El T1 del Moll de la Costa acull l'exposició Tarragona Confinada. La ciutat amagada, fins el 8 de novembre.

Tarragona, ciutat amagada

Fins al vuit de novembre, el T1 del Moll de la Costa exposa la visió col·lectiva dels fotògrafs tarragonins de la fase més dura del confinament. De la mà de Pep Escoda, hi fem un tomb molt instructiu

Hi ha una sèrie de circumstàncies afortunades que conflueixen en l'actual president del Port de Tarragona, al marge de la gestió quotidiana de l'entitat i de quina banda carregui l'eina política. Jota Ema Cruset té una inquietud cultural desperta, unes instal·lacions magnífiques com són els tinglados del Moll de la Costa, cert ànim procliu al mecenatge i, sobretot, pasta per gastar. I té Twitter, per on vigila la societat tarragonina i s'explica amb transparència quan és requerit al respecte. Tampoc és tan habitual, no ens han de caure els anells per destacar-ho.

Durant el confinament, el President, com tants d'altres, es va fixar en l'activitat del conegut fotògraf Pep Escoda a la xarxa social. Des de casa seva a la Part Alta, amb fotos, gravacions de so ambient i tuits, Escoda recopilava una mena de diari artístic de la primera onada de pandèmia, la més dura i inesperada, la que ens va deixar tancats a casa. Quan només els sanitaris, els policies, els serveis de neteja urbana o els operaris de transport públic sortien —per força— al carrer també hi havia els nostres fotògrafs. No entrarem a fer rànquings d'heroïcitat, que són bastant ridículs, però gràcies a la feina d'aquests professionals disposem d'una constància gràfica d'una Tarragona buida i en quarantena, d'una ciutat amagada a casa que en la distància del temps podria sembla un malson. Però va passar, i tant que va passar.

Pep Escoda
El fotògraf Escoda, coordinador i assesor de la mostra, davant del núvol de conceptes del confinament explorats pels autors. | MqB

Escoda i Cruset es van proposar, ja els dies finals del confinament, quan encara es veia lluny la sortida de la Fase 1, acumular material i valorar aquesta feina documental. Deu fotògrafs tarragonins més —a banda d'Escoda que oficia de capo local—, pel seu compte o treballant en els seus mitjans, van ser reclutats amb l'objectiu de muntar una exposició conjunta i, des del tretze de setembre, ja la podem veure al Tinglado 1 o T1, com es diu tècnicament. Ha quedat resultona i fa prou goig, si no fos així també ho diria. Li vaig fer un toc al Pep, en tant que pseudocomissari de la mostra i cicerone, perquè me l'ensenyés i m'expliqués una mica que ens havien volgut transmetre els fotògrafs de la ciutat. Dit i fet.

Un confinament, dues mirades fotogràfiques

L'estructura és senzilla: cada fotògraf disposa d'un plafó lateral amb una desena d'impressions —fetes per Estudis Perdomo i emmarcades per Eduard Virgili, tot en estricta política de quilòmetre zero tarragoní— i un text escrit pel mateix autor. Els citarem, en ordre alfabètic, perquè són artistes i ja sabeu que sempre tenen conflictes d'ego: Adrià Borràs, Alba Rodríguez, Àngel Ullate, Cristina Serra, David Oliete, Fabián Acidres, Gerard Boyer, Laia Solanellas, Montser Riera, Pep Escoda i Rubén Perdomo. Cadascú d'ells va tenir —o ha seleccionat per a l'exposició— una fixació, un tema especialitzat. Els sanitaris, els botiguers, el pavelló del Serrallo habilitat pel voluntariat de la Creu Roja, Joan XXIII, els autobusos urbans, l'exèrcit espanyol o, simplement, la ciutat buida i petites impressions detallistes d'aquells dies —les composicions de Boyer, en aquest sentit, són un exemple extrem.

Tarragona confinada
El dit de Pep Escoda assenyala l'obra d'Adrià Borràs | MqB

En la zona central de la sala, Escoda hi ha col·locat una foto ampliada de cadascun dels autors, però no a la babalà. De cara, a l'entrar al tinglado, l'espectador s'enfronta amb les fotos més crues i documentals, al color i al detall. En girar-se altre cop cap a la sortida, apareix un revers poètic de la realitat que atura els mecanismes de la percepció; les fotos en blanc i negre, un trànsit guiat entre la buidor i l'esperança. T'ha quedat molt bé, li dic, i el fotògraf serrallenc assenteix. Ha tingut molta feina, esclar, perquè ha hagut de tractar amb molt de material de gent molt diversa, però es mostra satisfet amb el resultat. Sobretot en la combinació de mirades documentalistes i poètiques que buscava. Encapçalant la sala, una pantalla per on desfilen les seves imatges i els sons que va gravar des del balcó, com un clarinetista que entonava pasdobles amb insistència malaltissa.

Tarragona confinada
La foto dels coloms i el relat de la seva gestació surreal. | MqB

«Mira, Miquel. La ciutat buida d'aquells dies era un gran escenari, un escenari inèdit. Però li faltava la gent i el moviment. Recordo haver localitzat una foto i haver-me d'esperar molts minuts que hi passés algú, que alguna cosa es mogués». I Escoda em relata com va fer la foto dels coloms envolant-se, que va captar gairebé de casualitat en una instantània de la que se'l veu molt orgullós. Hem volgut fer un homenatge a la societat civil, em diu. Però darrere, no em costa tampoc trobar-hi una mica de reconeixement a la feina dels fotògrafs, molt sovint l'aneguet lleig del periodisme. «Mira, has vingut a fer aquest reportatge i estàs fent les fotos tu mateix amb el mòbil». Perquè calculi en quin estat —precari— es troba la professió. Com a degà dels fotògrafs tarragonins i un dels artistes més famosos de la ciutat, malgrat tot, afirma que el nostre nivell és alt. No ens podem queixar i la mostra del T1 n'és un gran testimoni.

Encara que per Santa Tecla la gent no estava per gaires orgues i que els autobusos que baixen de la Part Alta a mar tenen bastantes deficiències d'horaris —Escoda està indignat—, l'exposició està anant molt bé, em diuen. De fet, mentre hi passegem l'artista i jo n'entren i surten diverses persones que llegeixen amb interès els textos i queden absortes davant de les fotos com qui mira instantànies de la infància, coses que sabem que hem viscut però ens costa de creure. Tarragona confinada — La ciutat amagada estarà instal·lada al Moll de la Costa fins al dia 8 de novembre. És gratuïta. Ho porta una gent molt amable. Si hi trobeu el Pep Escoda saludeu-lo i us explicarà el que vulgueu, que és molt trempat i campetxano. No hi ha excusa per no anar-hi.

Tarragona confinada
Vista general de l'exposició, des de l'entrada del tinglado. | MqB


Comentaris