Marina Campos: «En la capoeira, igual que en el teatre, no pots parar per pensar»

Entrevistem l'actriu i capoeirista cambrilenca en un moment dolç de la seva vida esportiva i professional, després de convertir-se en la primera espanyola finalista d'un mundial i a les portes d'estrenar una sèrie a HBO
Imatge de l'actriu i capoeirista cambrilenca Marina Campos. | Cedida

 

Gairebé de casualitat, Marina Campos va començar a practicar capoeira després d'acabar la carrera de Comunicació Audiovisual. Era el seu pla per mantenir-se en forma durant tres mesos. Des de llavors, ha estat sis vegades campiona d'Espanya d'aquest art marcial i aquest estiu s'ha convertit en la primera esportista espanyola que arriba a una final mundial. Nascuda a Cambrils, fa més de deu anys que va aterrar a Madrid, tot i que tampoc entrava en els seus plans quedar-s'hi a viure. Allà, compagina els seus entrenaments amb diferents feines en el món de la interpretació.

 

  • NOVETAT: Sigues el primer en saber les notícies de la teva població i de tot Tarragona, gratis al teu mòbil. Fes clic aquí!

 

Parlem amb ella en un moment dolç de la seva carrera. En pocs mesos, estrenarà dues sèries de televisió. Una a HBO, dirigida per Isabel Coixet; i una altra a Telecinco. Mentre somia amb el seu primer gran paper, no deixa de banda la seva altra vocació, la direcció. Fa poc, ha enregistrat dos curtmetratges, escrits, produïts, dirigits i protagonitzats per ella mateixa. «Jo m'hi veig sent una Leticia Dolera», diu.

 

L'actriu cambrilenca Marina Campos, en una imatge promocional. | Cedida

 

- Comencem per la teva vessant esportiva. Com t'introdueixes en el món de la capoeira?

Quan em vaig llicenciar en Comunicació Audiovisual a Barcelona, vaig demanar per marxar a Los Angeles a fer un màster de cinema i interpretació. En aquell moment estava en una companyia de dansa de Cambrils i la vaig haver de deixar, però jo sempre he fet esport. Llavors vaig preguntar-li al meu germà gran (Rubén Campos) on podia fer capoeira, ja que ell feia anys que practicava. Era un art marcial però tenia música, tècnica... tenia curiositat. La meva intenció era fer alguna cosa tres mesos abans de marxar. Al final, mai vaig marxar a fer el màster i ja fa 12 anys que practico capoeira.

 

«El mundial de capoeira només se celebra cada dos anys i els competidors europeus el tenim com a impossible»

Fins a arribar a ser la primera espanyola en una final mundialista, no ha de ser un camí senzill.

Confesso que cada cop que ho penso, m'esgarrifo. Dins de la nostra escola, tenim competicions nacionals, europees i mundials. El mundial només se celebra cada dos anys i els competidors europeus el tenim com a impossible perquè ells són «els amos». A Europa, i sobretot a Espanya i Portugal, hi ha molt de nivell perquè van ser els primers països fora de Brasil on van arribar professors brasilers.

 

Ara ja comencen a haver-hi professors europeus, però actualment només hi ha 2. Quan t'hi veus entre els quatre millors del món, amb la teva bandera que no és verda-groga... És molt fort. Jo he competit sempre i porto més de 20 competicions a l'esquena i això m'ha donat molta experiència. Ja no em poso nerviosa i això m'ajuda a estar concentrada. El cap és clau.

 

- Aquest any has estat tercera del món. Es pot aspirar a més sense tenir sang brasilera?

(Riu). Bé, suposo que sí! Jo sempre apunto molt alt. De moment, cap capoeirista que no sigui brasiler ha guanyat mai un mundial, en cap categoria. Suposo que podem afirmar que és molt difícil, però no crec que sigui impossible. Jo acostumo a ser molt realista i sempre vaig a competir amb objectius. El meu màxim objectiu quan vaig al mundial és arribar a estar entre les quatre finalistes, perquè sé que les meves companyes són molt bones i que viuen de la capoeira. La seva implicació és molt més gran que la meva, així que jo amb un tercer lloc estic més que feliç i satisfeta.

 

Imatge de la cambrilenca Marina Campos amb el trofeu de tercera classificada del món a la platja de Copacabana, a Brasil | Cedida

 

- Ha de ser impressionant l'experiència de participar en un mundial en un temple de la capoeira com Rio de Janeiro.

Ho és. El primer cop que vaig anar a un mundial (l'any 2011), jo encara no podia competir perquè no tenia suficient graduació a la cintura. Només poden competir a partir del color Blau (portem cinturons de colors, com el judo o el karate). Vaig quedar al·lucinada. L'energia que es respira a Rio de Janeiro és inexplicable. I allà tens capoeira les 24 hores del dia! Entrenar i competir amb els millors, et fa millor.

 

«Jo parlo portuguès gràcies a la capoeira. Mai he fet una classe»

- Què és el que més t'agrada d'aquest art marcial?

Que no te l'acabes mai. La capoeira és infinita, sempre estàs aprenent coses noves. És impossible avorrir-se. Et permet viatjar, conèixer gent... La llengua portuguesa i la música també són valors afegits. Jo parlo portuguès i mai he anat a una classe. Aprens a tocar instruments, a cantar... i a sobre com que a mi m'agrada competir, doncs ho tinc tot en una única activitat.

 

- Dius que la capoeira també t'ha ajudat a ser millor actriu.

Hi ha molts conceptes que són iguals. Per exemple, la capoeira que jo practico és molt tècnica. Els entrenaments et donen eines que després tu utilitzes lliurement. Amb la interpretació passa el mateix. Tu memoritzes unes paraules que després has de dir com si fossin teves. Aquest moment de «llibertat limitada» és molt similar. El concepte «no sóc res sense l'altre»; tant en teatre com en la capoeira, tot depèn del teu company.

 

«A molts llocs, la capoeira forma part de les escoles d'art dramàtic»

Molta gent pensa que la capoeira és coreografia, però tot el contrari. Tot és acció-reacció, pensar en moviment. En la capoeira i en el teatre no pots parar per pensar. Ho has de fer alhora. I si t'equivoques, dissimular i continuar. A Los Angeles, Nova York i Londres, la capoeira forma part de les escoles d'art dramàtic. A Espanya, fa uns 3 anys un dramaturg anglès va utilitzar la capoeira com a preparació dels actors per a un muntatge teatral del Centro Dramático Nacional.

 

Marina Campos acaba d'escriure, dirigir, produir i protagonitzar dos curtmetratges. | Cedida

 

- Fa 10 anys que vas marxar a viure a Madrid. Un pas imprescindible per triomfar en el camp audiovisual?

No va ser una decisió planejada. Jo vaig marxar amb un contracte de sis mesos, però m'hi vaig quedar. Tot i això, és cert que a Madrid hi ha més feina que a Barcelona. Sempre em trobo molts companys catalans a Madrid. Sobretot ara, amb l'arribada de Netflix a Madrid. Venen anys de molta producció.

 

- Aquesta recta final d'any et podrem veure en diversos projectes televisius.

A final d'any sortirà a 'Foodie Love', la primera sèrie d'Isabel Coixet per a HBO, on em podreu veure al capítol dos, amb la Yolanda Ramos. És un personatge petit que em va regalar la Isabel i que li agrairé sempre. Treballar amb ella és un somni.

 

 

  • NOU SERVEI DE TARRAGONADIGITAL: T'enviem les notícies més importants de la teva ciutat al WhatsApp totalment gratis. Punxa aquí!

 

A més, a principis del 2020 sortirà la sèrie 'Desaparecidos', una producció de Plano a Plano per a Telecinco, on a partir del capítol 10 entro a jugar una trama molt divertida. Bé, divertida per nosaltres, perquè la sèrie és un thriller. És un personatge petit però amb responsabilitat. Em va permetre treballar amb dos directors que també admiro molt, com són en Jacobo Martos i en Miguel Ángel Vivas. I tinc una seqüència amb Juan Echanove meravellosa. És un actor brillant i un company excel·lent.

 

 

- Actualment estàs rodant amb Daniel Calparsoro i també has treballat amb Isabel Coixet, sense dubte dos dels directors més reconeguts en l'àmbit estatal.

Han estat dues experiències brutals. Aquest any he passat per diferents rodatges amb personatges molt petits, però el nivell dels projectes és tan gran que només puc estar agraïda. He treballat amb gent que estima molt el cinema i que et donin una oportunitat, per petita que sigui, és d'agrair. Que siguis l'escollida és com si et toqués la loteria.

 

«Vaig començar en equips de direcció i ara valoro molt la feina de tots els tècnics»

- Vas estudiar comunicació audiovisual i també has fet les teves incursions darrere de les càmeres.

Les meves primeres feines van ser en equips de direcció. Vaig tenir molta sort de caure en projectes molt potents i vaig treballar amb els millors tècnics del país. Això em va ensenyar a saber estar en un set i, ara que sóc actriu, valoro molt la feina de tots els tècnics. Una pel·lícula o una sèrie la fan entre 30-50 persones, i tots ells són vitals perquè surti bé i hi hagi bon ambient al rodatge.

 

A la universitat vaig tenir la sort d'assistir a una assignatura de direcció d'actors que impartia la Carme Portaceli. Dirigir també m'agrada molt. De petita ja dirigia pel·lícules que m'inventava. Aquest any he escrit, produït i dirigit amb ajuda dels meus amics dos curts que actualment estan participant del festival NotodoFilmFest. És un festival que va crear en Javier Fesser per donar visibilitat a nous creadors i artistes. Els podeu veure al Youtube: 'Amistad Cupcake' i 'Radiografia'. Són molt divertits.

 

«Jo m'hi veig sent una Leticia Dolera»

- Amb què et quedes, amb l'actuació o la part tècnica?

Ara mateix amb l'actuació. Tinc moltes ganes que m'arribi un personatge amb continuïtat, que m'exigeixi una preparació de personatge, poder indagar i enfocar. Però de moment continuo escrivint i creant projectes. No descarto en uns anys dirigir alguna cosa més gran. Jo m'hi veig sent una Leticia Dolera.

💬 Fes clic aquí per rebre al teu mòbil l'actualitat de Tarragona. És gratis!

Comentaris