El Tarraco Viva ja ha abaixat el teló, és cert, però mai és tard per fer una referència a una de les grans sorpreses de l'edició d'enguany, un filòsof grec amb pocs seguidors però una icona del cinisme, Diògenes.

La vida del filòsof està carregada d'ombres, de suposicions i d'anècdotes. L'artista Àlex Manríquez ha sigut l'encarregat d'encarnar Diògenes i ho ha explicat a NacióTarragona.

Després d'una dura recerca que ha durat mesos, recopilant i descartant informació sobre la vida del filòsof, Manríquez afirma que se'n sap molt poc d'aquest personatge perquè no es té constància de cap text escrit per ell i les referències que hi ha sobre la seva figura són de documents escrits per Diògenes Laerci, 500 anys després. Tot i així, del poc que ha pogut trobar, en destaca que era una persona amb molt pocs deixebles però respectat per la societat pel seu cinisme portat a l'extrem.

Diògenes era un filòsof que havia sigut desterrat de ben jove de Sinop –lloc on va néixer- per falsificar la moneda del moment. La seva vida va transcórrer entre Corint, Esparta i principalment a Atenes, la polis cultural per excel·lència i "on els corrents filosòfics bullien", ha explicat Manríquez. Allà va conèixer a Antístenes, un deixeble de Sòcrates, que va ser qui va posar el "germen del cinisme a nivell de cinisme ideològic".

Antístenes era la figura del cinisme amb excel·lència però Diògenes encara el porta a l'extrem més absolut i es converteix en la "figura implacable del cínic", explica l'actor. El filòsof ho defensava com una forma vital i a diferència d'altres filòsofs que només predicaven però no practicaven, "era molt ferm amb les seves creences", assegura.

De Diògenes, segons Manríquez, es diu que només tenia el que portava posat i poca cosa més i el poc que tenia ho donava a qui ho necessitava. El filòsof va regalar a un nen que no tenia cap recipient per beure aigua el que utilitzava, ja que ell podia fer-ho amb les mans. I el mateix amb el seu "bol" per menjar, un dia va veure que un nen es posava les llenties directament damunt el pa i li va regalar el seu objecte dient que "aquell nen li havia ensenyat que encara tenia massa coses".
 
La síndrome de Diògenes

Manríquez considera que és un "insult" que es relacioni al filòsof amb la síndrome de Diògenes. L'actor destaca que el concepte no apareix fins al 1975 i "jo he sigut incapaç de trobar res que justifiqui la síndrome amb el personatge del filòsof". Inclús, afirma que va consultar a alguns psicòlegs que tampoc van saber trobar la relació.

L'única relació possible, des del punt de vista de l'actor, és el fet que descuiden la seva aparença personal, el vestuari, la higiene. "Diògenes era un home a qui li importava tot molt poc, aprofitava qualsevol element per provocar a la massa de gent, els insultava, es masturbava a l'àgora, defecava i orinava a qualsevol lloc, per això li deien la secta del gos. I potser es va poder associar això, però no hi ha res que en faci referència".

Les anècdotes ... certes o falses?

Al voltant de la figura de Diògenes s'han explicat moltes anècdotes, de les quals, després de la seva laboriosa recerca, Manríquez en dubta de la seva veracitat.

Diògenes no va tenir molts seguidors i alguns dels que tenia els perdia pel camí. L'actor explica que una de les proves per les quals havien de passar els seus fidels era que havien de passejar-se amb un peix a la mà fins que a la seva descomposició. Molts no suportaven que la gent els mirés per la pudor que deixava anar el peix i l'abandonaven. "La moralitat és que si ets un cínic, no t'importa el que diguin i pensin els altres, si marxes, no ets capaç de superar la prova", explica.

Una de les més "bèsties" és que un dia, un personatge molt ric d'Atenes el va convidar a casa i coneixent-lo, li va dir que respectés el seu domicili, ja que estava molt net. En un moment, el filòsof tenia una flegma que l'havia d'expulsar i on ho va fer? No, no va ser a terra. "Va escopir a la cara del ric, etzibant-li que és el lloc més brut de tota la casa", diu Manríquez.

El filòsof, que sempre anava a contracorrent i constantment tocava els nassos a tots els ciutadans, era respectat per la seva actitud i els seus actes. Aquest respecte va provocar que el gran Alexandre el Gran, hi conversés. Aquest intercanvi de paraules és un dels més mediàtics de Diògenes. Manríquez explica que el futur emperador se li va acostar i li va dir que li demanés el que volgués que li aconseguiria. El filòsof només li va dir: "El que realment vull és que t'apartis que em tapes el sol". Alexandre el Gran no es podia creure el que li havia passat i mentre marxava deia que si no fos el futur emperador, li agradaria ser Diògenes perquè "fins i tot aquell que no té res i és tan poderós com jo, perquè no necessita res". Segons Manríquez, aquesta anècdota és força dubtosa, tot i que van coincidir en més d'una ocasió a Corint, "no està clar que la conversa aquesta es produís".

Diògenes vivia en una bóta?

El tarragoní, amb arrels xilenes, explica que de Diògenes es té la percepció que vivia en una bota i que es passejava amb un llum de ganxo -un tipus de llàntia de vidre- però no és així, ja que "les botes no van aparèixer fins després del naixement de Crist i el vidre també, tres quarts del mateix". El filòsof vivia en una "enorme" tina de fang, situada al costat de l'àgora, i portava, com a molt, com un plateret, una mica més ample i més fondo, amb grassa animal a l'interior i una metxa vegetal que servia per encendre-ho. "Això era el que tenia. Més, no", assegura.
 
Diògenes sempre encenia el llum quan ja era de dia, per portar la contrària a tota la societat i sempre deia la mateixa frase: "Busco un home". Quan arribava als llocs, el filòsof cridava i molts homes s'hi acostaven acudint a la seva crida però el cínic els apartava de males maneres dient-los que "busco homes, no gent, de gent n'hi ha molta, d'homes no en trobo". Per Diògenes, l'home era un ideal, un tot.

La seva mort

La seva mort encara és una incògnita, és molt dubtosa. No se sap ben bé com va morir però de teories n'hi ha moltes. El filòsof va viure 89 anys, segons l'actor, i és força curiós perquè "a l'estiu i a l'hivern anava descalç. A l'hivern era típic veure'l abraçat a les estàtues congelades i a l'estiu refregant-se amb la sorra molt calenta". Una de les hipòtesis és que es va suïcidar. Però com? Doncs, segons Manríquez hi ha moltes versions però n'explica una. "Un dia va decidir que deixaria de respirar, i així ho va fer, fet que sembla força improbable".

A banda, també hi ha altres versions que diuen que va morir accidentalment. Una diu que mentre donava menjar als gossos que sempre l'acompanyaven, un animal va mossegar el cavall que muntava i aquest el va fer caure. L'altra, més increïble, és que es va menjar un tros de pop cru i aquest se li va quedar enganxat –fent ventosa- al paladar i li va provocar la mort. En fi, tot són hipòtesis.

Àlex Manríquez i el seu personatge

La tasca no ha sigut fàcil, "preparar un personatge per al Tarraco Viva és complicat i dur si volem ser rigorosos i respectuosos amb la identitat del festival i amb la història, ja que es tracta de recreació històrica i hem de ser fidels al que va passar", apunta l'artista.

Després de més de 30 anys dedicats al món de l'espectacle i d'encarnar tres personatges del festival d'història per excel·lència, destaca que aquest és el personatge que més li ha marcat perquè comparteix part dels seus pensaments-creences-filosofia de vida, "el que vull, sense importar-me el que diu la gent", assegura.

A Manríquez el que més l'ha apassionat de Diògenes és la seva manera de pensar. "Tots els personatges tenen una part de tu però al filòsof li tinc molt d'afecte". A més a més, de totes les recreacions històriques que ha protagonitzat, només Diògenes li ha donat una oportunitat molt "especial". Li ha permès poder treballar amb el seu gos, en Mori, que fa 12 anys que l'acompanya. "És un luxe poder treballar amb ell, és un plaer", afirma amb felicitat.