![\"\"](\"http://www.grupnaciodigital.cat/redaccio/arxius/imatges/576_1366019986Tarragona_Diari_Nexos.jpg\")
Instant de la representació de la primera coreografia, Nexo. Foto: Jon T. Ple absolut al Teatre Tarragona —700 localitats— per veure l'estrena a la ciutat de Nexos y Jaleos, l'espectacle de dansa del Víctor Ullate Ballet amb una coreografia «made in Tarragona». Arantxa Sagardoy i Alfredo Bravo s'encarregaven de la direcció de la primera part de l'espectacle, el Nexo.
Dues crisàlides a punt de sortir del capoll amb els primers compassos d'Stravinski de fons anunciant l'arribada de la primavera, que per aquells que no haguessin llegit la sinopsi podien semblar dos cors bategant lligats per venes i artèries a la boca d'un escenari en penombres. Una foscor que es va aclarint i mica en mica, al ritme de la música, ens descobreix a la resta de ballarins i ballarines. Coberts amb túniques i amb el cap pelat, passen a perdre la sexualitat d’uns cossos que, ja des d'un inici, busquen la companyia per formar figures d'una plasticitat difícil de veure als escenaris del nostre país.
Sagardoy i Bravo no només treuen el sexe als seus ballarins amb el vestuari i amb una il·luminació suggerent, sinó que aconsegueixen que l'espectador no pugui distingir entre els moviments masculins i femenins. Això els permet anar més enllà del moviment en cànon tan freqüent a la dansa contemporània. Gràcies a la coreografia sugerent i plena de plasticitat, deixen de ser intèrprets mostrant-nos la seva perícia —quelcom massa habitual i que podrien deixar als professionals del circ— per formar un tot. Un cos que mou les seves extremitats, que respira alhora i que va atrapar als espectadors a mida que es consagrava la primavera que tot just fa un segle el compositor rus va imaginar.
Amb el bon sabor de boca de mitja hora de Nexo i esperant els Jaleos d'Ullate, la conjunció Y va servir per corroborar la qualitat del ballet. Una peça d'Eduardo Lao que servia per unir els dos plats forts i que va complir amb escreix aquest rol. Dos ballarins —entre ells el fill d'Ullate— van redescobrir l'espai escènic amb una metàfora del comportament humà. Blau i vermell —color que vestien un i altre— s'estimen i s'odien, es maten i es ressusciten. Com humans, són capaços del millor i del pitjor. Tot amb l'alemany de fons de la Cançó del company errant de Gustav Mahler.
Un, dos, tres, cuatro, cinco, seis, siete, ocho, nueve, diez... Amb aquest rerefons es desenvolupa el Jaleos d'Ullate. Una coreografia amb imatge i música contemporània però amb passos clàssics. Com a antítesi al Nexo, els tornsos nus dels ballarins i el vestuari de ballet tunejat de les ballarines destaca les diferències entre ells i crea un treball molt ben executat, podríem dir que espectacular en la traca final de propostes individuals, però que —com és normal setze anys després de la seva estrena— no aporta res de nou a l'escena.
En un moment en què la dansa és l'únic referent contemporani que podem trobar dalt dels escenaris de la ciutat —Cyrano, L'Adreça Desconeguda i Poder Absoluto són tres dels molts productes clàssics vestits de modernitat programats al Teatre Tarragona aquest any—, es valora molt més la tasca dels coreògrafs tarragonins que la del mestre aragonès. Sense oblidar que l'execució és dels nois i noies d'Ullate i que gràcies a ell la feina que ja fa temps que fan Sagardoy i Bravo tindrà la difusió que es mereix.
![\"\"](\"http://www.grupnaciodigital.cat/redaccio/arxius/imatges/576_1366019936Tarragona_Diari_NexosyJaleos.jpg\")
Salutació dels directors i els integrants de la companyia. Foto: Jon T.
