Una família de Torredembarra, a punt de ser desnonada

Havien de quedar-se sense casa aquest dimarts, però han aconseguit una pròrroga de dos mesos en l'execució hipotecària
Violeta i Joaquim, envoltats de la paperassa judicial en què es veuen immersos per enfrontar-se al desnonament. | Gerard Recasens

 

A Clarà, el nucli de Torredembarra on fa segles va néixer la vila, s'hi viu una de les darreres fuetades de la crisi econòmica. De les severes, de les que estaborneixen, de les que més dures que es puguin produir a la vida. El Joaquim i la Violeta, que són parella des de fa dotze anys i que viuen plegats, amb la filla d'ell, s'enfronten a una execució hipotecària, és a dir, a la pràctica, al seu desnonament.

 

El desnonament havia de ser aquest dimarts

De fet, s'havia de produir aquest dimarts, 8 de gener. Estava previst per a les onze del matí, però divendres van aconseguir salvar 'in extremis' aquesta situació. «Ens hi han ajudat els nostres advocats, les PAH del Vendrell i del Baix Gaià, el regidor d'Acció Social de l'Ajuntament de Torredembarra, Lluís Suñé, o Ofideute —un servei de la Generalitat d'assessorament gratuït en aquesta mena de casos», explica el Joaquim, angoixat, a la cuina de casa seva.

 

El cert és que no saben ben bé com però, a darrera hora del migdia de divendres, van saber que el jutge cancel·lava el desnonament, previst per aquest dimarts. Els dona seixanta dies més de marge i, per tant, els situa una nova data límit: divendres, 8 de març. Vuit setmanes més de tràngol, amb l'aigua al coll i pràcticament desarmats contra un dictamen judicial que, òbviament, els pesa com una llosa.

 

Els canvis de creditor, una odissea de dubtosa legitimitat

Després d'una primera hipoteca signada amb la Caja de Ahorros del Mediterráneo (CAM) que va esdevenir un autèntic calvari, amb clàusules abusives i participacions preferents incloses, Joaquim va contraure un préstec amb Caja Granada. Era l'any 2008, just a l'inici de la crisi econòmica; just quan la seva empresa, del sector de la construcció, va decaure fins a quedar inactiva. Més tard, el Banc Mare Nostrum va absorbir Caja Granada i, el 2013, el deute li va ser reclamat pel Banc Sabadell.

 

«En canvi, tenim escrits del Registre de la Propietat i del mateix Banc Sabadell, que asseguren que no tenim cap mena de relació de crèdit amb aquesta entitat», expliquen Joaquim i Violeta, mentre ens ensenyen aquesta documentació. És Bankia qui es va quedar amb Mare Nostrum, però en canvi és el Banc Sabadell qui els reclama un deute i qui, alhora, i també per escrit, els nega que deguin res.

 

Una absoluta contradicció que, en canvi, el jutge del Vendrell no té en compte. «Quan li hem aportat aquesta documentació com a prova, no ens l'accepta i diu que és 'extemporània', és a dir, que no s'ajusta a la fase del procés en què estem», expliquen. «Aquest deute se'ns està reclamant de manera il·legítima», conclouen.

 

Deu anys de crisi econòmica, deu anys de drama

Però al marge dels problemes amb el creditor, tornem a l'origen d'aquest calvari: el propi deute. «Els deutes de l'empresa i els consells dels banquers em van conduir a refinançar també la hipoteca de casa», explica. «El que més em fot és que sempre em vaig deixar aconsellar pels bancs fins que m'he trobat amb una execució hipotecària a la cara», diu Joaquim, amb tota claredat.

 

El mar de deutes, al qual no podien fer front, els ofegava: el 2010, es mantenien amb escassos 500 euros mensuals. Tres anys després els va arribar l'execució hipotecària, que han anat trampejant per la via judicial, a base de recursos. «Ens reclamen un total de 281.000 euros, part dels quals evidentment hem pagat amb les quotes de les hipoteques abonades. Portem tota la vida pagant i ara ens venen a dir que no ha servit per res», expliquen, indignats.

 

Reclamen una moratòria per ajornar el seu desnonament fins el 2020, un recurs al qual es poden acollir si compleixen, com ho fan, els paràmetres que estableix la llei. El jutjat del Vendrell, però, sembla denegar-los aquesta possibilitat.

 

Una petita gran victòria judicial

Tornem a uns anys enere. En arribar a la situació límit, un amic de la família els comença a assessorar jurídicament. Es tracta d'Ignasi Duran, advocat i exregidor de l'Ajuntament de Torredembarra, que fa tot just dos mesos va perdre la vida en un accident de trànsit. Seu va ser el consell que s'acollissin a la justícia gratuïta, per evitar ser condemnats a costes.

 

L'advocada que els van designar d'ofici, que va treballar colze a colze amb Duran, va presentar una demanda per la diferència entre el preu de taxació de l'habitatge i el deute reclamat. I van guanyar.

 

El Banc Sabadell els deu 79.000 euros segons la sentència judicial ferma, però l'entitat ha recorregut reclamant que es descomptin les costes judicials —de les quals estan exempts en haver-se acollit a la justícia gratuïta. «Mentrestant, aquests diners, que ens toquen per sentència judicial i que serien els nostres salvavides, no els veiem», lamenten.

 

El procés de desnonament no s'atura

Un dels arguments per aturar el procés de desnonament i demanar la moratòria fins a 2020 era, doncs, aquest litigi que encara no s'ha acabat d'aclarir a dia d'avui. «I el jutjat ens va respondre que era igual, que nosaltres havíem de marxar encara que tinguéssim el cas del Sabadell pendent», diuen.

 

Divendres, 'in extremis', el jutge va acordar prorrogar dos mesos més el desnonament que s'havia de fer efectiu aquest dimarts. «Encara no sabem per què exactament, ni per qui: si per la pressió de la PAH, per l'ajut del Lluís Suñé, o una mica per tots», explica la parella, molt agraïda.

 

En paral·lel, negocien amb Ofideute poder-se acollir a un lloguer social per tenir un sostre quan s'executi un desnonament que veuen «inevitable, tard o d'hora». «No vull estar igual d'aquí a dos mesos», diu Joaquim. «Em veuré obligat a acceptar el lloguer social», lamenta, «i a marxar d'una casa que he estat pagant un munt d'anys».

 

A Joaquim i Violeta se'ls obren ara, novament, dos mesos d'angoixa per mirar de trobar una solució a la situació dramàtica en què es troben. El 8 de març és, ara, la data límit, l'horitzó temut, el dia en què, malgrat tot el patiment, es poden veure fora de la casa per la qual tant han lluitat. Els queden, però, molts dies de batalla i tota l'esperança per un futur millor.