'Només d'anada' al Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí

Només d’anada: un projecte artístic del Museu de la Vida Rural cohesiona grups locals de joves

L'exposició 'Només d'anada' a l'Espluga de Francolí ha estat l'escenari d'un programa artístic de cohesió social amb un grup d'alumnes locals d'ESO i un altre de de residents al Centre de Menors no Acompanyats de Barberà de la Conca

M’arriba una amable invitació del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí, que és com un bolet cultural que s’alça a la Tarragona interior. Per qui no ho sàpiga, el Museu és una institució privada que, sota els auspicis de la Fundació Carulla, ha adquirit els últims temps un paper clau i insòlit, fora dels circuits públics, a la Conca de Barberà. Com sol passar, també havien sorgit veus discrepants que dubtaven de la seva implicació a la regió i assenyalaven que la Fundació mirava massa cap al nord. Per això, i per l’evolució natural de l’organisme, el Museu de la Vida Rural ha anat adquirint darrerament una funció més social, econòmica i educativa, centrada en l’Espluga i comarca.

És pertinent fer aquesta introducció perquè el projecte que avui el MVR ens convida a relatar depassa l’objectiu que es podria associar a un museu i dóna pistes importants de com un equip dinàmic i que no es deixa endur per les rutines pot aconseguir infiltrar-se de manera diguem-ne orgànica en la vida quotidiana d’una comunitat diguem-ne rural. He de confessar que em va costar una mica comprendre el valor últim d’una activitat que fusiona art i educació, però això deu ser més problema meu que dels nois i noies que s’hi han acollit, amb èxit més que remarcable.

'Només d'anada' al Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí
El panell de presentació de la mostra. | Àngel Ullate
 

Rebobinem. Una de les accions del Pla Educatiu d’Entorn de l’Espluga per al curs present contemplava l’accés de grups locals a l’exposició ‘Camins només d’anada’ del Museu de la Vida Rural, una activitat que es va conceptuar com un projecte de cohesió comunitària a través de l’art. Això que sona una mica espès, s’ha concretat en un procés en què, per una banda alumnes de l’Institut Joan Amigó del poble i per l’altra residents al centre de menors no acompanyats de Barberà de la Conca han passat, per separat, per les mateixes sis sessions d’expressivitat artística amb un objectiu comú: connectar amb el món interior i aprendre tolerar l’alteritat.

'Només d'anada' al Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí
Les banderes pintades pels nois dels dos grups, com a símbol dels seus anhels. | Àngel Ullate
 

La gràcia i l’interès del programa apareix diàfana: dos grups de joves, un de casa i un de fora, s’enfronten als seus conflictes íntims d’inadaptació a l’entorn causats per circumstàncies molt diferents però que desemboquen en sentiments semblants. De fet, segons Gemma Palau de l’INS Joan Amigó, el grup de joves local «manifestaven una desafecció molt gran cap el sistema educatiu ordinari; presentaven un grau d’absentisme manifest i propiciaven conductes disruptives dins de l’aula».

Els problemes dels MENAs són de vegades també aquests, però tenen a veure més sovint amb el desarrelament, l’absència de lligams amb el lloc d’acollida, la falta d’horitzó de futur al país nou. En cas i l'altre, es busca un despertar emocional que constel·li els fantasmes i fructifiqui en una consciència comunitària cohesionada . Però això com es fa? Aquí entra en joc la proposta artística participativa comandada pel fotògraf Oriol Segon.

'Només d'anada' al Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí
Els nois fets arbre, empenyent-se. | Àngel Ullate
 

Avui, a l’entrar al Museu de la Vida Rural, hi trobem el grup dels MENAs. L’exposició de Piero Sacchetto fa d’escenari al particular experiment social i educatiu. Entrem a la sala parlant i fent fressa i l’Oriol ens demana que sortim un moment, perquè estem interferint en el treball del grup. Un cop fora el cos estrany, els nois, amb naturalitat, comencen a interactuar. Els espio per una escletxa de la sala del costat. Caminen descalços pel parquet. És un exercici per caminar pel carrer, respirar i mirar-se a la cara. Hi ha bastant de silenci. De tant en tant alguna rialla. Són set nois i una noia. Es veuen força crescudets.

 

Un viatge artístic cap al despertar emocional i la cohesió social

Aquesta ja és l’última sessió. El programa s’ha estructurat com un viatge, seguint les etapes del viatge de l’heroi de Joseph Campbell. A través de la fotografia, de la pintura, la música o el moviment, han treballat la idea de la migració, de la confiança, de la superació dels límits, de l’arribada. Ara estan amb les arrels que se suposa que han de desplegar en aquest nou món per a ells. L’Oriol els ensenya la foto d’un arbre amb les arrels a l’aire i els pregunta què veuen. La qüestió ja no em sembla tan òbvia: «Imagina que tienes unas raíces», continua. «Sientes que estás más fuerte?». Els nois no responen, però s’empenyen un a l’altre i posen a prova la seva fortitud acabada d'adquirir.

Entrem a la sala. Amb la dinàmica engegada ja no fem nosa. Els nois han fet un cercle i nosaltres som mers observadors. Hi ha un passadís fet de banderes que han pintat els mateixos participants en l’itinerari artístic. A poc a poc, els dos grups han estat conscients que hi havia un espectre, algú com ells que estava fent les mateixes activitats en paral·lel. A poc a poc, els grups s’han unit emotivament. Cadascú hi ha expressat els seus anhels, però la diferència és apreciable. Mentre els MENAs manifesten inquietuds de futur i d’inseguretat, els nois de l’Institut de l’Espluga, incòmodes amb l’ensenyament reglat per dir-ho amb una mica d’eufemisme, treuen més la seva rebel·lia, el món de les drogues, una iconoclàstia més decadent que deu ser, i això ho afirmo jo, un senyal d’identitat europea.

'Només d'anada' al Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí
Sembrant el mandala de la nova vida al jardí del Museu de la Vida Rural. Darrere hi ha pastes i una mica de refrigeri. | Àngel Ullate
 

La part d'itinerari artístic que contemplava la interacció als carrers de l’Espluga, amb els ciutadans i els espais d’adaptació naturals, s’ha hagut de restringir per culpa de la Covid. I la presència de la llengua catalana —que també és un objectiu subsidiari del Pla Educatiu d’Entorn— és testimonial. Ho menciono perquè no sembli que són tot flors i violes, que no em creuríeu. Tret d’aquests dos elements, però, tant els responsables artístics, com els del Museu de la Vida Rural com la Regidoria d’Educació expliquen el desenvolupament del programa amb convenciment i es mostren satisfets. De l’acollida de l’exposició i de la resposta dels dos grups de menors, potser no tan allunyats els uns dels altres com els prejudicis ens podrien fer pensar.

En l’última activitat del dia i de l’itinerari, els nois baixen al jardí del Museu. Els seguim, una mica a distància, que ja tenen la mosca sota el nas de veure’ns observant-los com si fossin conillets d’Índies. Mentre miro les mates de farigola, de sajolida i herbes rares d’atipar porcs que hi ha plantades als parterres, els MENAs fan una mena de mandala amb pedres, fulles i un paquet d’un quilo de farina. És potser una manera un pèl massa simbòlica de construir una nova vida però, qui més qui menys, tots ens hem hagut de sembrar a nosaltres mateixos, alguna vegada. 

Al jardí del Museu de la Vida Rural. Darrere hi ha la taula amb pastes i una mica de refrigeri.
El mandala dibuixat. | Àngel Ullate

 

Comentaris