Així doncs, Catalunya Nova —suplement del qual hem parlat altres vegades- juntament amb la Cadena SER, van organitzar un debat amb els caps de llista de la demarcació dels set principals partits que concorrien a les eleccions de 1984 al Parlament de Catalunya. Abans d’entrar en matèria, val la pena destacar que els polítics no eren conscients de la importància dels mitjans de comunicació. De fet, el setmanari Mestral havia desaparegut anys abans, entre altres motius, per desavinences polítiques i perquè cap partit va creure en la importància d’un setmanari independent. Doncs bé, en aquesta ocasió, durant el debat, el moderador anava perdent candidats. Avui dia una actitud així, si més no sense previ avís o si no fos per motius de causa major, o per algun altre tipus de polèmica, no es produiria, encara que sí que hi ha exemples de candidats que no apareixen per la premsa comarcal, ja que compten amb el favor de mitjans generalistes. Així, candidats com el de CiU o ERC amb prou feines van fer la seva primera exposició i van acabar marxant de l’auditori. És a dir, de debat, poc n’hi va haver.
Val a dir que aleshores, però, els debats eren més plurals, encara no hi havia barems de comportament electoral, i per tant es donava veu a més partits que en l’actualitat, on només aquells amb representació solen ser convidats als debats, entrevistes i actes de rigor, afavorint, així, els partits amb més representació, i de forma regressiva fins als que no en tenen. En les últimes eleccions, això es va modificar en favor de dues formacions més, un altre debat seria buscar els motius i els interessos de tot plegat. De fet amb les tres eleccions que hem tingut en els últims sis mesos hem pogut comprovar aquest canvi, només fa sis mesos que alguns partits van plantar a TV3 en el debat a les eleccions municipals de Tarragona, amb l’argumentació que es van convidar partits que no tenien representació al consistori, però sí al Parlament.
«Cuando se celebraron las elecciones generales en octubre de 1982, quedó bastante claro que, en España, se estaba llegando a una situación similar a la de otros muchos países europeos, y a lo que ocurre en los Estados Unidos, es decir que se está acabando con el bosque de los partidos minúsculos, que poco o nada representan, y que la bipolarización era un hecho. [...]
En las elecciones catalanas de anteayer, cuando vimos la tremenda nube de partidos y grupos que concurrían a las urnas, quizás alguien pensó que íbamos a retroceder. Pero el sentido común se ha impuesto, y finalmente sólo cinco partidos van a estar representados en el Parlament, es decir uno menos que hace cuatro años. [...]
La Coalición Popular cuenta con la ventaja de que las comparaciones con 1980 le benefician, porque entonces se quedó fuera del Parlament, y ahora entra con 11 diputados. Pero realmente la comparación deberia hacerse con los 18 diputados centristas de hace cuatro años, y en ese sentido el bajón es considerable. [...]»
EDITORIAL (1 de maig de 1984) La biporalización llegó a Catalunya. «Diario Español de Tarragona». Número 13.901. Pàgina 3
Com veiem, però, això de la pluralitat no era cosa d’aquell any, els mitjans més oficialistes ja tenien ben après el discurs, el que aleshores es deia Diario Español de Tarragona, apostava, directament, per la defensa del bipartidisme. Arribant a situar la pluralitat i la diferència com a valors negatius. El Diario Español de Tarragona va ser l’òrgan oficial del Movimiento, el consens, doncs, era la seva base i el seu ser, ja fos per crear-lo mitjançant la seva informació, o perquè se’l creguessin de debò. Així que la perspectiva amb un diari que va sorgir fruit d’un procés de transició en el que la pluralitat, la democràcia i el debat es posaven sobre la taula, és literalment oposada.
El bipartidisme, en el fons, és un dels factors essencials per crear consensos. L’exemple més clar és el dels EUA, el mateix exemple que posa el Diari, on dos partits hegemònics es disputen el poder, sense la presència de cap partit obrer, sent així, l’única democràcia industrialitzada, en la que un partit de les treballadores i els treballadors no té cap pes electoral. Això l’únic que fa és falsejar una realitat, en tant que la possibilitat de conflictivitat social no es veurà reflectida en el comportament electoral, però com el comportament electoral determina la cobertura dels mitjans de comunicació, aquesta, tampoc ha d’acabar produint-se, en tant que hauran creat un consens, el consens que no existeix cap desigualtat injusta que pugui portar a un conflicte social o laboral, sigui del caire que sigui. Segurament aquestes últimes explicacions expliquen els canvis de comportament electoral que s’ha patit en el vuitè any de crisi econòmica.
Resumint. La premsa local de principis de la dècada dels vuitanta no tenia una concepció gaire diferent de la que trobaríem avui. Per una banda hi hauria els mitjans més progressistes que situarien la pluralitat controlada com un valor que els caracteritza, i per l’altra aquells que, també avui, defensen que la cosa està entre dos.
