El tarragoní Just Castillo és professor del Grau d'Àsia Oriental de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Des de Tarragona, treballa aspectes com les relacions internacionals i també ha viscut al Japó durant un temps, on hi va fer el doctorat a través d'una beca. L'acompanya Hang Xiao, qui també va viure al Japó i que actualment resideix a Tarragona. Fins a la pandèmia es dedicava a fer de guia turística, mentre que actualment és traductora i professora de xinès.
- El paper de la dona ha canviat a ritmes diferents al Japó i a Occident, en els darrers anys?
- Just Castillo: Per entendre d'on ve: el Japó és un país molt tradicional fins a la Segona Guerra Mundial, en què hi ha un trencament absolut. El Japó es transforma socialment, econòmicament i políticament i passa de ser un país bèl·lic a ser pacifista, d'unes estructures una mica feudals a un país modern, capitalista, orientat a la producció, etc. Es crea la figura del salary-man, que veiem sempre als dibuixos, i aquest rol normalment l'agafa l'home. Això perpetua la divisió familiar de rols que hi havia tradicionalment.
Des de fa uns anys, és possible que les actituds socials hagin canviat una mica, el que passa és que estructuralment es manté tot igual. Hi ha hagut alguns avenços pel que fa per exemple a la participació de la dona al mercat de treball. El que era primer ministre, Shinzo Abe, va fer un programa que es deia Womenomics per integrar la dona al mercat de treball. Sí que ha tingut èxit, però integra la dona en treballs temporals i de mala qualitat. Pel que fa a la participació de la dona a les institucions polítiques, dones amb responsabilitat màxima a les corporacions, és molt menor encara.
- Hang Xiao: El rol de la dona ha canviat, però no gaire.
- J.C.: Hi ha més consciència, potser.
- H.X.: Sí. Crec que encara és una cultura molt tradicional, tot i que sí que ha canviat. En les relacions és on ha canviat menys, fins i tot tenint en compte que els homes joves d'avui dia estan més avesats a compartir les feines de la llar que les generacions anteriors. El nombre de dones que treballa creix, però considero que és també perquè l'economia al Japó no és avui mateix tan bona com als anys vuitanta, per tant, tots han de treballar.
Llavors, un home podia tenir la seva família, tres fills, treballant en una companyia, però avui els sous han baixat relativament. El meu professor a la universitat es queixava que el seu sou s'ha retallat en els últims deu anys, mentre que té més despeses per la inflació. En aquesta situació, la dona ha de treballar alhora que percep menys salari en contractes d'arbeitô (feines a temps parcial).
- J.C.: El que passa és que el mercat de treball és extremadament dual en aquests sentits. Quan l'economia anava bé, hi havia moltes dones que segurament no trobaven atractiu anar a treballar. La cultura del treball al Japó és molt estricta, molt jeràrquica.
Els Jocs Olímpics de Tòquio se celebraran al 2021. Foto: COI
- L'exprimer ministre Yoshihiro Mori i fins fa poc al capdavant dels Jocs Olímpics de Tòquio feia recentment declaracions sexistes. Què ha suposat això en la societat japonesa?
- J.C.: Mirant-m'ho des d'aquí, aquesta vegada sí que ha tingut més impacte. Hi ha hagut un parell d'activistes, una d'elles és Momoko Nojo, una estudiant universitària que s'ha fet bastant famosa. És un reflex que això ha calat més en la societat. En els Jocs Olímpics hi havien posat moltes esperances, no sé si del tot reals, com a esdeveniment transformador per trencar amb tot allò que no els agrada: més paritat, més internacionalitat... Que hagi sortit això ha posat sobre la taula que aquestes actituds continuen estant presents en la societat, però que alhora cada cop hi ha més gent que hi està menys d'acord.
- H.X.: L'estructura política és molt sòlida, és molt difícil canviar-la. Necessita molt d'esforç per part de les noves generacions.
- J.C.: Al mateix temps, les noies joves estan menys disposades a conformar-s'hi. Un parell d'anys enrere hi havia tot un moviment contra l'obligatorietat de portar sabates de taló a la feina o maquillatge de cert tipus. Fins i tot hi va haver peticions parlamentàries, que es van desestimar, però aquests debats sí que estan guanyant terreny d'alguna forma.
- També el Partit Liberal Democràtic del Japó ha anunciat que permet a les japoneses assistir -però no parlar- en reunions decisives.
- J.C.: Tot això és la gerontocràcia aquesta. Toshihiro Nikai, que va ser qui va anunciar la mesura, té 82 anys, Yoshihirô Mori 83. És un país que sí que es transforma, però les transformacions són molt lentes. A l'Àsia Oriental, per la influència del confucianisme, la figura de l'autoritat té molt de pes i figures així que haurien d'estar jubilades encara tenen aquest protagonisme. Sí que hi ha hagut, per exemple, Yuriko Koike com a governadora de Tòquio, una figura bastant prominent, que precisament surt del PLD, és d'una escissió.
- Hi ha més possibilitats de trobar dones al poder en altres partits, fora del PLD?
- H.X.: És a tot arreu el mateix.
- J.C.: El punt de la participació política és el pitjor de tot, estan a la cua. Les dones al Japó estan molt ben posicionades en accés a l'educació, salut i benestar, en economia es queden a mig camí, però en participació política res de res, és el 144 de 150 i pocs països.
- H.X.: Encara que els polítics es jubilin, la mobilitat social al Japó és molt baixa. Els polítics de les següents generacions són els fills de les generacions anteriors, amb mentalitats anteriors, tenen idees similars.
- Les noves generacions tenen més o menys prejudicis?
- H.X.: Jo diria que menys. Les meves amigues que treballen per a companyies internacionals són més moderns, com als països occidentals, poden vestir com vulguin a la feina, però als entorns polítics hi ha més dominació dels homes.
- J.C.: Sobretot el jovent educat, que té una formació més alta, jo crec que les actituds són diferents. Els canvis demanen temps, si una persona ha viscut en aquesta societat, que ha funcionat d'aquesta manera i és el que ha vist a casa i al poble, doncs, és clar, es va perpetrant.
- Com ha estat el moviment Me too al país?
- J.C.: Jo crec que és bastant més minoritari, pot ser que la meva impressió sigui equivocada mirant-m'ho des d'aquí. Fins fa poc, una dona si volia denunciar abús o violació havia de demostrar-ho. Només el 2,8% de les víctimes d'assetjament sexual al Japó ho diuen a la policia, sovint per la por de ser declarades culpables elles mateixes o de ser sotmeses a vexacions o per ser avergonyides. Hi ha reformes, a poc a poc, però són canvis lents. Com a nota final, jo crec que no caldria ser molt pessimista, però tampoc pensar que el Japó canviarà d'un dia per l'altre. Suposo que tots aquests debats ajuden a què tots aquests temes estiguin més sobre la taula. És important que es posin les piles, però com més passin els anys crec que les actituds seran diferents.
