Sense herois ni supervivents que intenten canviar el destí i salvar el món, què passaria si la vida a la Terra s'acabés un dijous qualsevol i, sobretot, quines serien les nostres prioritats? Aquesta és la premissa que va originar Un sol radiant, una pel·lícula col·lectiva de la cambrilenca Mònica Cambra, la reusenca Clàudia Garcia de Dios, la menorquina Ariadna Fortuny, la grancanària Lucía Herrera i la santboiana Mònica Tort.
La jove actriu Laia Artigas -coneguda per Estiu 1993- interpreta la protagonista d'aquesta història, la Mila, qui conjuntament amb la seva germana gran Íngrid (Nunu Sales), la seva mare (Núria Prims) i el seu avi (Jaume Vilalta), passa uns dies en una casa de camp, aïllada del soroll habitual. La calma, però, es torna cada vegada més tensa i els nervis estan a flor de pell; la incomoditat es fa palesa, els silencis pesen i les absències apunten a un fet irreversible. Amb tan sols 11 anys, la Mila decideix fer una festa abans que el món s'acabi, amb la transcendència que inevitablement fa que sigui més que una simple celebració.
Després de captivar la Secció Talents del D'A Film Festival de Barcelona el 2022, Un sol radiant es va estrenar mundialment l'any següent i, de la mà de la distribuïdora Begin Again Films, el projecte de les cinc cineastes va arribar a les sales de cinema el 17 de maig del 2024. Ara, aquesta Opera Prima rodada al Baix Camp comença la cursa dels premis cinematogràfics amb nominació als Gaudí i dues preseleccions als Feroz i als Goya, i, així, la lluminositat de la història encara continua acompanyant el seu viatge.
Un treball col·lectiu
Cadascuna d'un indret diferent de l'Estat, les creadores d'aquest film es van conèixer al grau de Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, on va néixer la llavor del que acabaria arribant al públic. No obstant això, des d'un principi, "ens ho vam prendre com un treball de fi de grau, no com una pel·lícula, va ser plantejar la història, no sabíem què faríem després de la universitat -que és quan vam començar a escriure- i van ser la Carla Simón i el Carlos Marqués-Marcet els qui, durant les tutories, ens van animar a fer-ho", explica la codirectora Mònica Cambra.
"La idea venia d'un curt de l'altra guionista (Ariadna Fortuny), que ja tenia de base el plantejament de la fi del món, i la vam recuperar quan estàvem intentant trobar què ens apel·lava a totes o què teníem totes en comú", descriu la coguionista Clàudia Garcia de Dios, remuntant-se a l'any 2019. Un cop es van decidir a treballar plegades, es van adonar que "creant a tantes mans era molt complicat sentir-nos representades", apunta Cambra, però amb Un sol radiant van aconseguir que "totes estiguéssim explicant una mica de la nostra història", afegeix.
De fet, ambdues cineastes posen en valor la col·lectivitat del projecte, clau en el moment en què van començar a construir -de veritat- la pel·lícula. Com assegura la cambrilenca, "a l'hora de prendre decisions, potser aquell dia una està més insegura i una altra molt motivada i es pot tirar endavant; la síndrome de la impostora, si la comparteixes, pesa menys". "Crec que ha sigut la manera ideal de fer una primera pel·lícula, en el sentit que totes ens hem recolzat molt, fèiem pinya, i aprecio molt haver-me endinsat en aquest món agafada de la mà", assenyala per la seva banda la reusenca.
«La síndrome de la impostora, si la comparteixes, pesa menys»
Un propòsit reflexiu
Recalquen que tot l'equip va remar a favor d'obra perquè confiaven en la història que es volia explicar i això les va motivar i va fer créixer la futura pel·lícula. Inicialment, van començar a escriure a partir de pensar "què era realment important per a elles" o plantejant-se que "si res més tenia sentit, què valoraven", descriu Garcia de Dios.
Com a guionista, precisament, detalla que van tenir dubtes sobre el punt de vista; van intentar que fos la perspectiva de la germana gran perquè "al final, és una persona que està descobrint el món, que tenia moltes possibilitats", però la visió de la nena "potser no s'ha explorat tant, encara que la fi del món sigui un gènere en si mateix i moltes pel·lícules el tractin", evidencia.
Després de molta documentació sobre estudis psicològics al voltant de la mort per poder plasmar sobre paper una realitat inversemblant, "van veure que la gent fa coses molt boges en situacions fora de la normalitat i les coses que no tenen lògica són les que acaben tenint més sentit", recorden. Llavors, tractant-se d'un tema tan trist i amb tant de pes, explicar-ho des de la preadolescent donava "lluminositat" i "ajudava perquè fos més vitalista".
Al mateix temps, complementa Mònica Cambra que era important el tema de les generacions -nena, adolescent, mare i avi- per "veure com s'enfronten cadascuna a la mort i, a més, el de la nena era el punt de vista més innocent, però com de manera natural n'està més allunyada, resulta més tràgic i, alhora, el personatge li té menys por i és la que més lúcida està en aquests últims dies".
Un paisatge poc filmat
D'altra banda, la pel·lícula Un sol radiant està molt vinculada al Baix Camp. Primer, per una "qüestió de logística", per manca de recursos, era més senzill treballar al territori -especialment per la Mònica i la Clàudia, sent d'aquí- perquè coneixien més gent i part de l'equip al final era de Cambrils. Segon, hi ha un vincle local pel finançament, ja que vam comptar amb el suport econòmic dels ajuntaments de Reus i Cambrils i una aportació essencial de la Diputació de Tarragona. "Van ser els primers que van confiar", agraeixen les cineastes.
Quan estaven amb la productora, aconseguir diners els va ser complicat perquè "quan és gent novella, ens tenen més respecte, és apostar una mica amb els ulls tancats", reconeix Clàudia Garcia de Dios. I principalment, tant la reusenca com la cambrilenca volien plasmar "els gorgs on han estat creixent i l'amor pur que senten per totes les muntanyes de la Serra de Llaberia", expressa Cambra.
De fet, ambdues coincideixen que és "una zona que està molt poc filmada, molt poc explotada" i que s'ha mostrat molt poc en l'audiovisual. Van estar molt de temps localitzant les escenes i la pel·lícula s'anava enriquint a mesura que descobrien on rodar; per exemple, hi apareixen Pratdip o Masboquera.
«El Baix Camp és una zona molt poc filmada, poc explotada en l'audiovisual»
Malgrat les dificultats per no ser una pel·lícula industrial i haver de trucar a moltes portes, la codirectora celebra que així van poder "tenir els seus propis tempos, sense limitacions temporals: estar muntant durant un any va ser un privilegi que les grans produccions no tenen". Els càstings de l'elenc també van anar fluids, la complicitat entre Artigas i Sales va ser "un match complet com a germanes", a la Núria Prims li va encantar el guió i el Jaume Vilalta es va sumar tot i no ser actor professional, sinó metge.
Un viatge inacabat
Cinc anys després des que tot va començar, Un sol radiant continua portant alegries a les seves creadores. Ara, en forma de reconeixements en la temporada de premis. Fins al moment, tenen ja una nominació als Gaudí i són candidates a nominació als Feroz i als Goya. Amb molta il·lusió i cert punt d'incredulitat, han rebut aquestes notícies, que es prenen com "una ocasió més de celebrar la pel·lícula, una festa més".
A més, per a elles suposa una exposició molt pública que els servirà per continuar fent pel·lícules, "que és el que volem fer", refermen. Encara que no descarten tornar a treballar juntes, cadascuna està aprofundint i sumant experiències en el seu àmbit, formant-se i començant a escriure potencials projectes futurs.
El viatge "radiant" encara no s'ha acabat i valoren moltíssim el retorn que reben del públic. Aquesta Opera Prima està disponible a Filmin, ha passat per sales de cinema arreu de l'Estat -on elles han compartit col·loquis- i començaran aviat l'etapa de cineclubs. Cambra i Garcia de Dios destaquen, molt agraïdes, que la gent hagi entès la història, que facin noves lectures, vegin coses més enllà i, fins i tot, es fixin en detalls subtils que estimulen el propòsit reflexiu de tot plegat.
