Tarragona Digital

Telegram : +34 639 048 422

E-Mail: info@tarragonadigital.com

PORTADES

Les portades d'avui dijous, 24 de gener

Ramón García, el veí de la Pobla de Montornès desaparegut fa dos Nadals

Es compleixen dos anys de la desaparició d'aquest poblenc, del qual no s'ha trobat mai cap pista
Ramón García va desaparèixer a la Pobla de Montornès el Nadal de 2016. | Cedida

 

«Estem convençuts que algú se'l va emportar». Així de clara i contundent es mostra Sara García, veïna de la Pobla de Montornès, en recordar la desaparició del seu germà Ramón fa dos anys. Avui és 25 de desembre, Nadal, un dia de reunió i recolliment familiar que, com és evident, no serà gens normal a casa dels García. De fet, fa dos anys que cap dia no és normal. Ramón va desaparèixer entre el vespre del 24 de desembre i el matí del 25 de desembre de 2016.

 

Des de llavors, no n'han trobat ni una sola pista, ni un sol indici, ni un sol rastre... ni un sol clau ardent on aferrar-se. A la Pobla de Montornès, al Baix Gaià, fa dos Nadals que centenars de persones recorden el tràngol pel qual passa la família García i, d'alguna manera, els acompanyen en el patiment.

 

Nadal de 2016, el dia de la desaparició de Ramón García

La tarda del 24 de desembre de 2016, Ramón García —que llavors tenia 54 anys— era al casal de la urbanització de la Flor d'Ametller de la Pobla de Montornès, on vivia anb la seva mare. García té un 65% de discapacitat intel·lectual, però això no li ha impedit mai relacionar-se amb entitats i veïns de la urbanització i del poble, on és molt conegut. Aquella tarda, el casal de la urbanització organitzava un tió per a la canalla i Ramón, com sempre, hi va anar a col·laborar.

 

«Quan va acabar tot, va agafar els cartrons i els papers que s'havien de llençar i va anar a cap als contenidors de brossa, que estaven una mica allunyats», explica la seva germana Sara. Just en aquell moment, un conegut seu el va veure i li va preguntar què feia. Ramón García li va explicar que es dirigia a llençar la brossa després de la tarda de tió al casal. És el darrer cop que algú ha vist Ramón García.

 

«A casa vam començar a sopar sense preocupar-nos, perquè ell ja ho feia això d'anar per les cases a veure gent que coneix, perquè tothom li obria les portes i el tractava bé, a la urbanització», comenta Sara García. «Quan l'endemà, dia de Nadal, vaig anar a primera hora a casa de la meva mare per medicar-la, vaig veure el llit del Ramón desfet», relata, de manera que va donar per fet que el seu germà havia passat la nit a casa. «Aquest és el dubte: no sabem si va desaparèixer el 24 a la nit, o si en algun moment, com pot semblar, va tornar a casa durant la nit i va desaparèixer el dia de Nadal de bon matí», detalla Sara García.

 

«Però s'acostava l'hora de dinar, eren dos quarts de dotze i llavors ja sí que no era normal estar tantes hores sense notícies del Ramón», afirma la seva germana Sara que, amb la seva neboda —els García són quatre germans— va fer ronda per la urbanització i va preguntar a les cases que el seu germà visitava sovint. «Ningú l'havia vist», diu, explicant el moment que va veure clar que passava alguna cosa.

 

L'angoixa va ser la protagonista inesperada d'aquell migdia de Nadal, que es van passar buscant a Ramón. A primera hora de la tarda, en no veure cap indici, van denunciar la desaparició als Mossos. «La família i els amics ens vam passar la tarda i la nit del 25 de desembre buscant-lo per tot arreu», recorda.

 

Un mes i mig buscant Ramón García per tot el Camp de Tarragona

A la Pobla de Montornès, la notícia de la desaparició de Ramón García, conegudíssim a la vila, va córrer com la pólvora. El dia de Sant Esteve, més de 300 persones, amb quads, fins i tot amb motos de muntanya, van col·laborar en una gran batuda per trobar-lo. Aquell dia i els tres següents, també s'hi van sumar els Bombers i els Mossos, amb unitats canines de Barcelona, Girona i Lleida, i també l'ONG K-9 de Creixell, que disposa també de gossos ensinistrats: un dispositiu immens. Però res de res.

 

Fins a principis de febrer, dia a dia, la família va recórrer, literalment, gairebé tot el Camp de Tarragona. Per la costa, de Segur de Calafell a Tarragona; per l'interior, de Rodonyà a la Pobla de Mafumet. «Fèiem quasi 30 quilòmetres cada dia», recorda la Sara, angoixada. Un ciclista va assegurar haver vist algú molt semblant a la carretera de Renau. Els Mossos es refiaven força d'aquell testimoni, però després de buscar tres o quatre dies a la zona, ho van acabar descartant. Mai, en aquests dos anys, han trobat cap rastre, cap pista fidedigna.

 

«El Ramón mai marxava del poble tot sol, i si s'hagués fet mal, amb les batudes que vam fer, l'hauríem trobat: és per això que estem convençuts que algú se'l va endur», diu amb fermesa Sara García.

 

Ramón García, un cas i moltes ferides per tancar

La família García viu com pot, des de llavors, el calvari de la desaparició de Ramón. Els Mossos d'Esquadra no poden tancar el cas, ja que no està resolt, però tampoc no poden seguir investigant, perquè no tenen cap pista. Una situació de punt mort, d'incertesa, que augmenta el patiment. «No podem portar una vida normal», se sincera Sara García. «Quan algú mor, és molt dolorós, però passes el dol i d'alguna forma tanques aquella carpeta, però nosaltres no podem, vivim amb l'angoixa de la incertesa», relata.

 

Des de fa dos anys, «quan veus algú que s'hi assembla, quan veus algú que camina de forma semblant, no pots evitar mirar que no sigui ell, l'angoixa permanent és brutal», explica Sara García, que té la sensació que «quan veus aquestes coses a la tele, sembla que no et puguin passar mai a tu, i ara per desgràcia ho vivim en primera persona». Un Nadal més, el 25 de desembre serà una data molt dura per a la família García, dos anys després de la desaparició de Ramón.

 

«Sabem, i tenim l'esperança, que tard o d'hora tindrem alguna pista, sabrem on és», diu, convençuda la seva germana. En una data tan assenyalada com la d'aquest dimarts, 25 de desembre de 2018, la família, els amics, i els veïns —de la Pobla i dels voltants— de la família García no obliden el tràngol pel qual passen. I no perden l'esperança que, més aviat que tard, el cas del Ramón es resolgui i acabi un patiment immerescut.

Comentaris