L'ONG Kolam és una organització sense ànim de lucre que ha aconseguit escolaritzar a més de 500 infants a l'Índia, ha treballat amb centenars de famílies i ha ajudat a milers de persones en situació de vulnerabilitat perquè les seves condicions de vida siguin una mica millors. Els responsables d'aquest projecte són el Víctor López i la Raquel Agorreta, dos educadors socials, veïns de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant, que ja fa 10 anys que treballen per oferir eines, recursos i noves oportunitats als residents d'Udaipur, a l'estat de Rajashtan.
Enguany, celebren aquesta dècada des que van engegar una primera casa d'acollida -amb només vuit nenes i que avui compta amb vint places- que en un futur els agradaria ampliar a un espai més gran per tenir més capacitat. És l'únic objectiu clar que es marquen, a més de consolidar i ampliar els sis projectes en què l'associació treballa des de fa temps.
La seva aposta per l'escolarització dels infants, molt especialment, és el que ha marcat el rumb de López i Agorreta tots aquests anys fins a "construir" una iniciativa holística, que toca totes les tecles per ajudar al màxim. "Quan vam començar, érem molt joves i no pensàvem en el futur; la sensibilitat ja anava amb nosaltres i teníem moltes ganes, no sabíem si trigaríem tres mesos o dos anys, però ens vam llençar", recorden com els inicis estaven lliures d'expectatives.
Dels inicis a la consolidació
Precisament, el primer pas no va ser buscat, ja que tots dos havien plantejat fer un viatge llarg per diferents països asiàtics, l'any 2014, sense cap altra intenció. Van aterrar a l'Índia perquè eren els vols més barats i van estar tres mesos recorrent les seves ciutats, després res va tornar a ser igual perquè res no els va deixar indiferents. I, a poc a poc, van anar construint el projecte.
Llavors, van tornar a Vandellòs per crear i registrar l'entitat i van tornar a marxar, sense saber segur si sortiria, però "amb tota la documentació necessària, per si de cas sortia bé", explica Raquel Agorreta. Al principi, van començar a enviar correus electrònics a ONG locals fins que van trobar una amb què van encaixar, perquè "feia molts anys que treballava sobre el terreny i tenia desenvolupat el mecanisme de col·laboració internacional amb associacions del Regne Unit", descriuen.
Ells els van ajudar a obrir-se camí, pel que fa als permisos administratius i per establir relacions a Udaipur; la primera vegada, van estar un any i mig sense tornar a Tarragona i, els primers anys, passaven deu o onze mesos allà amb una feina molt intensa. I, també econòmicament, van patir molt fins que les donacions es van regularitzar, perquè els estalvis anaven minvant i no tenien manera de generar ingressos estant a l'Índia.
Amb molt d'esforç, la "màquina" es va anar engegant i López i Agorreta van detectar quines necessitats podien cobrir en aquestes zones rurals: a la casa d'acollida es van sumar projectes d'escolarització, educació als slums, agricultura, documentació i lluita contra l'analfabetisme. Després de deu anys, coneixen molt bé la ciutat i tampoc hi treballen sols, ja que compten amb un equip (professors, agricultors, cuinera, persones que s'encarreguen de la neteja i les cures) en qui confien plenament i que "funcionen" de forma autònoma.
Un gran xoc cultural
Malgrat tot, encara que el temps ha consolidat Kolam, els seus impulsors lamenten que amb el pas del temps no tot ha sigut positiu. Ambdós valoren que l'evolució del govern de l'Índia ha sigut negativa perquè "cada vegada hi ha més traves, des que van modificar la regulació del permís que es necessita per rebre fons d'un país estranger (el model FCRA), és més complicat venir de fora i moltes ONG han tancat, era insostenible", exposa Víctor López.
Així mateix, s'han tornat molt més restrictius per integrar les persones al sistema: abans hi havia moltes oficines i els tràmits per fer-se l'equivalent a un DNI eren molt senzills, però ara els requereixen un certificat de naixement, quan molts infants han nascut a casa, al camp o molts hospitals no proporcionen aquesta documentació. "El país no acompanya les normatives que ells mateixos posen", lamenta López.
Un altre exemple són les lleis de protecció de la infància, que existeixen sobre el paper, però no s'apliquen; o el sistema de castes, en teoria abolit per llei, continua sent una força social que separa la gent per les distincions de classe. No només la societat s'ocupa que la marginalitat s'incrementi, els "contrastos es perpetuen amb la construcció d'hotels de gran luxe a pocs metres de barraques on la gent viu en la misèria més absoluta", descriuen els creadors de l'ONG.
Raquel Agorreta ho resumeix dient que "és una experiència bonica, però ho han passat malament, perquè la realitat de l'Índia és molt diferent i encara ens suposa un xoc cultural". Des del marc mental europeu pel que fa als drets humans, seria injustificable que els caps sempre cridin als treballadors o un pare maltracti la seva fila; allà són els comportaments més comuns i no hi ha cap protocol d'intervenció per aturar-los. "Es vulneren drets, però hem d'acceptar que com a Víctor i Raquel no podem canviar el país", assenyala Agorreta.
Les famílies, a favor
Per aquest motiu, en tota la tasca que duen a terme a Udaipur és essencial tenir les famílies a favor, comptar amb el seu "vot favorable" i convèncer-les que escolaritzar els seus fills és la millor garantia per al seu futur. Els infants depenen del permís dels pares i, per això, han d'intentar que entenguin que el nen pot anar a l'escola al matí i a la tarda, ajudar a casa, però que la seva formació és important.
A més, segons indica Víctor López, l'assistència escolar a la ciutat és tan sols del 50% i, així i tot, és una gran oportunitat per als nens i nenes de les zones rurals, que viuen molt aïllats i anant a l'escola "poden tenir un àpat diari assegurat, poden 'fer de nens' durant unes hores, socialitzen i troben altres referents".
Encara que satisfets amb els projectes, reconeixen que han hagut de rebaixar les expectatives i traslladar els objectius a futur, a les pròximes generacions; tot i celebrar els casos d'èxit, amb infants que acaben l'etapa de la primària, han treballat la seva tolerància a la frustració. "Partim del fet que són nens que no han estat escolaritzats mai i molts d'ells no tenen ni la psicomotricitat fina adquirida, tenen moltes dificultats i amb aquests cursos es converteixen en els primers de la seva família que saben llegir i escriure; és un salt molt gran", valora Raquel Agorreta.
«Aquests nens són la primera generació de la seva família que sap llegir i escriure»
Molt sovint els seus pares tenen feines molt precàries i no normalitzades -principalment, recollida de la brossa- i les famílies viuen en barraques de plàstic, sense electricitat ni aigua corrent. Una altra clau, per tant, és motivar els infants amb les seves projeccions de futur.
Empoderament de la dona
En canvi, el projecte d'alfabetització de les dones té un gran percentatge d'èxit "perquè les persones adultes ja depenen d'elles mateixes i les noies que venen a la sessió, normalment, acabaven el curs intensiu amb bons resultats", afegeix Agorreta.
El propòsit d'aquestes classes, d'una banda, és que puguin aprendre lectoescriptura bàsica, matemàtiques i nocions de documentació per poder ser més autònomes en la seva vida quotidiana. Alhora, aquests grups de dones són una "porta d'entrada" per plantejar les mares si els fills van a l'escola o els nadons estan vacunats.
D'altra banda, com són totes noies, comparteixen experiències. Hi ha joves que, en el seu dia a dia, només cuiden els nadons i van a buscar aigua; aquí poden parlar i troben un espai segur, en casos també de violència de gènere, i algunes d'elles decideixen continuar estudiant. Indirectament, aquest projecte permet l'empoderament femení, com també passa en el projecte d'agricultura sostenible, on les dones tenen un paper destacat.
Arrelament a Vandellòs: cercar sinergies i nous suports
Actualment, el projecte no "necessita" físicament el Víctor i la Raquel com al principi, quan ho feien tot ells, i per això poden estar aproximadament sis mesos a casa, a Vandellòs, i sis mesos a l'Índia, on fan tasques principalment de supervisió. Expliquen que cada any és diferent perquè depèn de les seves despeses personals i quan estan aquí treballen més enllà de l'entitat.
Des de Tarragona, on està registrada l'ONG, la seva funció és fer sensibilització, divulgar el projecte i recaptar fons, així com gestionar les subvencions a què es poden acollir, tant línies d'ajuts de cooperació internacional com per la difusió que fan a Catalunya amb xerrades, exposicions, participació en fires... També, busquen nous suports econòmics, a més dels donatius puntuals i els fons propis, mitjançant empreses que vulguin ser col·laboradores o persones que es facin sòcies amb una quota mensual.
En aquest sentit, l'ONG Kolam torna a exposar una mostra fotogràfica -"Udaipur, dona i infància"- durant aquest mes de gener al Centre Cívic del Carme de Reus, amb la col·laboració de l'ajuntament i la Diputació de Tarragona, i pròximament, anirà rotant per altres equipaments municipals. D'altra banda, la nova edició del projecte d'alfabetització a la zona rural comptarà també amb el suport de la Universitat Rovira i Virgili, amb l'objectiu de dotar les persones participants de les habilitats bàsiques de lectura i escriptura.