Lluís Gavaldà: «Al 95 ja ens deien que fèiem discos de maduresa»

Després de 33 anys sobre els escenaris i cinc de silenci discogràfic, Els Pets han tornat aquest novembre amb Som. El disc, amb una marcada evolució acústica i temàtica cap a la vida madura, es presentarà a l'obertura del Suite Festival aquest diumenge 16 de desembre al Liceu de Barcelona. Ens hem reunit amb el vocalista, Lluís Gavaldà (Constantí, 1963), per parlar sobre el nou treball de de la mítica banda catalana.
 
- Ens han fet esperar cinc anys per, després de 33 anys tocant, presentar un nou disc amb una maduresa diferent del que han fet fins ara.
 
- Qui ens ho hauria de dir! No puc creure que hagin passat cinc anys, el temps passa molt de pressa, però hem estat bastant embolicats tots plegats. Nosaltres som d'aquells que en comptes de fer música compulsivament ens esperem a fer-nos una trucada i dir: "Què, pot ser que fem un disc ja, no?" Francament, cap de nosaltres ens l'esperàvem, aquest resultat. Sempre que trigues tant a fer un disc penses si els oients se'n recordaran. Passa el temps i surten grups i gent nova i, vulguis o no, tens sempre aquest temor. Però la gent encara es recorda de nosaltres.
 
- Presenten Som aquest diumenge al Liceu de Barcelona, un gran escenari.
 
- Estarem nerviosos, és un repte, i a aquestes alçades de la pel·lícula ens els hem de proposar. I ja estan les entrades exhaurides... que el disc sigui numero 1 en vendes a tot l'Estat i que s'esgotin les edicions s'ha de recompensar d'alguna manera. Per tant intentarem no desafinar gaire al concert.
 
- És un disc molt més madur, han fet un gran canvi.
 
- El tema de la maduresa està sobreexplotat, i a vegades fa una mica de recel. De broma, amb el grup diem que portem ja 15 anys fent discos de maduresa. I amb Brut Natural ja ens ho deien al 95. Per tant, preferim dir que és un disc adult. És un disc de tres persones que tenen 55 anys i que potser per això ja no tenen cap mena de recança a parlar de les coses que ens colpeixen i que ens toquen, a vegades de manera positiva i a vegades de manera negativa.

- És com el cas del tema Wittgenstein, amb què obren l’àlbum i on es despullen sobre la vida adulta i la família.
 
- És un disc que una persona de 25 anys probablement no faria, sobretot temàticament. És un disc que hi ha sales d'espera d'una consulta psiquiàtrica, com podria ser a Wittgenstein, que hi ha parelles de 80 anys fent vida quotidiana com a Som, que hi ha abusos sexuals com a "Corvus", que hi ha cicatrius mal curades... Però el que podria ser un disc molt trist presenta una llum, un optimisme adult, que probablement és fruit d'haver estat molt a gust treballant.

Hem jugat i rigut molt mentre el fèiem, i això és en gran part culpa d'en Joan Pons, d'El Petit de Cal Eril, que ha creat un ambient molt relaxat i ha fet que el gaudim. A escala personal, no gaudeixo gaire fent discos, cada cop que entro en un estudi de gravació em sento molt mediocre: ell ha aconseguit que em senti menys mediocre.
 
- És estrany que els hagi ajudat algú tant jove.
 
- Sí, potser per compensar. Jo crec que és un disc amb una temàtica de lletres molt adultes però una intenció de sonoritat molt contemporània, i això és el que buscàvem, aquesta dualitat.
 
- Salvant les distàncies entre els vostres dos estils, amb una música tan diferent.
 
- En Joan té com una espècie de marca d'artista folk, tampoc estem tan allunyats estilísticament. I l'últim disc seu és purament pop. Amb tot el bagatge que té musicalment, ha sigut molt senzill trobar-nos pel que fa a referents, en sonoritats de guitarra i quant a arranjaments.
 
- Parlant de guitarres i arranjaments, a Som s'han despullat i tornen a un so més auster. 
 
- Vam decidir posar-hi molt poca instrumentació, fer que només toquin els membres del grup, no buscar grans col·laboracions ni grans arranjaments i intentar que la cançó no estigui rebullida ni maquillada. No l’hem volgut amagar. A vegades hi ha la sensació que la cançó, com més maquillada, més bonica és, i nosaltres diem que no, que com més despullada més honesta és.

- Així hi tot hi ha una cançó que es diferencia de la resta de temes. Llavis nous sorprèn dins del tarannà del CD.
 
- Bé també som fills del heavy metal i ens agraden els Black Kiss. Ens venia de gust fer una cançó musicalment molta gamberra, crua i estripada. És d'aquelles cançons que tenim moltes ganes de tocar en directe perquè ens ho passarem molt bé fent-la.
 
- L’exèrcit que vindrà és el tema més polític de l’àlbum.
 
- Fer una lletra política és bastant més difícil del que sembla, perquè acabes sempre parlant de llocs comuns i de tòpics. En els últims anys ens hem allunyat conscientment de fer lletres d'aquest estil, però era molt difícil fer un disc ara i avui i no parlar del que va passar l'1 d'Octubre. Vam tenir la necessitat de fer aquesta cançó, basant-nos més en la lliçó més important de tot aquest procés: la força de la gent és la que realment mou el país.

Malgrat el que es pensin certs cercles polítics i socials de l'estat espanyol, aquesta voluntat d'independència no és la idea de quatre polítics, sinó la voluntat d'una majoria del poble que ha arrossegat aquests polítics cap al seu terreny. D'altra banda, fins fa quatre dies no tenien cap mena de vel·leïtat trencadora. És important adonar-nos que tenim més força que no ens pensem, i del fet que, si en fóssim conscients, potser podríem canviar més les coses.
 
- Tornant a la maduresa, tenim el tema Mil hiverns, on es parla del desamor i els camins del cor.
 
- És la constatació que ningú és propietat de l'altre, que l'única manera de tenir algú és adonar-te que no el tens, que aquesta persona és amb tu de manera voluntària i lliure. Llavors, quan deixes de considerar la teva parella com una propietat, és quan comences a respectar-la. Si aquesta mentalitat estigués més estesa, ajudaria molt a fer que no haguéssim de patir tota aquesta xacra de la violència domèstica, tota aquesta mentalitat perversa de "la vaig matar perquè era meva". Ningú és teu i tu no ets de ningú: tu ets teu. Només partint d'aquí pots construir una base sentimental sòlida.
 
- És tot una declaració d’intencions, Som!.
 
- És un disc que, malgrat que porta aquest nom, està ple d'individualitats, de gent molt particular, que intenten relacionar-se entre ells de manera més o menys reeixida. El Som de l'àlbum té una lectura pel que fa al grup: portem uns quants anys però encara volem pujar a un escenari i compartir una hora i mitja de felicitat amb la gent. I, per altra banda, té la lectura de col·lectivitat i com a país: som, i mentre vulguem ser tenim una opció de futur.

- Després de tota aquesta esperança i de despullar-se tant, ve la gira. Que passarà?
 
- Mai no hem fet una gira com aquesta, en llocs amb molta personalitat, espaiada, amb el públic assegut, cosa que a mi em fa bastant angúnia... però no hi ha cap remei a fer-ho. A mi m'agrada la gent dreta. Quan la gent està asseguda em poso molt nerviós entre cançó i cançó.
 
- Ben segur que s’aixecaran a Llavis Nous.
 
- Jo crec que sí. L'hem posada als bisos perquè la gent s'aixequi i s'animi una mica. Però ens fa molta il·lusió, perquè la idea és desfer-nos una mica d'aquest concepte que Els Pets són aquest grup que toca de franc a les festes majors de tot arreu, que és una etiqueta que ens hem guanyat a pols nosaltres.
 
Volem reivindicar que la música és un esdeveniment cultural de primera magnitud i que no hauria de ser de franc. És a dir, posar valor a la feina del músic, sigui amb el disc o amb la gira. Hem decidit no penjar el disc gratuïtament a les xarxes, volem que es trenqui aquesta idea que la música és gratis. Perquè no és gratis, costa un esforç i demana un pressupost. Les gires i els concerts demanen uns assajos, uns músics, un equip, una infraestructura i una escenografia. Crec que ha arribat el punt en la nostra carrera que hem de reivindicar el valor del concert i de la música que fem.
 

La idea és desfer-nos una mica d'aquest concepte que Els Pets són aquest grup que toca de franc a les festes majors de tot arreu

- Crec que a casa nostra tenim una època bastant interessant en l'àmbit musical, i potser això tingui a veure amb les noves formes de consum musical i l'aparició d'uns nous llenguatges molt més heterodoxes.
 
- La nostra opció és dir: si tu vols tenir la nostra música i no vols pagar, no pateixis, espera't i ja la tindràs. Nosaltres no volem girar l'esquena a les xarxes, som conscients que aquestes eines són imprescindibles perquè la gent t'escolti. Però volem prioritzar primer la gent que fa l'esforç econòmic -en una època on l'economia és difícil- per tenir la nostra música. La nostra prioritat és la gent que fa l'esforç d'anar a les botigues que queden. Estem també a Aple Music i a Amazon, són xarxes que mínimament reemborsen una mica de la inversió.
 
- Han treballat amb El Petit de Cal Eril, hi ha algú més al panorama musical amb qui us hi sentiu relacionats?
 
- Sempre hem tingut una forta relació amb les noves fornades de música perquè reivindiquem escoltar música i intentar estar al dia de què s'està fent. Ens provoca molta mandra la figura del músic que a una edat ja no escolta música. Es nota molt la gent que només escolta la seva música, perquè els seus discos només sonen a ells mateixos, i per tant son repeticions de repeticions. En el nostre cas, a mi ara mateix m'agrada molt el nou disc de Germà Aire. Després hi ha Leonmanso que ha fet un àlbum extraordinari. I no cal dir que Ferran Palau ha fet el disc de l'any, juntament amb el del Petit de Cal Eril.
 
- Què els espera després d’aquest disc?
 
- No ens plantegem fites a llarg termini, perquè l'experiència ens diu que tot canvia molt de pressa quan menys t'ho esperes. Intentem gaudir el present. La idea és girar aquest disc durant tot l'any, fer uns quants festivals aquest estiu i intentar aconseguir tocar més o menys a tot el territori. Tenim concerts a Reus, a la Mirona de Girona, anem a Vic, Granollers, Manresa, Mallorca... La idea seria girar aquest disc un parell d'anys com a mínim.