A Tarragona manxen i a Reus enganxen (i tots em cansen)

'Joc de Cartes' va tornar a oferir ahir un espectacle lamentable, en una batalla gastronòmica entre Reus i Tarragona per veure qui ho feia pitjor
Marc Ribas, tirant un polsim de brutal a la meva vida. T'estimo, Marc. | Instagram @MadXef

Estimadis amiguis gastronomis. Crec que avui, abans d'entrar en matèria, he d'adreçar-me a la nació. Han estat unes setmanes intenses en les quals hem fet un viatge plegats. Un camí cap a Ítaca que ens ha fet embarrancar als esculls més tenebrosos de la restauració catalana. Un trajecte ple de contratemps, experiències esgarrifoses i fàstics diversos. Un veritable descens a l'infern del que som en realitat com a poble: una gent que es pensa que sap menjar bé i que mira TV3, una televisió provinciana. Però tots els estius s'acaben i ahir, quan 'Joc de Cartes' va visitar la meva estimadíssima pàtria nadiua, vaig tenir una punyent sensació de final. No sé si tornaré a avarar la nau i sortiré a buscar més aventures televisives amb totes vosaltres, per això intentaré donar el millor de mi mateix.

És impossible complir totes les expectatives que la crònica que esteu a punt de llegir ha generat. A mi tot aquest hype només m'indica una cosa: esteu malalts. Però us agraeixo tot l'escalf: sou meravellosis. Ben mirat, de fet tot això és problema vostre i tampoc em fa perdre la son. Tinc poc temps que estan a punt de començar les finals de l'NBA, així que al lío. Reus. Tarragona. Tarragona. Reus. Dues places fortes de la gastrocollonada catalana. Dues capitals per a un mateix país petit dividit en tres comarques. Una zona de guerra (de campanars). Quatre restaurants que en l'escala de la lamentabilitat que vam establir la setmana passada podrien rebentar qualsevol mesurador i esfondrar totes les restes de la imperial Tàrraco, cosa que no ha aconseguit ni la indústria química que hi ha entre les dues ciutats i que cada cinquanta anys ens bombardeja amb projectils de ferro com les bombes d'Espartero.

És més, si ho comparéssim amb un moviment sísmic, tot el que vam viure ahir a la nit faria obrir la terra —per allà on hi ha les Gavarres o l'aeroport— i en començarien a emergir tot de miquelsicetes mida godzilla que arrasarien el Camp i provocarien un holocaust caníbal. Fixeu-vos si va ser apocalíptic tot plegat que el guanyador va ser una tia sobrada de la Parta Alta que anava donant lliçons als altres, que es va fer antipàtica a tot Catalunya i que, per cert, ja ha hagut de tancar el local i obrir una taverna a la Plaça de la Font. I això que el negoci li anava tan bé i no necessitava els cinc mil euros de premi del programa (o els necessitava precisament per obrir el local nou).

De fet, un altre dels locals concursants, el Sora Experience de Reus, també ha aparegut els últims dies als portals immobiliaris: en traspàs. El pas de 'Joc de Cartes' és com el pas d'Àtila. Cosa que ens hauria de fer reflexionar una mica sobre per què els restaurants es presten a aquesta comèdia. És un moment molt dur per al sector i tothom s'agafa on pot. No sé si la televisió pública hauria de participar d'aquesta sensacionalització, d'aquest gratar al fons de la paella de negocis que tenen com a únic destí enfonsar-se. És clar que això també ho podríeu dir de mi, ves. Però és que collons. Ho fan rematadament malament i mira, de vegades cal deixar actuar la selecció natural i tal dia farà un any.

S'ha de dir, perquè ho conec una mica, que a Reus i a Tarragona s'hi pot menjar enraonadament bé. A més, com que l'oferta tampoc és massa àmplia, es pot distingir molt fàcilment el millor restaurant de cada ciutat, que són Ferran Cerro i AQ, respectivament. La resta doncs a fer la viu-viu, com sempre. 'Joc de Cartes' va arreplegar ahir quatre desgraciats i amb l'excusa imbècil de trobar un establiment 'amb segell personal' va ajudar a esventrar-los i a què el país s'hi acarnissés sense compassió.

A la Casa Coder de Reus, ahir a la nit, van instal·lar un parell de teles per seguir el programa, com si fos la final de la Champions o de l'OK Lliga, aquell esport per a retardats tan popular a la capital del Baix Camp. Comptaven amb el carisma —per dir-ne d'alguna manera— de Gerard Guivernau, seguint el rollo macarrilla i el gust per les repises de marbre de lavabo que tant ens agrada. Va voler destacar que fa vint-i-tres anys que rema i que és aficionat a les motos, cosa sempre sospitosa però que de fet és també l'afició preferida de l'alcalde. També té un cap de sala moret, molt simpàtic, i tot el conjunt té un aire sincer d'autenticitat. A cal Coder hi anava jo de jove a fer cafès quan sortia de l'institut, no se m'acudiria mai anar-hi a menjar. Però es veu que no ho fa del tot malament.

Això sí, la primera hòstia, ben sonora. A Girona ens ho vam estalviar, però ahir van tornar d'una tacada el cony de tàrtars —acompanyat d'una pastilla de mantega suficient per fer cinc remakes de L'últim tango a París—, els tatakis dels pebrots i el pop passat de cocció —pasteuritzat, va dir, amb tota la barra. De fet, Guivernau va afirmar que tenia una pota més dura que la del pop, així que un dia passaré amb el meu uròleg senyor doctor Salvador Esquena per comprovar que no hi tingui res enquistat. De segons peus de porc i rèmol sense història, bacallà justet i un arròs de gamba i papada de porc que van haver d'esforçar-se en trobar. Sobretot la Meritxell d'A3mans que es va guanyar l'apel·latiu de 'desgraciada', quan encara no havia començat a pontificar sobre l'ofici i la neteja de superfícies. Les postres van sortir tard. Molt tard. Almenys no hi havia el repertori de pastissos d'altres dies però sí el ditxós coulant de xocolata, que és la pròxima arma secreta de Putin per assassinar dissidents.

Però sabent el que vindria encabat Guivernau encara va salvar el mobles. A l'A3mans de Tarragona, amb un d'aquests locals característics sotamuralles i plens d'arcs claustrofòbics, vam haver de sofrir coses com salmó amb alvocat i ponzu, una mena d'ou a la carbonara repugnant —ep, la visual—, un ravioli de llagostí que semblava una còpia del plat emblemàtic d'AQ que mencionava més amunt. Els segons van remuntar una mica, però sense tirar coets: vieira amb cansalada —quin avorriment—, un peix de llotja desconegut massa cuit a la papillota o garrins i pollastres nominalment cruixents.

El festival va arribar a les postres quan l'escultural Marc Ribas va demanar un vi dolç i la senyora Meritxell no en tenia. Ni un ditet de moscatell o de vi ranci. Ni una mostra de ratafia —destil·lat sobre el qual m'estalviaré qualificatius però li agrada molt a Quim Torra i amb això està gairebé tot dit. És més, la tia va gosar oferir CAVA. Només faltava treure el tortell de nata, les galetes Birba i les injeccions d'insulina. O fotre's un ganxo rovellat per l'orella i arrencar-se tota la massa encefàlica, així ho hauríem acabat abans. I ella tossuda que no li donava la gana tenir vins dolços, que a casa seva donava el que li sortia de la xona, deia al carrer, molt nerviosa, fumant un cigarro oportunament pixelat per no vulnerar cap codi ètic de la Corporació Catalana de Mitjans.

Al final es van haver de conformar amb uns Chartresos. El Ramon de Cal Mano, llavors, insensat, va afirmar que «el Chartreuse és beguda de tontos» i, sense entrar al fons de la qüestió en què podríem estar d'acord, espero sincerament que a hores d'ara totes les colles castelleres de Tarragona i entitats diverses de la ciutat li hagin fracturat el fèmur i li hagin esberlat els vidres del bareto. Que, fet i fet, tampoc es notaria gaire la diferència. Cal Mano és un antro a la Plaça de la Font que va ser molt encertadament qualificat de carajillero. Penja-robes a la paret, pòsters diguem-ne eclèctics, la medicació exposada per si algun client es vol empastillar, un nivell apreciable de merda a la cuina i restes de menjar al tallafiambres. O un vi negre servit amb copes infectes refredat sota l'aixeta i tot i així servit calent. Els altres se n'hi enfotien perquè havia estat venedor de cotxes i es veu que el bar l'havia heretat. No hi entrarem perquè no està contrastat.

Ara, la teca no va millorar l'aspecte decrèpit del local. Bunyols de bacallà lamentables amb romesco tallat, carxofes de pot amb foie sense desvenar, uns increïbles i demodés volcans de patata, uns fesols amb detallets de sèpia, secret ibèric del Makro i molta fritanga. De postres, més coulants i un entranyable carpaccio de pinya per tornar directament al dia que Barcelona va rebre la designació dels Jocs Olímpics. Jo tenia deu anys i Pasqual Maragall totes les facultats mentals intactes. Stranger Things. La nota global, un 3,7. La del menjar, un 2,7. Això sí que va ser un rècord olímpic inenarrable.

Però si us penseu que tot el relatat fins ara no pot empitjorar aneu més perduts que el ministre Castells al parc del Retiro, que és on es passa els matins tirant molles de pa a les oques. Al SORA Experience de Reus vam tocar sostre. Ja hi havia diversos elements previs que posaven els pèls de punta: per començar un local al carrer Vallroquetes, la zona zero de la restauració reusenca, just davant del Museu del Vermut que és una llàstima que no hagi participat perquè m'hi hauria posat les botes. Un arròs de sushi dissecat a l'aparador.

Després el propietari, un xic que no semblava allargar-hi gaire, va deixar tota la responsabilitat a la cuinera, l'Anna. Una excontable que havia après cuina a l'escola d'Arguiñano. Sí, sí, heu llegit bé. Arguiñano, càncer de la gastronomia espanyola. A més no sabia ni el que feia, ni d'on eren originaris els dim sum, ni crec que hagi entès gaire que és la cuina de fusió. De fet va ser honesta: lo seu era la cuina mediterrània, portava tres dies desbordada de feina i allò no anava gaire amb ella. És a dir, li van parar una trampa. Suposo que l'Anna ja deu tenir feina a un altre restaurant, perquè SORA no era, clarament, el seu lloc.

I es va notar, i tant que es va notar. No és excusa —i els contrincants, sobretot una rottenmeyer Meritxell mal encaixadora de crítiques, s'hi va abonar— però la cuina feia pena. Fustes de tallar brutes i per terra, greix, vidres trencats abandonats entre les lleixes d'acer inoxidable. Dantesc. Quin menjar pot sortir d'un obrador tan deixat? Doncs creacions aberrants, productes delirants imaginats per un Willy Wonka passat de farlopa, adormit al límit de la mort cerebral amb morfina i tornat a reviscolar amb anfetes caducades. Un intent de fusionar la cuina oriental amb un segle de pensaments suïcides de l'Institut Pere Mata de la ciutat, una indescriptible oda a la insanitat. I tot amb un arròs de sushi mal bullit i pastós com el semen d'un catxalot, no cal dir-ho.

Un maki califòrnia d'arròs negre, un Orgasmic (?) Roll, futamakis amb maduixa confitada, arrossos apegalosos, yuzu amb gust de colònia o un califòrnia roll de praliné. DE PRALINÉ. Doneu-me majúscules més grans me cago en la mare que em va parir. I a més, li va donar a Marc Ribas, l'Alain Delon vallesà, un formatge fet malbé i agre i ara anava a fer un altre xascarrillo sobre escorregudes però veig que al paràgraf anterior ja n'he fet un. Total, que la cuinera es va quedar abatuda a la cuina, dient-se tonta per no haver-ho tastat. I ja es va passar la resta de programa plorant. L'havien deixat molt sola dins del parany, pobra. La nota del menjar, evidentment, sis peus sota terra. Cosa que no evitarà que la yakuza obri delegació a Reus i comenci a passar colls per la fulla de la katana.

M'estic allargant, però és que tela. Anem tancant la paradeta. 'Joc de cartes' va venir ahir a Reus i a Tarragona buscant 'personalitat'. Hi va trobar, com gairebé sempre un gran espectacle. Cuina, la justeta per fer el fet. La restauració camptarragonina mal representada, tot i que no ens fem il·lusions: el nivell mitjà va exactament per aquí. Només em queda felicitar tots els restaurants que van declinar la invitació de sortir a programa. De vegades el més intel·ligent és callar i passar per sota del radar. No és el meu cas, que estic enganxat a l'èxit com al formatge suís. La setmana que ve hi deurà haver més merda d'aquesta a la tele. Si em recupero d'això d'ahir tornaré. Vosaltres feu el que vulgueu, com va dir el de cal Coder abans d'anar a engatar-se. Espero una victòria dels Miami Fogots per 4 a 2.

"Empresaris de l'oci nocturn a TGN fan un crit d'alerta: 40.000 llocs de feina en joc" "Primeres reaccions de Vila-seca i Salou per salvar BCN World"