A qualsevol país occidental, sempre és bon moment per parlar del sistema universitari, autèntica base per a la seva competitivitat en economies basades en el coneixement. Però aquesta darrera setmana, a casa nostra, se n’ha parlat amb preocupació i certa alarma per l’ús que s’ha fet en la batalla política de les presumptes irregularitats en els currículums acadèmics d’alguns dirigents. Arran de l’anomenat cas Cifuentes, s’està constatant una mala praxi reiterada en un centre propi de la URJC, actualment judicialitzat, que sobretot ha de preocupar aquesta universitat, el Govern de la Comunitat de Madrid de qui depèn i ANECA, l’agència que ha de vetllar per assegurar la qualitat dels títols d’aquesta comunitat. Tret de les lliçons que se’n puguin extreure, no hauria de ser un tema de preocupació del sistema universitari català, llevat que tinguem evidències de mals funcionaments sistèmics a casa nostra. 

Tal com ja han expressat diferents agents del sistema universitari català, les nostres universitats tenen una qualitat homologable a les dels països més avançats i, per tant, els seus mecanismes d’avaluació i acreditació de competències i habilitats són bons i funcionen bé. Per tant, les preocupacions del Govern, que també ho són de les universitats, van en una altra direcció: la sostenibilitat i el major desenvolupament de les altes cotes de qualitat aconseguides, tant en docència com en recerca, pel nostre sistema universitari.

Catalunya té avui un molt bon sistema universitari. No perquè ho diguem nosaltres, sinó perquè ens ho reconeixen des de fora. Les nostres universitats concentren el 26% dels estudiants estrangers de màster de l’Estat i el 30% dels de doctorat. També atraiem els estudiants espanyols: un de cada cinc matriculats prové d’altres comunitats. Però, sobretot, ens ho reconeixen en els diferents rànquings internacionals de qualitat universitària, que es basen en criteris de docència i de recerca. De forma sostinguda i coherent en el temps, aquests indicadors mostren l'excel·lència del sistema universitari català, i el situen en molts aspectes entre els més capdavanters. I és sobre aquests excel·lents resultats sobre els quals s’edifica el prestigi de les nostres universitats i l’atractiu que tenen. 

Tenim, doncs, un sistema universitari amb una activitat docent i investigadora homologable al dels països avançats d’Europa i el món. A més, l’agència catalana que assegura la qualitat de les nostres universitats, l'AQU, també rep sistemàticament les millors qualificacions en les avaluacions periòdiques de l’associació europea. Davant d’un sistema molt garantista, com deia, la preocupació del Govern i del sistema universitari és mantenir aquests nivells de qualitat i d’impacte i, si és possible, incrementar-los. Per fer-ho hem de poder donar resposta a reptes ben reals que, ara com ara, constitueixen les nostres prioritats d’actuació. 

En primer lloc, hem d’equilibrar un finançament públic que avui és deficitari per una decisió parlamentària d’augmentar les retribucions al personal, que és d’obligat compliment per a les universitats. No atendre-la seria l’equivalent a fer una nova retallada en el seu finançament. Un cop garantit aquest equilibri, caldrà millorar el sistema en dues direccions: incrementar l’equitat en l’accés i en la selecció d’estudis, mitjançant la combinació de reducció de preus i millors beques, en la línia acordada pel Parlament, i fomentar la renovació generacional i la contractació de joves investigadors.

Tot plegat, per aconseguir un sistema universitari i de recerca encara millor, que pugui seguir sent la base del sistema de coneixement que el país necessita per desenvolupar-se culturalment, socialment i econòmicament com una societat democràtica, justa i solidària. És precisament per donar un marc global i estable al desenvolupament de tot el sistema de coneixement  –que implica universitats, centres de recerca, centres tecnològics i tots els agents creadors de coneixement i impulsors de la innovació– que ens cal assolir un gran Pacte Nacional per a la Societat del Coneixement. En aquesta línia treballem des del Govern perquè el problema de les titulacions d’alguns polítics, tot i ser molt d’interès mediàtic, no és pas una preocupació ni una prioritat de Catalunya.