Tot just fa 79 anys Tarragona va rebre els primers refugiats de la Guerra Civil espanyola. Eren tres-cents, en la seva majoria infants, a excepció de quatre mestres, que provenien de les barriades de Madrid. Corria el setembre de 1936 i el conflicte havia acabat de començar, dos mesos enrere. El paral·lelisme amb els refugiats sirians és complex: d'una banda, Catalunya formava part del territori declarat en guerra i, de l'altra, el context social i fins i tot la mida d'una ciutat que a penes superava els trenta mil habitants no té res a veure amb la d'ara. La història, però, serveix també per recordar com la societat es va bolcar a l'hora d'ajudar els més necessitats durant més de dos anys fins que l'exèrcit de Franco va fer la seva entrada triomfal. Jordi Piqué, historiador i arxiver de Tarragona, és un dels majors experts en la matèria i en dóna compte el seu llibre La crisi a la rereguarda. Revolució i Guerra Civil a Tarragona (1936-39).

Context

El 17 de juliol de 1936 una part important de l'exèrcit s'aixeca militarment contra el govern de la II República. La inestabilitat durant tot el període republicà, amb altres intents fallits de cop d'estat, i les noves mesures dels governs dels fronts d'esquerres i populars generen rebuig entre les capes més conservadores de la societat espanyola. Ràpidament diversos generals segueixen l'estela de Mola, Franco i Queipo de Llano però a Barcelona els anarquistes de la CNT aconsegueixen aturar el cop, un fet que es reprodueix de manera similar però amb diferents protagonistes en d'altres indrets. El territori de l'Estat espanyol, doncs, esdevé un mapa de fronts que anirà evolucionant fins que l'1 d'abril es declara el final de la guerra amb la victòria del bàndol feixista.
 
Refugiats

En aquest context, sobretot les zones on el conflicte és més proper, les famílies decideixen primer enviar els infants de «colònies» allà on la guerra pràcticament no hi ha arribat. És el cas de Tarragona, que entre 1936 i 1938, fins a la derrota a la Batalla de l'Ebre, tan sols patirà per les bombes que cauen des dels avions alemanys i italians, un total de 3.800 en 144 atacs. El Camp es convertirà alhora en territori de pas, amb caravanes de persones que quan ja era més avançada la guerra, a peu o amb carro, tiren cap als Pirineus. Hi ha un punt d'inflexió, però: quan el bàndol republicà es retira de l'Ebre, els refugiats que arriben a la ciutat traslladen no la primera però sí la més important i definitiva sensació de por: els nous refugiats parlen en català i són de llocs molt propers a Tarragona, cosa que vol dir que els feixistes avancen i no trigaran a arribar. Si al principi són només nens els que seran acollits, posteriorment arriben famílies senceres amb dones i avis. Els homes en edat de prestar servei o bé ja estaven mobilitzats, o bé s'amagaven per no ser reclutats, o bé s'exiliaven fora de l'Estat.

Les primeres arribades

La primera gran arribada de refugiats es va produir l'octubre del 36, un mes després dels tres-cents nens de Madrid. Dos vaixells portuguesos, un destructor i un transatlàntic anomenat Nyassa van fer parada al Port sense avís previ i van desembarcar 1.437 persones provinents d'Extremadura. Tan sols dues-centes d'elles no eren homes soldats o en edat de ser-ho i havien fugit del cop que va patir especialment la ciutat de Badajoz. Portugal, que donava suport al bàndol feixista, va decidir enviar-los al Mediterrani i desentendre-se'n. Ràpidament, després d'alguns conflictes amb aquests homes que reclamaven sou, habitatge i menjar mentre els tarragonins estaven mobilitzats al Front d'Aragó, van ser enviats també a lluitar.

Aquesta «mala experiència» que van apuntar les autoritats de l'època va determinar que es miressin amb recel l'arribada de més homes refugiats durant tot el període de la guerra. El febrer de 1937 va arribar un segon vaixell amb la caiguda de l'Andalusia oriental provinent de Màlaga ben carregat de nens però també d'homes d'entre vint i trenta anys. Tret d'aquests dos casos, la majoria arribaven a la ciutat per ferrocarril i quan ja es van tallar les comunicacions amb altres zones els que van voler marxar ho van haver de fer amb un alt risc de ser afusellats mentre caminaven o circulaven pels camins i les carreteres en territori enemic. En aquests darrers casos, els carros anaven plens del material que consideraven més valuós, com és el cas dels pagesos amb recipients d'oli, que amb la guerra s'havia encarit i intercanviaven per menjar. Aquesta situació, però, era molt diferent a la dels vaixells o els que arribaven a peu o amb ferrocarril: amb una mà davant i l'altra al darrere, demanaven ajuda a la seva nova ciutat d'acollida sense poder donar res a canvi.

Llocs d'acollida

Els primers infants que van arribar van ser portats directament al Preventori de la Savinosa, però ràpidament es va fer petit i van haver de buscar llocs alternatius. Els nens sense família eren acollits per famílies d'aquí, mentre que les famílies senceres eren reubicades en pisos buits de la ciutat o d'altres poblacions de la comarca. Quan ja no hi va haver més lloc, alguns d'ells vivien directament als refugis antiaeris amb més capacitat, com el que hi havia a la plaça de la Font o a l'Escola Verdaguer, on hi cabien un total de dues mil i mil-cinc-centes persones respectivament. Quant a la repartició d'aliments no hi va haver discriminació perquè es duia directament des de la Generalitat amb cartilles de racionament. Sí que hi havia, però, un pensió diària per als refugiats que facilitava que hi hagués més persones disposades a acollir els nouvinguts a casa seva. Tots els pobles de la comarca van acollir en algun moment refugiats, a excepció de la Vespella de Gaià, on no n'hi ha cap de registrat.

Cal destacar la crisi que es va patir a la Savinosa. «Nens desarrelats i psicològicament trasbalsats» feien de les seves amb pillatge, trencament de vidres, embussament de lavabos, etc. Els responsables de l'equipament carregaven contra la «poca disciplina» dels infants i les autoritats locals reclamaven una solució.
 
Resposta ciutadana

Si, actualment, davant la perspectiva que el Camp de Tarragona pugui acollir refugiats sirians, alguns ciutadans han plantejat els seus dubtes, en la mateixa situació fa 79 anys la societat tarragonina es va bolcar amb l'acollida dels refugiats espanyols. La clau de volta es troba en el fet que els primers que van arribar van ser infants. I, tot i que després, fossin dones i persones grans, la solidaritat va ser «excepcional». Piqué explica que «l'acollida de refugiats va ser una de les actuacions més solidàries de Catalunya vers la resta de pobles d'Espanya». Malgrat que la ciutat llavors no sobrepassava els trenta mil habitants, va superar un pic de fins a vuit mil refugiats, a més dels que es repartien en altres pobles de la comarca, i mai va baixar dels tres mil. Tot plegat suposava un 26% de la població de la ciutat, cosa que va dificultar d'altra banda la convivència entre els tarragonins i els nouvinguts. Fins i tot hi havia qui parlava d'una «invasió estrangera» i es queixaven dels «costums estranys» dels nous veïns.

A l'altra banda de la balança, hi ha fets remarcables, com ara que 32 barbers es prestessin com a voluntaris per tallar els cabells dels nouvinguts, una donació de 302 parells d'espardenyes d'una fàbrica d'Altafulla, o les històries que explicaven els nens que van ser acollits per famílies tarragonines del bon record que els va deixar. Alguns, fins i tot, es van quedar ja que els seus parents havien mort durant la guerra. Aquesta gran resposta ciutadana era promoguda especialment per les organitzacions revolucionàries que actuaven a la rereguarda i els comitès que es van crear com el Comitè d'Ajut al Refugiat, el Socors Roig del POUM, o fins i tot l'Església hi va tenir el seu paper, donant feina a alguns dels homes que aterraven a la ciutat, com va ser el cas dels Germans de la Doctrina Cristiana.

Posteriorment les condicions de vida es van anar agreujant, amb la manca d'aliments, ja cap a finals del 1938. A la pròpia supervivència dels locals s'hi havia d'afegir l'atenció als refugiats, que tot i amb això no va davallar en cap moment. Quan va arribar el final de la guerra, molts tarragonins es van convertir ells mateixos en refugiats, ja sigui en comarques del nord o ja a l'Estat francès o al continent americà. La quantitat de tarragonins que van haver de marxar de la ciutat, per motius d'exili, presó en territori enemic, els que van marxar per por a la repressió de la República o per por a ser bombadejats, és però una xifra desconeguda.