El discurs del vot útil no és nou i en aquests comicis del 28 de maig es tornarà a donar la situació que gran part dels vots no tindran una traducció directa en cadires al ple. En total, aquest 2023 a Tarragona hi concorren 13 candidatures, de les quals només 6 tenen actualment lloc al saló de plens, mentre que la setena, Junts per Tarragona, cedeix els seus drets electorals a dues opcions (Junts i Sí Tarragona-Ara Pacte Local). Habitualment, doncs, succeeix que hi ha llistes que es presenten sense expectatives de poder entrar. D'una banda, la llei d'Hondt sobredimensiona els partits amb més suports, mentre que la barrera del 5% elimina competidors per la cua.
En total, 56 llistes s'han quedat fora del consistori tarragoní des de l'any 1979. Qui ho ha fet en més ocasions (5) ha estat Esquerra Republicana, qui precisament aquest mandat ha assumit el govern i l'alcaldia. Pau Ricomà, de fet, va formar part de la candidatura que va quedar exclosa l'any 2011, quan a banda de la CUP els van sorgir uns altres rivals: Solidaritat per la Independència, liderats per l'ex-regidor republicà Xavier Almagro.
Sigui com sigui, els votants d'ERC no són els únics que han hagut de lamentar -tal com se sol dir popularment- "llançar el vot a la brossa". Ara fa quatre anys, un total de cinc formacions, que van recollir juntes poc més de 4.000 vots (un 7,04% del total), van quedar fora del repartiment d'escons: Vox, Ara, PACMA, Centrats i Assemblea per Tarragona. De tots aquests, només els primers han decidit tornar a intentar-ho.
Una quantitat similar va quedar exclosa al 2015, quan Ara, Ganemos, PACMA, Escons en Blanc, UPyD i AMD tampoc no van arribar al 5% necessari. Cap d'aquestes candidatures tanmateix va ser a prop del mínim necessari. I és que la referència sempre la marcarà ICV-EUiA, quan al 2007 amb 2.439 vots es va quedar a les portes, amb un 4,76%. En qualsevol cas, aquelles eleccions no van batre el rècord de partits sense representació, amb fins a 10 candidatures excloses -ICV, Ciutadans, Tarragona Grup Independent, Agrupació Democràtica Municipal, Nosaltres Som/AUP, Bloc de Ciutadans Compromesos, Escons Insubmisos, Partit Família i Vida, Alianza Nacional, Partit Humanista-. Sinó que el rècord el van batre les eleccions de 2011, amb onze candidatures fora del ple, entre les quals hi havia no només Esquerra sinó també la CUP, Solidaritat per la Independència, Ciutadans, Escons en Blanc, Plataforma per Catalunya, PACMA, UPyD, Alternativa Motor y Deportes, PFiV i Falange. Quatre anys després, tres d'aquestes formacions van irrompre a un ple que va comptar amb veus significades del panorama polític actual: Pau Ricomà (ERC), Rubén Viñuales (llavors a Ciutadans, ara al PSC) i Laia Estrada (ara diputada al Parlament per la CUP).
En proporció, el 2007 es va marcar el rècord de vots sense representació (14%). Històricament, en cinc comicis (1983, 1987, 1991, 2007 i 2011) s'ha superat el 10%, mentre que en una altra ocasió, al 2003, es va instaurar el mínim, amb un 0,99%. Tenia truc, però: només s'hi van presentar 7 llistes, 5 de les quals van aconseguir lloc al ple. La política tarragonina, com en altres indrets, indica períodes ciclics de dispersió i concentració de vot. Si no hi ha cap sorpresa, el proper 28 de maig no es preveu cap majoria absoluta: de fet, no n'hi ha cap des de l'any 1991, quan Joan Miquel Nadal (CiU) va accedir a l'alcaldia.
Partits com ara Valents, Sí Tarragona-Ara Pacte Local, Junts, Convergents, Escons en Blanc, el Partit Comunista dels Treballadors de Catalunya (PCTC) i Vox hauran de creuar els dits durant la nit electoral. També hi pot haver sorpreses amb la resta, si bé el mite de la participació -a la ciutat, sempre en una forquilla d'entre el 53 i el 64%- com a garant de pluralitat o, al contrari, de concentració, no és cap norma en la que es pugui confiar.
Mai no han aconseguit representació
A Tarragona hi ha diversos partits que, tot i la insistència, mai no han aconseguit un sol regidor. El PACMA, per exemple, ha presentat candidatures en tres eleccions consecutives: 2011, 2015 i 2019. Mai no van arribar als 700 vots (1%) i aquest 2023 han decidit no presentar-se. Una situació similar succeix amb Ara Tarragona, que al 2015 va concórrer per primer cop i amb un meritori 3,7% va prometre treballar per assolir el seu lloc quatre anys després, seguint l'exemple dels seus companys de Reus. Finalment, al 2019 encara van arrossegar menys suport i es van acabar dissolent. Encara menys èxit que el PACMA i Ara va tenir l'aventura d'Unión Progreso y Democracia (UPyD), que ho va intentar en dues ocasions (2011 i 2015) i no va passar mai dels 200 vots.La marca electoral no ho és tot, a Tarragona, com demostra UPyD, però no tenir-ne ha estat la major part d'ocasions un obstacle per als ciutadans a l'hora de participar políticament de l'Ajuntament. Ho sap bé l'actual cap de llista del Partit Popular (PP), Maria Mercè Martorell, qui l'any 2007 va trencar el carnet dels populars i va muntar la seva pròpia candidatura, Tarragona Grup Independent (FIC). Ni aquesta ni la llista "embrió" de la CUP, anomenada Nosaltres Som-Assemblea d'Unitat Popular (NS-AUP), no van aconseguir representació, però sí que anys més tard ja com a CUP els de Laia Estrada van entrar al consistori. Tan sols en una ocasió, el 1979, una llista estrictament local ha tocat l'èxit. Va ser la Candidatura per la Participació dels Veïns a l'Ajuntament (CPV), una opció política local que va sumar 2 regidors fins al 1983, quan van quedar fora per la victòria aclaparadora del PSC.
[municipalsinformacional2]
