Possiblement un dels canongins més televisius, Lluís Miquel Hurtado és una de les veus del Camp de Tarragona que, sobre el terreny, poden explicar millor tot el que es deriva del conflicte a Síria: crisi de refugiats, auge de l'Estat Islàmic, risc d'atemptats a l'Europa occidental... Aquest jove de 29 anys ha treballat en diferents mitjans de comunicació de renom -fins i tot va participar d'un reportatge emès per Cuatro sobre combatents espanyols al Kurdistan sirià- i actualment, com a freelance, col·labora amb El Mundo, ElDiario.es o HispanTV. Es mostra a sí mateix «pessimista» per la situació actual de Síria i del paper que hi han de jugar els països de l'entorn que, segons ell mateix, volen seguir tenint influència en el país.

Un dels aspectes que genera més inquietud a casa nostra, l'activitat d'Estat Islàmic, l'explica amb claredat: «Europa ha de controlar el que es diu a les mesquites, s'ha de vigilar que no hi hagi discursos que promoguin la violència». En aquest sentit, apunta a la doble moral de qui ataca les mesquites per la banda de la xenofòbia «però després se'n va a fer negocis a l'Aràbia Saudita». El conflicte a Síria no resulta tan embolic en paraules d'aquest periodista de la Canonja, malgrat que ara per ara, i des d'Istanbul estant, no hi veu cap solució plausible.

—Primera pregunta obligada. De la Canonja a Istanbul: què el va fer marxar?
—Vaig estudiar a la URV, volia ser periodista internacional i vaig veure que havia d'anar una mica més enllà, en les empreses, en la preparació, tot el que he après ho he après a la URV perquè hi vaig estar dos anys. Després d'aquests dos anys, me'n vaig anar a Madrid a acabar la carrera, a la Rey Juan Carlos, però bé, més que acabar la carrera, perquè allò va ser com una mica de compromís, perquè a les universitats no s'aprèn res de periodisme, vaig estar treballant a bastantes empreses: a l'agència EFE, a la Sexta... i llavors vaig anar fent pràctiques una darrere l'altra, a Canal Reus Televisió, al Diari de Tarragona un estiu, i quan vaig acabar tot això a Madrid vaig acabar fent pràctiques a El Mundo, va coincidir que em van voler fer uns contractes per la meva feina i m'hi vaig acabar quedant. I va arribar un dia en què em vaig afartar de treballar en una redacció i ho vaig deixar tot. Me'n vaig anar a Istanbul, a buscar-me la vida, i ja està.

—Hi ha previsió de quedar-s'hi?
—Sí, tenint en compte que no sé fer una altra cosa i que m'agrada estar aquí, doncs em quedaré per aquí. Mai se sap, perquè costa molt últimament cobrir conflictes, aquí a Turquia cada vegada s'està perseguint més a la premsa, per tant, treballem sota l'estat de pressió i amenaces de deportació i de suspendre vises i aleshores doncs clar, jo tinc intenció de quedar-me perquè m'agrada treballar i m'agrada estar aquí, però al final no ho decidiré jo.

—S'ha trobat personalment amb aquesta situació de pressió per fer la seva feina?
—És clar, diàriament, tenim telèfons punxats, tenim gent que ens segueixen quan estem treballant, encarregada de fer una llista dels nostres articles del que es consideren mentides i de tant en tant treure-les a la cara. Nosaltres en som conscients, és una pressió constant, és intimidació, intentar pressionar-te no de forma molt explícita però si per desanimar-te a l'hora de fer certa cobertura. Per exemple, si vols anar a cobrir qualsevol cosa al sud-est, perquè t'ho pensis quatre-cents cops abans d'anar-hi, perquè si hi vas i trobes un policia que té ganes de detindre't i deportar-te doncs et pots quedar sis anys fora del país, o cinc anys, segons les lleis. Sempre treballes amb aquests paràmetres, cada cop costa més perquè el govern se sent que està per damunt de la nostra feina i qualsevol excusa pot ser utilitzada a la teva contra per justificar una deportació o qualsevol cosa així.

—Turquia i el Pròxim Orient cada cop és més al focus mediàtic i per tant hi ha més periodistes. Creeu alguna xarxa entre vosaltres?
—Sí, som bastants aquí i alguns han hagut de marxar, altres han estat deportats. El govern critica obertament a la premsa estrangera, hi ha hagut diaris progovern que directament han publicat noms, fotografies, capçaleres de diaris, anomenant-los infidels, posant-los sota el focus. Provoca inquietud perquè un govern pot deportar-te, però qualsevol descerebrat que llegeix a tal diari que aquest és un agent estranger, com se sol acusar a la premsa estrangera, doncs pot fer qualsevol bogeria. Ja hi ha hagut periodistes turcs que han rebut pallisses a les portes de casa seva i els estrangers no hem rebut moltes agressions, en el meu cas no per exemple, però sempre estàs treballant una mica amb aquesta pressió. Nosaltres ni som agents estrangers ni tenim intenció a destruir Turquia ni grups polítics. La meva única feina és escoltar, mirar, preguntar i escriure. Costa molt explicar a instàncies governamentals, tot i que intentem mantenir una bona relació amb les autoritats i amb l'oficina de premsa del primer ministre, però jo crec que a Turquia com en molts altres països, podríem dir el mateix d'Espanya, costa molt d'entendre que la tasca dels periodistes no és d'anar a favor o en contra, sinó simplement fiscalitzar tot el que ocorre. I també vull destacar que de la mateixa manera que fiscalitzem l'actuació del govern turc sobre els efectes sobre la població kurda, no he tingut mai tampoc cap problema d'assenyalar els errors dels kurds. Encara que hi hagi molt d'activisme en la nostra professió, perquè cada cop hi ha més activisme, hi ha molts companys que tenim les línies vermelles molt clares, no anem a per ningú en concret sinó a per tothom quan toca.
 
—Els corresponsals heu fet el camí invers de centenars de milers de persones. Com veieu la crisi dels refugiats? S'acabarà en algun moment?
—A Turquia, l'any 2014, ja estava fregant el milió i mig de refugiats, estem parlant d'unes desenes de milers de refugiats que han arribat a Europa, és una quantitat minsa, i a això se li ha anomenat allau de refugiats, crisi de refugiats... Jo porto veient refugiats des de 2012 quan ja estàvem treballant als camps de refugiats del sud de Turquia. Vèiem els seus problemes, sabíem que hi hauria una allau d'un moment a un altre. Europa erròniament ha relacionat l'allau de refugiats amb l'Estat Islàmic, perquè a alguns els ha interessat. Ja hem vist que en el moment en què hi ha hagut un parell d'atacs s'ha assenyalat directament als refugiats. Quan no és cert, perquè els refugiats estan fugint dels bombardejos de Bashar al-Assad, la seva gran majoria, i ho hem comprovat els que hem estat treballant des de 2012 a les platges de Bodrum segons anaven marxant, parlant amb ells, entrevistant-los, escoltant... És a dir, la quantitat de refugiats que fugen d'al-Assad i també que fugen de zones del govern segons anaven avançant les forces opositores a la zona d'Idlib, també hi va haver gent del costat del govern que va a començar a sortir del país perquè veien que Síria no s'aguantaria és la majoria. De l'Estat Islàmic no, perquè de l'Estat Islàmic són presoners. Aquesta gent no pot marxar, no marxa tan fàcilment d'aquestes zones. A canvi d'una llei molt repressora, tenen menjar i tenen certa estabilitat. És la desgràcia de les tiranies, que moltes vegades estàs vivint sota un tirà però la gent ho accepta a canvi que tinguin menjar i puguin respirar una mica. L'allau de refugiats nosaltres la portem veient des de 2012 i personalment em preocupa que hi hagi aquesta relació amb Estat Islàmic i que ara tothom estigui posant el crit al cel, i comencen les protestes del 'No a la guerra' i les tensions... Aquests refugiats mai van poder escollir què fer amb la seva vida, a ells els van fer fora els bombardejos, les seves cases estan destrossades, a aquesta gent els han destrossat la vida i el 2012 no vam veure ningú dir 'No a la geurra'. Què passa, que només hi ha guerres si hi ha governs occidentals implicats? Abans no hi havia guerra a Síria? És clar que hi havia guerra a Síria, aquesta gent és la prova que hi havia una guerra a Síria i que hi ha un govern que està bombardejant la seva població i una sèrie de grups armats que s'han acabat fent amb el poder dins les zones opositores i allà s'hi ha format un caos que sembla que el cap és l'Estat Islàmic, però és molt més profund el forat i la conseqüència són els refugiats. I trobo molt malament la política que està duent a terme Occident de tractar-los com a sols víctimes de l'Estat Islàmic i a més com a suposats futurs gihadistes o potser susceptibles de convertir-se en gihadistes, com si aquesta gent hagués pogut escollir el futur que volen. Ells s'haguessin quedat a Síria.

—Per tant, és descartable el que alguns mitjans i governs occidentals afirmen, que dins de la marea de refugiats hi hagi gihadistes?
—El temor l'inflingeixen els governs perquè el que volen és tallar el flux de refugiats, llavors han de buscar-se una excusa, és a dir, en el moment en què nosaltres ens acostem una mica i veiem qui són els autors dels atemptats, veiem que els autors dels atemptats són francesos, belgues, anglesos en el cas de Londres el 7-J... La immensa majoria dels autors dels atemptats de l'Estat Islàmic a Europa són ciutadans d'Europa. Alguna cosa haurà fet malament Europa que té molt poc a veure amb els refugiats sirians. Els sirians no van poder escollir qui entrava a les seves files opositores quan el 2012 o 2013 nosaltres comencem a veure que des de fora de Síria comencen a entrar elements, van començar els d'Al-Qaeda, gent iraquiana molt radicalitzada, fins i tot van començar a arribar de Txetxènia, de Paquistan, Afganistan, Tunísia, Líbia, Algèria, el Marroc, Aràbia Saudita, uns quants turcs, uns quants iemenís... Quan comença a arribar tota aquesta gent és quan entre els companys que estàvem treballant a Síria deiem que dintre de poc començaran a tallar caps. I això és el que ha acabat passant. Però si ens n'adonem, tots aquests arriben de fora, no són sirians, estem confonent les víctimes d'una guerra amb els atacants, és una actitud completament contradictòria! Un altre fet molt diferent és que alguns elements de l'Estat Islàmic que han arribat a Síria des d'Europa facin el camí de tornada aprofitant les rutes migratòries. Però d'això la culpa no la tenen els migrants, la culpa la tenen els estats que no estan gestionant bé la migració, que és una cosa que s'ha demanat reiteradament per moltes ONG internacionals, començant per la ONU també. No es pot prohibir a la gent entrar a Europa, no es pot prohibir el desplaçament de refugiats, perquè la gent és lliure de desplaçar-se segons les declaracions universals dels drets humans i la llei internacional. El que passa és que clar que s'han d'establir mecanismes de control, a tots els llocs, per evitar que pugui entrar gent amb passaports il·legals, però no es pot criminalitzar els refugiats sirians, no en tenen cap culpa, ells són les primeres víctimes de la guerra. No els europeus. Els europeus pobrets estan començant a rebre atemptats i evidentment jo seré el primer que els plori, perquè estan passant a Europa, però tampoc no hem d'oblidar que la gent que està arribant a Europa són víctimes d'uns atemptats que encara són més grans. Perquè a Síria, estic parlant de xifres contrastades i no d'estimacions, han mort més de 125.000 persones en els darrers anys.
 
—Quina és la solució més efectiva per la guerra a Síria?
—És complicat, la veritat. Jo vaig arribar a Turquia el gener de 2012 i ja des de 2011 estava jo parlant amb sirians a Madrid, allà on vivia, intentant entendre una mica de què anava la cosa. Diguem que per una solució justa al conflicte ja hem arribat molt tard. Una solució justa potser l'haguéssim trobat el 2012 o 2011 si hi hagués hagut una intenció real de la comunitat internacional de buscar un acord, de forçar el govern sirià. Però el que vam trobar en els primers mesos de la guerra el que vam trobar va ser un joc de posicions molt ràpid, a favor i en contra, amb un objectiu molt clar. I no té res a veure amb una guerra energètica com s'està dient darrerament, les reserves de petroli de Síria són equivalents a Vietnam o Angola, res a veure amb l'Iraq o Aràbia Saudita, si Occident hagués estat interessat en una guerra energètica no espera cinc anys per fer una intervenció per aire, vull dir, el que fas és el 2012 intervenir amb les armes com van fer a Líbia. Dit això, el 2011 ja hi va haver un joc de posicions molt clar: Aràbia Saudita i Qatar es van posar del costat de l'oposició i Iran i després Rússia es van posar del costat del govern, i això es va convertir en un conflicte regional. Síria no és un conflicte energètic, és un conflicte per mantenir l'hegemonia regional. Per un costat, Rússia vol mantenir les seves bases al Mediterrani -perquè té bases a Tartús, a Síria-, al costat té l'Iran, que vol mantenir l'eix de la resistència, un soci molt important inclús pel Líban. Les relacions entre Síria i el Líban han estat sempre molt importants i crucials, per tant, de caure Síria podria també caure arrossegat en un conflicte encara més profund. I, per altre costat, Aràbia Saudita i Qatar el que volien mantenir era aquesta posició d'hegemonia, intentar desestabilitzar els seus enemics, primer l'Iran que és el seu principal enemic comercial i religiós i, per un altre costat, Turquia també tenia interès en deixar Síria. Diguem que no tenia mala relació amb Bashar Al-Assad, de fet els primers mesos de 2011 la relació entre Bashar Al-Assad i Turquia era excel·lent, i va ser a poc a poc quan Turquia va veure que tindria millor relació si s'aliava amb Aràbia Saudita i deixava un govern de Germans Musulmans o alguna organització islamista a Síria, i per tant hi va haver aquesta correlació de forces a favor i en contra entorn de Síria. És a dir, un munt de potències estrangeres que intenten fer prevaler la seva força política en aquest país, això va ser el que va encendre el conflicte sirià. El que he après és que no hi ha hagut cap interès en la població siriana. Aràbia Saudita i Qatar el que han fet és entrar armes lleugeres, no armes pesades que puguin desestabilitzar un conflicte, armes antiaèries que puguin evitar bombardejos, no, el que van fer va ser entrar pistoles. Sabien que amb aquesta entrada d'armes no es guanyaria una guerra. I, al mateix temps, Bashar Al-Assad no és una persona estúpida, ells el que van fer directament va ser forçar la radicalització de l'oposició, va excarcerar, va amnistiar, un munt de caps gihadistes el 2011 per fer que aquesta gent es col·loqués en contra d'ell i poder d'aquesta manera mostrar l'oposició com una banda de radicals. D'un altre costat, Aràbia Saudita i Qatar van començar a finançar grups islamistes, directament donaven més diners als grups com més islamistes fossin, i en mig d'aquest cacau ja va entrar Al-Qaeda des de l'Iraq, aquests d'Al-Qaeda que van acabar evolucionant en el que és l'Estat Islàmic avui dia, que s'han convertit en un tercer actor si no tenim en compte un quart actor que són els kurds que són bastant importants a Síria. El que ha deixat és un escenari que per solucionar-ho és molt complicat, tot i que darrerament s'està parlant d'esforços polítics, sobretot a la Taula de Viena, les taules de Ginera 1 i Ginebra 2, però ara mateix l'afer que està impedint la solució és el futur de Bashar Al-Assad, és a dir, què fem amb la figura del president. Ell no vol marxar, Rússia s'ho pensa, s'ho podria plantejar, el que passa és com crees un nou govern en el qual totes les potències internacionals que havien volgut ficar cullerada puguin seguir tenint certa influència en aquest país. Això és el que està comprometent la solució del conflicte sirià. I per un altre costat està l'Estat Islàmic, després d'un any de bombardejos no només no ha perdut gairebé territori sinó que és més fort. L'altra solució que s'està plantejant és donar armes als kurds, perquè els kurds són una bona força terrestre i d'infanteria contra Estat Islàmic. El que passa és que els kurds han demostrat que està molt bé mentre avancin per zones kurdes però en el moment en què has d'arribar per exemple a Raqqa, que és una ciutat on la proporció de kurds és minsa, no podem esperar que una població sectaritzada accepti estar sota el domini d'una força kurda, per tant també tenim aquests problemes. Llavors, els bombardejos haurien d'anar combinats amb una força terrestre que també permeti dirigir-se a la gent que ara mateix està vivint sota les ordres de l'Estat Islàmic. Però bé, jo sóc molt pessimista, no veig cap solució perquè fins ara, des del segle XX, no s'ha demostrat que els països tinguin bona voluntat. És bastant utòpic que siguin capaços de renunciar als seus interessos regionals en pro del benestar de la gent.
 
—En referència a Estat Islàmic, com es podria explicar per a qui no hi estigui gaire posat? I com n'hem de dir, Daesh o Estat Islàmic?
—Bé, per un costat, dir Daesh o Estat Islàmic és el mateix, perquè Daesh és Al-Dawla al-Islamiya, és l'acrònim en llengua àrab, ve a dir el mateix. A banda d'això, l'Estat Islàmic és una estructura que es desenvolupa a partir de la invasió occidental a Iraq el 2003 i 2004 i neix originàriament d'Al-Qaeda. Al-Qaeda es va mantenir amb molta força durant la postguerra iraquiana fins al punt que els Estats Units i el govern iraquià el que fan és crear el que es diu Sanwa, són una sèrie de milícies tribals sunnites que els paguen diners perque combatin Al-Qaeda a l'Iraq. Hi va haver un esforç bastant gran i realment el 2008-2009 Al-Qaeda a l'Iraq se n'havia anat en orris molt ràpidament gràcies a les tribus sunnís i a la seva acció armada. Però hi va haver dos errors importants: per una banda el nou govern iraquià, molt sectari amb el suport d'Estats Units i l'Iran, xiita, va deixar fora del repartiment dels beneficis i de les estructures de govern els sunnites, i per altre costat aquestes tribus Sawa les van deixar també bastant fora de joc. Ells no van sentir reconegut el seu esforç per haver lluitat, és més, quan van començar a queixar-se i a protestar -els faltaven serveis mínims, drets...- el govern iraquià va carregar contra ells. I, per un altre costat, hi ha un procés que és la deswaaització, que és quan acaben amb Saddam Hussein la president del partit Waaz, tota aquesta gent que en formava part el que fan és deixar-la aliena a l'Estat, però clar, estem parlant d'un partit que ha governat l'Iraq durant molts anys, per tant té moltes estructures de funcionament, moltes estructures burocràtiques, arrelades a la població, i l'Estat Islàmic el que fa a partir del 2011-2012 és aprofitar-se d'aquestes estructures waazistes, antics dirigents del partit Waaz s'alien amb forces salafistes, amb forces islamistes de l'Iraq que no havien acabat d'estar derrotades del tot, d'Al-Qaeda, i creen el que s'anomenaria a Síria el front Nusra. Són grups que entren des d'Iraq a Síria, cap al 2012-2013, molt ben finançats, molt ben entrenats perquè estem parlant de gent que té experiència a la guerra de l'Iraq, està molt radicalitzada, està finançada per Al-Qaeda, per petits donants dels països del golf, principalment de Qatar i Aràbia Saudita, i aquests grups, en el moment en què entren a Síria són vistos positivament per la població perquè estan lluitant contra Al-Assad. És una estratègia que Estat Islàmic ha seguit molt fidelment, inicialment per guanyar-se la població el que fan és no mostrar-se com a radicals sinó mostrar-se com a herois, lluitant amb molta disciplina contra el règim. I el front Nusra, en el moment en què els Estats Units el col·loquen en la llista de grups terroristes alguns grups de l'oposició protesten. I això és el que vam tenir. El front Nusra entra a Síria, es ven com un grup opositor, intenta no mostrar el seu costat més radical i comença a lluitar contra Bashar Al-Assad a les mateixes trinxeres d'altres milícies que no eren islamistes, però el front Nusra pel seu finançament, per les seves armes, són vistos com la força més poderosa de la regió. El 2013 trenquen, el que era el front Al-Nusra a l'Iraq, Al-Baghdadi, trenca amb Al-Qaeda, declara la seva independència com a grup i és en aquest moment en què es crea l'escissió a dins del front Nusra, i es crea per un costat l'Estat Islàmic d'Iraq i Síria i per un altre costat el front Nusra, que és el que seguirà sent, fins avui, un grup més gihadista i vinculat a Al-Qaeda. Diferències ideològiques? Cap. Diferències estructurals i d'objectius polítics? Moltes. Perquè Estat Islàmic té la vocació de crear un Estat, com diu el seu nom, és el que el diferencia d'Al-Qaeda. Al-Qaeda és un grup d'insurgència que té l'objectiu de desestabilitzar Occident o estendre políticament unes idees gihadistes reaccionàries. És per això que Estat Islàmic es va convertir ràpidament en una força poderosa, perquè es va aprofitar de les zones opositores que ja no hi havia govern, sense combatre Assad quedar-se ells, estabilitzar-se i estendre ells el seu territori fins als nostres dies. M'agradaria fer un apunt molt important, que és que la ideologia d'Estat Islàmic o Al-Nusra és idèntica a la d'Aràbia Saudita o Qatar, és exactament la mateixa. Estem parlant de salafisme, wahabbisme... Són ideologies postcolonials, neixen al segle XVIII, que intenten segons ells tornar a les arrels medievals de l'Islam. El que passa és que són interpretacions, és a dir, tu no pots saber com es vivia en aquella època més que per quatre llibres i quatre interpretacions que tu fas. És com quan avui volem fer una recreació d'un mercat medieval, nosaltres tenim la nostra pròpia interpretació de com era l'Edat mitjana. I es crea la gran contradicció, perquè a nosaltres a Occident ens atemoritza la història d'Estat Islàmic, la ideologia, diem que són radicals, que tallen caps, que són gent que està boja, fanàtica, que estan contra els cristians, però després no tenim cap problema en ficar a la samarreta del Barça Qatar Foundation, en portar jugadors de futbol a Qatar, a fer negocis petrolers amb Aràbia Saudita, a anar amb el Rei d'Espanya al capdavant a construir les línies d'alta velocitat de la Meca, és a dir, es crea un doble raser a Occident que a mi sempre em deixa bastant astorat, i la punta de llança és el tema de les mesquites, que La Razón potser diu les coses d'una manera bastant radical, però no podem obviar que Europa té un problema. I és que no hi ha un control dels Estats del discurs de dins de les mesquites. En això es diferencia molt de Turquia, on l'Estat sí que és qui gestiona les mesquites, els imams són funcionaris de l'Estat i quan hi ha un sol imam que diu una cosa diferent de la versió de l'Islam que vol defensar Turquia, que no és la d'Aràbia Saudita, tenen problemes i se l'expedienta i se'l pot arribar a retirar de la seva feina. En canvi, a Europa això no ocórre. A Europa, en moltes mesquites, puc posar d'exemple la mesquita de l'M-30, que tenen la foto del Rei d'Aràbia Saudita a l'entrada ben col·locadeta ja et diu qui està pagant aquest temple. I hi ha una extensió en moltes mesquites de tot Europa d'imams salafistes que estan entrenats a Aràbia Saudita, que estan entrenats a Aràbia Saudita, en la mateixa ideologia que Estat Islàmic. A Europa no només hi ha un problema d'integració de la immigració, sinó que també hi ha un problema del discurs que hi ha a les mesquites. No s'està entenent bé aquesta qüestió perquè s'està prenent des de la part xenòfoba, que tots els musulmans són dolents. Europa té un problema de radicalització, la gent que està anant a combatre amb l'Estat Islàmic o la gent que està cometent atemptats a Europa són gent que, primer, ha passat pel sistema educatiu europeu. Ha passat per les escoles europees i també ha passat per mesquites europees. Aquest és el gran problema.

—Des dels partits de dreta, com ara el PP, es diu que el problema és a les mesquites. Les línies d'investigació dels cossos policials ara per ara se centren en les xarxes socials, des d'on es capten nous membres d'Estat Islàmic, i no tant en mesquites. S'hauria de deixar les xarxes socials de banda i fixar-se més en les mesquites, doncs?
—No, a les mesquites de Turquia a diferència de les espanyoles no es pot fer un discurs salafista, no dic pro-Estat Islàmic, dic salafista. Una cosa és l'Estat Islàmic i una altra cosa és el salafisme que és l'aberració d'aquesta ideologia de portar a l'extrem algunes interpretacions molt particulars. A Turquia, la gent es radicalitza en pisos privats i d'un altre costat no podem obviar el risc d'Internet, de les xarxes socials. Sí, l'estratègia d'Estat Islàmic és molt directa, és una propaganda cinematogràfica, una propaganda en molts idiomes, t'està venent una vida de luxe, el Hilafa que diuen ells, i és imprescindible per a ells. És la forma per arribar a molts joves que en la seva vida no han trepitjat una mesquita i no han sentit res de la religió. Molts dels que estan a Síria probablement no han llegit l'Alcorà en la seva vida, qui llegeix l'Alcorà no se'n va directament a Síria. Estem parlant d'interpretacions. Quan jo dic el control de les mesquites, no estic parlant de l'Estat Islàmic, estic parlant d'abans, hi ha serveis secrets que estan treballant a dins. El que diu el PP, per exemple, tornem, és que el PP està agafant la part que li interessa del discurs, que és la xenofòbia, el PP el que no pot ser és que, sí, s'han de controlar les mesquites, però després anem tots a Aràbia Saudita a veure quin negoci podem treure. Al Marroc, el salafisme no està tan estès, Marroc és un país molt més modern i no està implantat el salafisme amb la força que hi ha a Aràbia Saudita. En canvi, si tu et fixes d'on arriben molts dels imams, on han estat entrenats molts dels imams de les mesquites europees, ens surten en molts casos de l'Aràbia Saudita. El problema no és que hi hagi mesquites, la llibertat religiosa s'ha de defensar a mort, i el dret de les persones musulmanes a poder practicar el seu culte lliurement ha d'estar perfectament respectat i garantit per qualsevol Estat. En tot cas, el que sí que s'hauria de vigilar és que no hi hagi discursos que estiguin promovent la violència, dins de les mesquites i a Internet. Amb Estat Islàmic ens hem trobat casos molt aberrants, com a Adiyaman, un poble on vaig estar investigant. Els quatre joves radicalitzats del poble se'n van anar a l'imam i li van fotre una pallissa perquè deien que era un infidel. Això ens ho estem trobant, l'Estat Islàmic és l'extrem de l'aberració, estan dient que els imams turcs són tots uns khazirs, uns infidels, els tracten igual que qualsevol cristià, que diuen ells.

—Què hi ha darrere d'aquest pols entre Turquia i Rússia d'aquests darrers dies? Quina relació té Turquia amb Daesh?
—Jo diàriament estic seguint les posicions, monitoritzant el terreny, intentant trobar mapes, sobretot gent que es dedica a marcar les posicions que són bombardejades. Si fem un repàs dels bombardejos russos des del 29 de setembre, quan van començar, puc dir que el 85% o fins i tot més dels bombardejos de Rússia estan sent en zones on no hi ha Estat Islàmic. Rússia no ha entrat a Síria per bombardejar l'Estat Islàmic únicament, Rússia ha entrat a Síria per sostenir a Bashar Al-Assad perquè durant l'estiu hi ha hagut importants avenços de les forces opositores a la província d'Idlib i, si ens hi fixem, la majoria de bombardejos estan passant a la província d'Idlib. I a la província de Latakia, que és per exemple on va passar l'incident de l'avió. Amb això no estic dient que en aquesta zona no hi pugui haver gent del front Nusra, que estan lluitant de la mà d'altres forces opositores, algunes inclús moderades, perquè no comparteixen ideologia, comparteixen objectiu, que és enderrocar Bashar Al-Assad. Per això Rússia els està bombardejant. I, en aquest context, Turquia ja està molt irritada en aquest sentit i, és clar, ells van entrar a bombardejar perquè van tenir l'excusa perfecta, que era la invasió del seu espai aeri. Rússia havia envaït l'espai aeri almenys tres cops abans, amb avions, és una provocació. Hi ha paral·lelisme amb Ucraïna, Rússia t'estava dient que no estaven fent res, i en canvi van arribar a tenir unes bateries russes que van fer caure un avió de passatgers, això està provat i més que provat, no es pot posar en dubte. Rússia va seguir una estratègia molt clara i molt semblant amb el tema de l'avió. Havia de derruir Turquia un avió? Jo no crec que t'hagis de permetre el luxe d'atacar qualsevol avió que passa 17 segons pel teu espai aeri, és a dir, això és una cosa que jo no entro a criticar. Però sí que és cert que Turquia va trobar l'excusa perfecta. A partir d'aquí, és una qüestió bilateral, ja ho estan parlant els dos països per rebaixar una mica la tensió. Per un altre costat, això de l'Estat Islàmic i Turquia: recordo que fa un any i mig vaig preguntar-li a una funcionària de seguretat turca sobre la gent del front Nusra que entra des de Turquia per combatre en un poble armeni. A Kessab, està a prop d'on va passar això de l'avió, i em va dir que només ajudaven als freedom fighters. La qüestió és que durant molt de temps, amb l'excusa dels freedom fighters, Turquia, com a aliada d'Aràbia Saudita, no va perseguir, com hauria d'haver perseguit sabent de quina gent es tractava, a la gent que va estar entrant des de Turquia fins a Síria. I amb això també estic dient Europa, perquè Europa encara no ha tingut una política antiterrorista directa de posar la gent a la llista, comuncar-la a Turquia perquè parin aquesta gent. Europa durant molt de temps no va cooperar, no va donar llistes de noms, de sospitosos, no paraven a la gent abans que sortissin cap a Síria, Turquia tampoc ho ha fet... l'un per l'altre, la casa va quedar sense endreçar-se i Síria es va començar a omplir d'estrangers, entre ells crec que sis mil europeus. Turquia diu que són freedom fighters, però resulta que arriben al país i estan fent animalades. Això per un costat. Per l'altre, Turquia ha tingut un discurs també que ha consistit a bombardejar els terroristes però el 80% és als kurds i l'altre 20% a Estat Islàmic. Dóna una mica aquesta sensació, fins i tot amb frases que ha arribat a dir Erdogan en algun moment, com que el PKK és pitjor que l'Estat Islàmic. Hem trobat també moltes declaracions de membres de l'Estat Islàmic dient que ells han pogut entrar des de Turquia fins a Síria passant per la frontera sense cap problema. Fins i tot forces kurdes han tret documentació que prova que hi havia certs tractes transfronterers entre membres de l'Estat Islàmic i Turquia. Que Turquia és l'Estat Islàmic? No, òbviament. Que Turquia patrocina l'Estat Islàmic? No. Que Turquia compra petroli a l'Estat Islàmic? Com a país, no, perquè és impossible, no hi ha cap prova, l'hem estat buscant, no la trobem. Que particulars turcs han comprat petroli de contraban a l'Estat Islàmic? Sí, tenim proves, tenim imatges i tenim fonts que ho demostren. És un gran negoci entre Turquia i Estat Islàmic? No, perquè és tan gran com amb els kurds de l'Iraq o amb Bashar Al-Assad, que també Bashar Al-Assad compra petroli a l'Estat Islàmic. Això està tot provat. Que Turquia ha cregut que en algun moment Estat Islàmic ha sigut un aliat de circumstàncies contra els kurds? Sí. I la major prova que tenim és que els atemptats d'Ankara, l'atemptat del míting de Diyarbakir, els atemptats contra les seus electorals del partit HDP kurd a Adana i a Mersin, l'atemptat de Suruç... En tots aquests, hi havia un punt en comú que era la cèl·lula d'Adiyaman, una població kurda que està a Turquia on hi va haver un procés d'islamització d'una sèrie de joves que procedien de grups d'esquerra, de grups sunnís, tant els uns com els altres, això ho vaig estar investigant, i aquesta gent tenien els telèfons punxats, estaven sota supervisió policial, però ningú els va detenir. I aquesta gent, després, va estar darrere d'una cadena d'atemptats i en tots aquests atemptats eren gent d'Adiyaman que havia tingut el telèfon punxat. Vaja, que si tu tens un grup de paios al poble que saps que estan a punt d'atemptar, que no paris ni un sol dels atemptats té bastant de delicte. Que mori tanta gent i que després dels atemptats no hi hagi un comunicat de condol, que després dels atemptats hi hagi un partit de futbol i que la gent estigui xiulant el minut de silenci, els mateixos turcs... És a dir, en tot això hi ha un problema polític. I podem arribar a creure que Estat Islàmic ha estat no un aliat patrocinat, però sí una eina per poder combatre a certs enemics que el govern turc ha considerat enemics.