Gerard Descarrega (Reus) té 20 anys i pateix una retinosi pigmentària, una malaltia degenerativa que afecta la visió i que també és coneguda com la «malaltia del túnel», ja que el camp de visió de les persones que la pateixen es redueix cada cop més, com si entressin en un túnel. El Gerard forma part de l’equip paralímpic espanyol amb què ha iniciat una carrera esportiva plena d’èxits. Parlem amb ell per saber com ha arribat fins aquí i quins són els seus projectes de futur.

Quan et van detectar la malaltia?
Quan tenia 4 anys, però no ho vaig començar a notar fins als 13, més o menys. Fins aleshores feia vida normal, jugava a futbol, tocava el saxo... 

Va ser dur acceptar les limitacions que t’imposava?
Doncs, sí, una mica, perquè vaig haver de deixar de fer algunes coses que m’agradaven, cada cop hi veia menys, vaig haver de començar a fer servir lupa... vaig entendre que era una cosa seriosa que m’afectaria tota la vida. A més és dur perquè jo sabia què era veure-hi bé. Però els meus pares m’ho van explicar i a poc a poc ho he assumit. De fet, m’ha ajudat a aprendre moltes coses i a conèixer molta gent.

L’esport ja formava part de la teva vida d’una manera molt important. T’ha ajudat?
A mi sempre m’ha agradat fer esport, jugar a futbol, córrer, fer travesses amb el meu pare, fer senderisme...  Fins als 12 anys feia esport com qualsevol altre nen i a mesura que vaig anar perdent visió vaig haver d’adaptar-me, però no he deixat mai de fer-ne, al contrari, actualment l’esport és la meva vida. 

Actualment formes part de l’equip paralímpic espanyol, com ha estat el teu recorregut des que vas començar fins ara? On entrenes actualment?
Vaig començar entrenant al Nàstic de Tarragona, amb els meus amics, amb gent sense cap deficiència; poc després vaig saber d’un programa d’atletisme que té l’ONCE per a persones amb discapacitat i vaig començar a fer entrenaments adaptats fins que em vaig federar. Vaig participar en el meu primer mundial amb 16 anys i em vaig adonar que això m’agradava i que se’m donava bé i ara s’ha convertit en la meva vida. Actualment sóc al Centre d’Alt Rendiment del Centre Superior d’Esports a  Madrid on visc i entreno tot l’any.

Tu no corres sol sinó que ho fas amb un guia, quin és el seu paper? Com gestioneu la vostra «codependència»?
El paper del guia és acompanyar el corredor durant tot el recorregut de la cursa per marcar el traçat, indicar quan comença una corba, quants metres queden per a la meta, etc. El meu guia es diu Marcos Blanquiño i ja fa molts anys que correm junts. La relació que mantinc amb el meu guia no és tan sol de «dependència» sinó que va més enllà, som amics. Estem moltes hores junts i si no tinguéssim bona relació seria impossible. Un guia és un esportista de primer nivell, ja que, com que corre per fora, fa molts més metres que el mateix corredor discapacitat i, per tant, ha de tenir un gran nivell. Com tot, necessita el seu procés d’adaptació, però després és qüestió d’entrenar molt.

Acabes de guanyar dues medalles al Campionat d’Europa; guanyar trofeus compensa l’esforç?
Guanyar sempre ve de gust i evidentment, recompensa. Però l’objectiu sempre és superar-te. Crec que el teu principal rival sempre ets tu mateix.

Quins són els teus reptes a partir d’ara?
Actualment m’estic preparat per al Mundial que tindrà lloc a Qatar l’octubre de 2015. Serà un any i mig molt important per agafar un bon fons físic. I després, cap a Rio!
Mentrestant estic compaginant els entrenaments amb els estudis de Psicologia que estic fent a distància.