[noticia]39922[/noticia]
"Volem que surtin oportunitats a través d'això, que es vegi que quan tenim una oportunitat l'aprofitem, el problema és que no la trobem", asseguren a aquest mitjà. De fet, la manca de documentació és per a molts d'ells un maldecap a l'hora d'ocupar el seu dia a dia. Els cursos, el voluntariat o fins i tot un simple carnet de la biblioteca requereixen un NIE o un passaport. Tot i amb això, l'organització d'un taller finançat per la Unió Europea i organitzat per Versembrant, Impro Productions i CHAPTER#2 ha facilitat que a molts els despertin la vena artística. Un d'ells assegura fins i tot que ja està treballant en un segon tema pel seu propi compte.
La cara més crua d'aquests nois, sense feina, sense casa, sense papers, l'han intentat vehicular en positiu. La cançó, tanmateix, no ha agradat a tothom. L'Ajuntament de Tarragona, que inicialment apareixia als crèdits, n'ha desaparegut. Fonts municipals apunten que s'ha fet retirar el logo perquè "l'Ajuntament no hi participa de cap manera" malgrat que no hauria estat possible sense la feina de l'equip d'educadores de Serveis Socials. Altres fonts apunten que el fet que es critiqui la policia hauria molestat a la Guàrdia Urbana, que hauria pressionat perquè el consistori se'n desmarqués.
Represàlies
Entre els 21 participants del taller, hi ha qui es penedeix d'haver-ne format part. I és que el sol fet de concedir una entrevista a un mitjà de comunicació o aparèixer en un videoclip comporta que, més tard, un agent policial el reconegui, l'identifiqui, faci mofa i posteriorment el detingui. Per aquest motiu, en aquest reportatge totes les persones entrevistades hi intervenen de manera anònima.
Aquesta "persecució" i "abús policial" és si més no el que denuncien haver patit cinc persones el passat 14 de gener, en un operatiu de la Guàrdia Urbana contra un presumpte delicte de robatori amb violència i que reté dos dels joves a la presó per altres causes i no tenir papers. Un dels que van detenir llavors i testimoni dels fets assegura que cap membre del grup va participar de la baralla que va originar la denúncia policial. A més, la persona agredida va reconèixer segons la interlocutòria judicial que les persones detingudes no duien la mateixa roba que la persona que la va agredir. Tampoc no hi va haver cap robatori com inicialment s'havia apuntat i demanen que es mirin les imatges de les càmeres de l'edifici d'Hisenda, a la Rambla Nova, lloc on van passar els fets, per determinar-ne l'autoria.
[noticia]39966[/noticia]
Tot plegat, però, forma part de les mateixes represàlies que, denuncien, abans de cap cançó ha fet incrementar les identificacions aquest 2020 i manté ara mateix un total de 15 joves extutelats a la presó, tots ells -abans d'entrar a Mas d'Enric- amb seguiment per part de l'equip d'educadores socials municipals i alguns amb procés d'acreditació de l'arrelament.
"Tots sentim la música de Morad", asseguren. I Morad ho diu ben clar en diferents temes: el món del carrer no es veu, no es coneix des de fora, i el fet que la policia els aturi pel carrer els pot comportar l'atribució de causes amb les que de vegades no hi tenen res a veure.
"Deixeu-nos treballar"
En d'altres causes sí que hi participen. Un dels nois, per exemple, explica que quan va sortir del centre per a menors, un cop complerta la majoria d'edat, va intentar ocupar un habitatge. "Pensava que era d'un banc, però em vaig equivocar i em van detenir i acusar d'un delicte de robatori amb violència", afirma. En el seu cas, diu que és l'únic delicte que ha comès: "M'agradaria tenir una botiga de roba, estudiar perruqueria, no em vull posar en res il·legal", afegeix.
Alguns consumeixen drogues, especialment cocaïna, pastilles i alcohol, per "oblidar-ho tot". I és que en la seva situació -sense perspectives a curt termini de canviar- és difícil aclucar els ulls a les nits. "Quan em tombo al llit, no puc parar de pensar", diu un altre. Molts estan enganxats, però si no ho estessin tampoc no tindrien res a fer per manca d'oportunitats.
"Voler treballar no és un delicte" és un dels versos de la seva pròpia cançó, Sueños. La diuen en quatre llengües perquè tothom ho entengui. "És un missatge per a la gent, el govern i la policia". Cansats que els aturin pel carrer per com vesteixen o pels seus trets físics, reivindiquen "llibertat pels que hi ha dins, pels que hi ha a fora", en referència a la presó. "Si tingués papers, me n'aniria a treballar al camp d'Andalusia, molt millor que aquí", diu un d'ells en una conversa amb aquest mitjà.
Alguns dels joves extutelats sense sostre passen les nits al Palau Firal, recinte adaptat per Creu Roja des de l'estat d'alarma. Foto: Josep M. Llauradó
Amagar la realitat a la família
Si molts d'ells van decidir marxar del seu país d'origen va ser per ajudar la seva família. Per exemple, per pagar medicines i tractaments. La figura de la mare és ben present al tema musical, enyoren les seves famílies malgrat que hi parlen tot sovint per telèfon. Això sí, mai no els diuen com estan les coses: que viuen al carrer, que de vegades els fa falta menjar i que porten anys sense veure una sortida. "Si els expliquem el que passa, la meva mare acabarà a la tomba", assenyala un d'ells.
La que hauria de ser la seva família, la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA) se'n desentén. "L'Ajuntament no ha posat diners per pagar habitacions, per fer projectes d'inserció, per posar-los a treballar, però la DGAIA no ha assumit la seva responsabilitat", diuen des del grup que dona suport als joves. Aquesta xarxa improvisada ha hagut de "fer les mil i una per aconseguir jaquetes i roba" per abrigar especialment els que dormen al carrer, en aquests dies de fred i per això reclamen un centre de dia, per poder netejar la roba, descansar o escalfar-se. De moment, la inacció de les institucions els obliga a, només, sobreviure.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=AnLZKMKCI7c[/youtube]
