Telegram : +34 639 048 422

E-Mail: info@tarragonadigital.com

ATENCIÓ

Detenen un home a Calafell que havia fet vuit robatoris amb força a domicilis

ALERTA

Tres homes es fan passar per policies per robar en un domicili d'Ulldecona

La solidaritat no fa vacances: joves tarragonins que fan voluntariat a l'estiu

Molts joves aprofiten l'estiu per marxar a fer un voluntariat en un altre país i ajudar a infants que es troben en situació de pobresa
Imatge d'un nen a l'Índia | Laura Baltà
 

La majoria dels joves aprofiten les vacances d'estiu per anar de colònies, marxar de viatge, anar a algun altre país per aprendre anglès o qualsevol altra llengua, per treballar... Però també són molts els joves que decideixen anar a fer un voluntariat a un altre país més desafavorit i amb mancances econòmiques.

 

És el cas d'aquests tres joves reusencs que van decidir invertir part del seu temps per marxar a altres punts del planeta, no només a fer turisme, sinó a col·laborar amb entitats que es dediquen a prestar ajuda a aquests col·lectius més pobres.

 

Un orfenat al bell mig de Sud-àfrica

La Mariona Llurba és una noia que quan va acabar el batxillerat no volia seguir estudiant, «necessitava una pausa» i és per aquest motiu que «vaig creure que era el moment idoni per marxar i viure una altra realitat». A ella sempre li han preocupat molt les injustícies i per això «volia anar a algun país on pogués aprendre anglès i a la vegada ajudar, aportar un granet de sorra».

 

Al setembre de 2015, quan tenia dinou anys, va marxar cap a Cape Town (Sud-àfrica) i allà s'hi va estar sis mesos i mig. No va ser fins al tercer mes de la seva estada que va començar un voluntariat a Al-Noor Orphanage, «a l'acadèmia d'anglès em van comentar que hi havia un orfenat a Cape Town que buscaven voluntaris».

 

Grup d'infants de l'orfenat Al-Noor Orphanage de Cape Town | Al-Noor Orphanage

 

Així doncs, al llarg dels tres mesos següents, estudiava anglès al matí i a les tardes anava a l'orfenat. «Em penedeixo de no haver anat abans, perquè en tres mesos tots els nens i nenes em van robar el cor» lamenta. 

 

La Mariona explica que a l'orfenat hi havia infants «de famílies desestructurades que al matí anaven a l'escola i a la tarda tornaven a l'orfenat». «Jugàvem amb els infants, els ajudàvem a fer els deures, estàvem amb ells bàsicament» però la Mariona recorda que no només eren infants el que hi havia, sinó que també hi havia «nenes de 13 a 16 anys que estaven més apartades».

 

Ella sentia que «també necessitaven la nostra atenció», per això van decidir fer una escapada amb bicicleta a la platja. La Mariona comenta que en marxar, «em van dir que la majoria dels que anaven a l'orfenat, només jugaven amb els més petits». 

 

Imatge del dia que van anar a la platja amb les nenes més grans de l'orfenat | Mariona Llurba

 

Un altre orfenat, en aquest cas a l'Índia

La Laura Baltà també va fer un voluntariat amb una amiga seva, l'Adela. No era la primera vegada que feia un voluntariat, de fet, quan tenia 12 anys ja tenia molt clar que volia marxar a Àfrica i, quan ho va comentar a casa, la seva mare li va dir que «la pobresa també està al nostre dia a dia i no tan lluny de casa nostra. Si volia anar a un altre país a fer voluntariat, primer havia de començar pel meu» i així ho va fer.

 

El juliol de 2016, després d'haver fet un voluntariat a Reus i un a Barcelona, va marxar a l'Índia durant un mes. Ella va estar a l'orfenat Daya Dan, una llar que acull infants d'entre 4 i 18 anys amb discapacitats físiques i psíquiques.

 

La Laura impartia classes al Prince, el més petit de la casa, que tenia Síndrome de Down. «Si algun dia no feia classe, em quedava amb els que feien rehabilitació, la majoria eren infants amb retards psíquics o físics importants». Després de les classes i de la rehabilitació, depenent del dia de la setmana es feien altres activitats com jocs, esports, excursions a un parc...

 

La Laura Baltà i l'Adela amb els infants de l'orfenat de Calcuta | Laura Baltà
 

Ral·li solidari per portar material escolar als infants africans

D’altra banda, aquest passat febrer, el Sergi Llussà i el seu company Marc Conca van marxar a fer un ral·li solidari pel desert anomenat UniRaid. El Sergi i el Marc van travessar el desert des de Nador fins al Marroc —passant per Meknes, Rich, Erg Znigui i Nkob—, en total s’hi van estar deu dies. 

 

El Sergi va descobrir aquest projecte a través d’uns amics seus que ja havien participat en edicions anteriors i va decidir formar-ne part també. «Sóc un gran apassionat del món del motor i des del primer dia que vaig conèixer el raid em va cridar molt l’atenció. No tan sols podia arribar a completar un raid sinó que a més tenia l’oportunitat d’ajudar a persones amb moltes necessitats» assegura. 

 

El Sergi explica que, a banda del material escolar i esportiu que duien per repartir entre els infants, a través de la seva universitat —l’Escola Universitària Salesians de Sarrià—, van instal·lar una desena d’ordinadors en una escola. A més, també van instal·lar un sistema d’il·luminació LED en un poble i un pou automatitzat «en una zona on la font d’aigua més propera estava a quilòmetres de distància».

 

El Marc Conca i el Sergi Llussà durant l'UniRaid a l'Àfrica | Sergi Llussà

 

Els tres volen tornar per seguir millorant la vida dels altres

Tots tres asseguren que volen tornar a participar en un voluntariat i també volen seguir treballant en altres projectes que ajudin a les persones dels països més pobres i amb pocs recursos. La Laura afirma que «ho faria tota la vida si pogués» i afegeix que «fer un voluntariat és una aventura i crec que almenys s’ha de viure un cop a la vida».

 

Per la seva banda, la Mariona confessa que pensa molt sovint amb les noies «perquè em van deixar una empremta molt forta» i afegeix que «m’agradaria tornar l’orfenat i poder saber que aquelles nenes, ara ja adultes, hagin pogut refer la seva vida amb les seves famílies». Paral·lelament, el Sergi ja està pensant a tornar-hi l’any que ve, «hi tornaria una i mil vegades. De fet ja tinc entre cella i cella tornar-hi a l’edició 2020». 

 

A més, la Mariona explica que, en tornar de l'Àfrica, Â«no parava de buscar què podia fer per ajudar els refugiats. Reus és una ciutat petita i vaig conèixer gent que estava treballant per la mateixa causa. Ens vam reunir un dia i vam decidir emprendre el projecte de Reus Refugi. Vam voler crear una plataforma que actualment és una associació per crear consciència social sobre el tema dels refugiats». No només això, també va marxar 15 dies a Atenes com a voluntaria independent amb SOS Refugiados

 

La Laura Baltà amb un infant de l'orfenat on va estar| Laura Baltà

 

La Laura comenta que té pensat fer un altre voluntariat, «però en aquest cas de la meva professió, l’odontologia. Tinc clar que és una àrea de la salut molt oblidada en països del tercer món però de vital importància. Tant de bo algun dia tingui els recursos per crear una organització que faciliti i millori la salut bucodental dels més desfavorits i que l’organització s’estengui a altres àrees de la salut, de l'educació i de la cultura».

 

Apreciar els nostres luxes després d'un voluntariat

Un cop has viscut una experiència com aquesta, tornes a casa amb un regust amarg de boca i aprecies molt totes les facilitats que t'envolten. Â«Si abans pensava que la vida és injusta per moltes persones, l’experiència em va reforçar les meves creences» reflexiona la Mariona.

 

Tots tres expliquen que viure una experiència com aquest et fa canviar la manera de pensar: «No t’imagines res del que et diuen fins que ets allí. La manera amb la qual viuen, el poc que tenen... fa que pensis molt, reflexionis i que vegis les coses molt diferents» diu el Sergi. 

 

«Quan estàs allà saps que aquella vida no és la teva vida i que tard o d’hora tornaràs a casa envoltada de totes les facilitats del primer món i amb preocupacions que no s’haurien ni de considerar preocupacions. Et trenca el cor veure famílies que sí que tenen preocupacions vitals com trobar un sostre on dormir cada nit, alimentar als seus fills, educar-los... Tornar a casa és molt simple i, a l’hora, és el més difícil» lamenta la Laura.  

 

Imatge del Sergi Llussà i el Marc Conca amb uns nens africans durant l'UniRaid2019 | Sergi Llussà

 

En aquest context, a Mariona explica que «quan ets voluntària, passes per moments durs on et planteges si realment serveix la teva feina, però després t'adones que sí i que, a més, també creixes, aprens i et dóna esperança perquè t'adones que cada dia som més els treballem per aquesta causa».

 

«En tornar estàs uns dies observant les petites coses del dia a dia. L’aigua de l’aixeta neta i en abundància, els armaris de la cuina plens de menjar, la rentadora, la dutxa, l’electre, la calentor de la llar... Ja no et rentes les dents amb aigua embotellada o et dutxes amb la boca ben tancada perquè no t’entri ni una sola gota. Ja no fas les teves necessitats en una latrina. Ja no hi ha veïns que dormen al carrer, ni ningú et demana almoina cada cinc segons. Ja no hi ha el caos que caracteritza l’Índia. Tot ha canviat. I t'adones que tu també ho has fet perquè mai t'haguessis adonat de no haver-hi anat» explica la Laura. 

 

Records i anècdotes per donar i per vendre

Quan viatges tan lluny de casa, en països tan diferents del nostre, tens l'oportunitat de conèixer noves cultures i nous costums i, a vegades, podem arribar a veure coses que per nosaltres són estranyes i per ells són normals. Això li va passar a la Mariona, que explica que un dia va sentir crits a l'orfenat i, en arribar a les habitacions, va veure com els infants estaven jugant amb una rata «com una cosa normal» matisa. «Al principi em va impactar molt però després vaig acabar rient amb elles».

 

El Marc Conca amb tres nens de l'Àfrica a qui van ajudar durant l'UniRaid 2019 | Sergi Llussà

 

La Laura i l'Adela també van experimentar un xoc cultural un dia va decidir anar a visitar un centre comercial per comprovar la diferència d'estatus social. «A l’hora de pagar el noi em va donar una calculadora i al damunt hi havia escrit en paper 'phone number please'. Jo li deia: 'No, no gràcies'. Però la gràcia és que ells quan assenteixen amb el cap ho fan al revés que nosaltres, és a dir, mouen el cap de costat a costat com si estiguessin dient que no. No vam parar de riure en tot el dia» recorda amb nostàlgia i alegria. 

 

El Sergi confessa que el record més tendre que es va endur van ser els dos dies que van passar per Zagora. «Després de tenir un problema amb el motor del cotxe, l'hospitalitat que ens van donar va ser increïble, ens van ajudar tot el que van poder i més per arreglar-lo i van fer que aquells dos dies fossin inoblidables». A més, també recorda que el va sorprendre molt el fet de «trobar-se dos nens estirats al mig del desert» o veure «un petit poble fet amb cabanes on et penses que no hi pot haver res».

 

Imatge d'una nena rient als carrers de l'Índia | Laura Baltà

 

💬 Fes clic aquí per rebre al teu mòbil l'actualitat de Tarragona. És gratis!

Comentaris