Actualment, a Catalunya viuen 9.500 xilens que han de veure des de la distància com el seu país s'alça contra el poder i viu una de les revoltes més sagnants dels últims temps. D'ençà que van començar les mobilitzacions, ara fa gairebé tres mesos, ja han mort més d'una vintena de persones i hi ha milers de ferits. "El poble ha aguantat molt, però ara ja està: tot ha esclatat". Així ho explica la il·lustradora i autora de còmics tarragonina Marina Golondrina, que ja fa tres anys que resideix a la ciutat.

Després d'haver d'emigrar a Argentina per estudiar, ja que a Xile el cost mensual de la universitat supera el salari mínim — uns 500 euros —, l'amor la va portar fins a Tarragona, però la seva família continua allà. Ara, la separen 11.000 quilòmetres del seu país i assegura que viure la revolta des de l’altra banda de l’oceà està sent una experiència angoixant.
 
- Què passa ara mateix a Xile?

- Per saber què passa ara cal saber que a Xile fa anys hi va haver la dictadura, la de Pinochet. Jo, per exemple, no la vaig viure, però és com si ho hagués fet, perquè està molt present a la societat encara. Des d'aleshores, amb l'arribada de la democràcia, es va instal·lar un neoliberalisme molt salvatge. S'ha acabat privatitzant tot: les pensions, l'aigua l'educació, la salut ... I això fa que la vida dels xilens sigui molt precària i que no tinguem drets. El poble ha aguantat molt, però ara ja està, tot ha esclatat.

- Les grans protestes van començar després de la pujada dels preus del transport públic. Suposo que va ser la gota que va vessar el got, oi?

- Exacte. Les revoltes no són per això en si, sinó pel sistema. La pujada del preu del transport va fer que es despertessin els joves i a partir d'aquí va començar tot. Tot comença quan els estudiants de secundària es planten i comencen a saltar-se els controls del metro. Aquests nois, la majoria menors d'edat, es van alçar perquè no tenen ni la por i ni les preocupacions que pot tenir un adult.

- Al principi eren petites revoltes juvenils. Què va passar perquè es convertís en una protesta tan gran?

- La resposta de la classe política a aquestes primeres revoltes va ser horrible. La gent va tenir la sensació que s'estaven rient d'ells. El ministre va arribar a dir que apujar el preu servia per "premiar als qui matinaven". També ens va dir que no patíssim, perquè el preu del transport pujava, però en canvi el de les flors baixava i això seria una cosa bona pels més romàntics. La gent va sentir que se'ls en fotien a la cara.
 
- Es tracta de revoltes pacífiques?

- Bé, les respostes eren pacífiques inicialment, però el que va fer el govern és criminalitzar-les. Van decidir treure la policia a llençar bombes de gas, a pegar i a disparar aquests joves. A partir d'aquesta violència la gent es va encendre i va sortir tothom al carrer. I en aquest sentit és important destacar també els grans muntatges que fa la policia...

- Muntatges?

- Sí. Els mitjans ho tapen, però, per exemple, en un dels supermercats cremats hi van aparèixer uns cossos que van dir que havien mort en l’incendi. Després, l’autòpsia va confirmar que aquelles persones havien mort per l’impacte de bales. Automàticament, el govern va fer fora la cap del servei mèdic que va fer aquesta autòpsia. Són les mateixes tècniques que feia servir la dictadura de Pinochet i tot això fa que molta gent se sumi al moviment.

[blockquote] “Hi ha morts, milers de ferits, s’està violant moltíssimes dones, es persegueixen els homosexuals, hi ha més de 200 persones que han perdut la visió... És una barbaritat!”[/blockquote]  

- Creu que és comparable amb la situació catalana?

- La policia és la policia a tot arreu. L’únic que canvia és si el govern deixa anar més o menys la corretja.  Ara, quan veia el que passava a Xile recordava molt l’1 d’octubre. Personalment no sóc independentista, però crec que això va molt més enllà de la independència: es tracta de drets i democràcia. Votaria “no”, però vull voler votar. No es pot tractar així a la gent i Espanya em preocupa perquè veig que està derivant en una situació com la de Xile. I no només amb Catalunya, sinó que quan sento segons quines coses que diu l’Estat tinc molta por.

- Quines?

- Quan parlen de privatitzar pensions, per exemple. Tinc por que acabi passant el mateix.

[blockquote] “Quan veig el que passa al meu país, a Xile, recordo molt l’1-O”[/blockquote]  

- Com es viu tot això des de la distància?

- Ballo entre la por i la preocupació. Tinc un alliberament egoista pel fet de no estar allà. Però tinc molta esperança quan veig que es van aconseguint coses.

- Ara mateix, què pesa més? La por o l’esperança?

- Crec que ara mateix el sentiment que més tinc és la ràbia. Ara ja he superat la fase de la por. Al principi va ser molt xocant, però ara penso que tant de bo pogués agafar un avió i sortir als carrers de Xile.

- Es pot fer alguna cosa des d’aquí?

- Sí, en aquests conflictes el que més funciona és la pressió internacional, però des d’aquí no s’està fent pràcticament res. L’Ajuntament de Tarragona i alguns diputats europeus sí que han fet coses a favor, però ens agradaria que es pronunciessin més. Per altres països sí que ho fan, però per Xile no. Si accepten que Xile ha fracassat voldrà dir que accepten que el neoliberalisme ha fracassat i això no s’ho poden permetre.