa" o "coixí", però el més fàcil d'utilitzar sens dubte és el Naltros i el Valtros.
 

Les coses del menjar no es diuen igual

Anar a un restaurant i trobar la carta amb les paraules de cada plat canviades és habitual al Camp de Tarragona. Des del que més amunt se'n diu "botifarra" i que a les comarques tarragonines es diu "llangonissa", passant pel "xampú" en lloc de la "clara", la "bajoca" per dir "mongeta tendra", "fesols" per a "mongetes seques" o "coc" per a "pa de pessic", entre d'altres. N'hi ha que es diuen més en unes zones que en d'altres, mentre que també n'hi ha que s'han perdut gairebé completament, especialment entre les noves generacions, però moltes d'elles es mantenen i formen part del xoc cultural en el moment de viatjar cap a altres comarques del país.
 

"Lo" com a article masculí

Si bé a Tarragona és més difícil de trobar-ho, és una expressió especialment típica del Ball de Dames i Vells, una de les principals atraccions de la festa major de Santa Tecla. "Lo ballar, lo camp, lo cànem, lo senyor rector, lo sopar", segons apunta el lingüista Pere Navarro, és la manera del Camp de Tarragona de dir "en" o "el" i, això sí, a diferència de les Terres de l'Ebre, la "o" es pronuncia com a "u": Lu. Però si ens referim a articles, els demostratius també són característics: les generacions més "granadetes" conserven "aqueix", mentre que en general es fa servir com a pronom possessiu "mon", "ton", "ma", "ta" en lloc d'"el meu", "el teu", "la meva", "la teva". També "sa" i "son" en lloc de "la seva" o "el seu".
 

Fenya, cunya

El català tarragoní agafa trets característics de diferents varietats i, en aquest cas, es tracta de la palatalització del grup vocal "in" en paraules com feina o cuina. Com hem dit anteriorment, aquesta no és l'única variació en el parlar respecte a l'escriptura, pel que fa a aquest subdialecte: per exemple, també hi ha ocasions en què hi ha lletres que no es pronuncien com "vellana" per "avellana", "deix" per "deixa", "aqueta" per "aquesta". També es pot modificar alguna lletra: "Dingú" per "ningú". Una altra força habitual és escurçar els verbs quan duen pronom feble: "Anem-se'n", "cansà's", "portà'm", entre d'altres.