Quan fa més de quatre anys Ramón Ferré, encapçalant la llista el PSC, va guanyar amb precària minoria les eleccions municipals a Calafell, res feia preveure que un municipi amb un historial polític tan convuls com el seu, en un moment de plena fase de crispació del Procés sobiranista, iniciaria un període d’estabilitat. Però, per a sorpresa de molts, així va ser. La prova són els resultats de les municipals del passat mes de maig i la pròpia evolució del mandat. Ramon Ferré te explicació per això.

- Com s’aconsegueix estabilitat a un municipi com Calafell venint d’on veníem?

La gent el que volia era un contacte més proper amb el seu alcalde i amb els seus representants. Era necessar i ho és sempre sortir al carrer, que els ciutadans siguin escoltats, i que constaten que els seus problemes, grans o petits, tinguin solució. En una situació molt complicada hem estat capaços de fer moltes coses. També és veritat que les arques públiques de Calafell estaven millor que les d’altres municipis pròxims i això ens permetia un millor marge de gestió. Però això no obstant ha de quedar constància que durant el passat mandat vam reduir l’endeutament municipal del 94% al 75%, i ho vam fer baixant lIBI un 10%. Era el que havíem anunciat en campanya, aleshores tothom ens criticava i deia que era imposible. Era possible. Ha quedat demostrat.

-Una de les caracterítiques del passat mandat i d’aquest ha estat i és el fet de crear dinàmiques d’entesa amb grups polítics molt diferents, que difícilment es posen d’acord en altres àmbits i institucions

No té cap misteri. L’entesa s’aconsegueix sent persona, aportant per mantenir una bona relació personal amb tothom i tenint clar que cal negociar, i que negociar implica cedir. Parlar amb tothom i parlar del que calgui. En aquest sentit ha estat important el recanvi generacional a la classe política calafellenca, al PSC i també a la resta de grups municipals. De res no serveix estar a l’oposició avorrit dient a tot que no. El compromís amb l’acció municipal és una actitud que premien els ciutadans. No ho dic només pel PSC, ERC de Calafell és un altre bon exemple. A les municipals han crescut en vots i regidors, un bon símptoma. Això es confirma amb el seu vot a favor dels pressupostos municipals d’enguany. Crec que aquest és el camí.

- I aquesta manera de fer té recorregut en els temps actuals?

A mi m’agradaria que aquesta manera d’entendre la política, per part de tots,  esdevingués un hàbit. No es pot entendre la política sense la participació ciutadana real. Nosaltres disposem de diverses eines en aquest àmbit. Cal donar protagonisme a les entitats, que decideixin on van a parar els diners de tots els ciutadans, que ho puguin constatar, que la participació ciutadana no sigui un discurs buit, d’aparador.

- Però Calafell no és un municipi plàcid per governar. Hi ha problemes, i alguns de ben greus

El principal problema de Calafell és la gran quantitat de gent quevestà venint a viure aquí, i també el tipus de gent que ve. Estem creixent en nombre d’habitants al mateix ritme que l’any 2010, de l’ordre de 1.100 persones per any. Ara en som gairebé 28.000 i al final del mandat, si la tendència no canvia serem força més de 30.000. Això Ens obliga a respondre en materia de serveis, guarderies, escoles, equipaments... Aquesta conjunctura té una derivada, les ocupacions.

-Les ocupacions, un problema de Calafell i de tota la comarca que té mala solució

Si que hi ha solució. L’Estat ha de canviar les lleis. Els ajuntaments, que som a primera línia per combatre el problema necessitem més marge de maniobra, més capacitat per actuar. Hi ha un tipus d’ocupes que es carreguen el sistema del que ens ben dotat. Nosaltres tallem aigua i llum de les cades ocupades per aquest tipus de persones, és una manera útil de foragitar-los. Marxen i no tornen, però tenen a la seva disposició encara molts altres habitatges deshabitats.

-Mobilitat, un llast que impedeix el creixement econòmic de la comarca i de Calafell. Quin és el panorama?

La solució només és una, fins que no arribi, hi ha pic a fer. La Generalitat ha de fer gratuïta la C-32, o almenys hauria de bonificar el trànsit per la via de la gent del territori, tal com passa al Túnel del Cadí. No té més misteri, és una qüestió d’equitat. Els trens han de tenir una tarifa raonable, no com fins ara, que per a la gent de la comarca és car, injustament car, anar a Barcelona i a l’inrevés, venir de Barcelona. I la C-31 ha de ser consireda una rambla interurbana. Mentre la Generalitat no actuï en aquest sentit som un territori condemnat, perquè vivim de la gent que ve de fora i a la gent que ve de fora li surt caríssim venir aquí. Així de greu, i així de simple.