Era estiu, i ja sabem que les platges durant l’estiu, i més a l’agost, estan ben farcides de gent que, immòbils, roben els rajos al sol com sargantanes aferrades a una roca.
D’això que parlo fa força anys que va passar, i és que, com tothom, un servidor té un passat. I el meu passat està farcit de bates blanques, nits a la UCI i molts amics que encara ara ho són. Jo estudiava al Taller de Músics i, com no, per pagar-me els estudis, vaig treballar força anys a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona, mentre van durar les aventures barcelonines de formacions i concerts. Força anys i alguns més, ja que, com tothom sap, això de viure del que t’agrada de vegades és costós, i la paciència és una gran aliada, tot i que molts cops no està del teu favor.
El temps que vaig treballar en aquell hospital va estar farcit de vivències úniques: moltes de tristes i moltes altres d’immensament felices. Amb el mossèn sempre trobàvem el moment de fer petar la xerrada, sobretot a mitja tarda compartint un cafetó, explicant-me les seves experiències amb les colònies d’immigrants espanyols arreu d’Europa o bé de la seva estada al Brasil, força llarga. Era un pou de ciència de la quotidianitat, i amb les seves històries i vivències podia omplir tota una nit de guàrdia a qualsevol servei del centre hospitalari.
La seva manera de fer estava ancorada al bon humor, a la felicitat i al saber fer en un entorn molts cops hostilment trist i ple d’injustícies del capritxós destí que esquitxava a milers de famílies.
Entrava als serveis de l’hospital i, amb el seu «Hola, Sant Home» o «Hola, Santa Dona», deia: «Sort de vosaltres!», mentre anava box per box parlant amb els malalts que estaven conscients. Amb els que no ho estaven, s’aturava igualment mentre es posava al seu costat, omplint de calma aquell racó ple de sorolls electrònics i alarmes.
Era un tros d’home, petit com era; un raig de llum, petit com era; un gegant de rialles, petit com era. Va ser un oasi per a moltes persones que es trobaven enmig d’un desert, i per això ara està més present que mai. Prudent, però valent. Un gladiador de la seva estimada Tàrraco, amb el Serrallo com a capital, va crear marca amb una manera de fer genuïna i autèntica.
Era un revolucionari silenciós. Encara recordo, com si fos ara, una nit de tancada a l’hospital per reivindicar més drets a favor de la sanitat pública i de qualitat. Jo vaig portar la guitarra per amenitzar les hores nocturnes. A una banda, mossèn Fort; a l’altra, Agustí Aragonés (lo fill del Sifonero), un sindicalista mític i sòlid, aleshores a la CGT, i que no entrava a una església ni fart de vi, cantant Bella Ciao.
Els tres, mirant-nos, rient, lluitant plegats per allò que era i és tan important. El Xavier era així: sabia a on havia d’estar sempre, sabia a on podia fer bé i ajudar. I això no era per la seva condició de capellà, sinó per la seva condició, no de bona persona, sinó perquè era una persona bona.
Però, tornant a l’inici d’aquesta història, i crec que amb això hi haurà prou per intentar transmetre qui era mossèn Fort, el Xavier. Era l’agost, sí. Devien ser les sis de la tarda, aproximadament. Un turista francès va tenir una aturada cardiorespiratòria a la platja i estava ingressat a la unitat de cures intensives, on va patir una altra aturada. La situació era molt complexa, ja que el senyor en qüestió era força jove, i a la sala d’espera, al corrent de tot, restava esperant la seva companya de vida amb una nena i un nen, els seus fills. Els tres estaven degudament informats de la gravetat de la situació.
En veure com estaven de malament la família del pacient i amb la confiança que m’havia atorgat mossèn Fort entre cafetó i cafetó, el vaig trucar al seu telèfon i li vaig explicar la situació. Vaig sortir a la sala d’espera i vaig esperar que arribés per presentar-los a la família del pacient. I, un cop va arribar, els va començar a parlar amb un francès excel·lent. Vaig entrar un altre cop a la UCI. La doctora que estava de guàrdia havia salvat la vida d’aquell turista anònim, tot i que li quedava una llarga batalla en aquell llit a sobre d’una corda fluixa. Recordo fins i tot qui estava de guàrdia; només diré els noms, sense cognoms, per preservar la seva identitat: Maria, Mònica, Rocío, Laura, Paco, Jordi i uns quants més, entre doctores, infermeres, infermers, auxiliars, zeladores i zeladors.
Una estona després, dues doctores van sortir a explicar a la família que, tot i la gravetat, el seu estimat estava un altre cop estable. I mentre elles havien salvat aquell home, mossèn Fort havia salvat la seva família.
Als incrèduls, com lo fill del Sifonero i un servidor, si ens pregunten si creiem en Déu, haurem de seguir dient que tenim els nostres dubtes, com li insistíem al Xavier. Ara bé, si ens pregunten per mossèn Fort, no hi ha cap mena de dubte: mossèn Fort sí que va existir. I torno a dir, més que bona persona, era una persona bona.
I si existeix el regne de Déu, ell anirà fent. Això sí que no ho posem en dubte. Ell anirà fent.
Petons al cor, Xavier!