"A casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d'algú" cantava Jaume Sisa a Qualsevol nit pot sortir el sol fa mig segle i aquesta és el sentiment que perdura a Cambrils vers l'antic edifici del Pòsit de Pescadors, que encara es manté en el record de molts cambrilencs i cambrilenques com "la casa de tothom" malgrat que fa ja vint anys que va ser enderrocat. De fet, sembla que aquest 2025, quan es compleixen 100 anys de la seva construcció a la plaça homònima, acabaran les obres i s'inaugurarà finalment un hotel que esborrarà aquesta sensació de "buit" que hi ha hagut les últimes dues dècades.

Així, la desaparició del que va ser un centre social, cultural i pesquer de la vila marinera s'ha convertit en una 'ferida' per a tots aquells i aquelles que hi van fer vida. Algunes generacions ja no hi són i, per aquest motiu, per evitar que la memòria oral es continuï perdent, les cambrilenques Maria Borràs i Marina Carrión van decidir impulsar "Buscar l'Agulla", un projecte transversal que busca en les arrels del barri de la Platja per crear un diàleg entre el passat i el present sobre la identitat de Cambrils. Amb el Pòsit com a excusa i a través de l'art com a via d'expressió.

El concepte de "Buscar l'agulla" neix de l'expressió "trobar una agulla en un paller", però alhora fa referència a les agulles de les remendadores de les xarxes de pescar i a l'agulla del rellotge del Pòsit. Les seves creadores descriuen que els "va costar molt trobar un títol" perquè buscaven que "tingués vinculació amb el mar, la pesca, que fos alguna cosa pròpia, més rebuscada, però fàcil de recordar".

Sota aquest nom han desenvolupat un projecte transversal amb una exposició immersiva, un documental i un disc que s'articulen dins una programació cultural entre el 21 de juny i el 19 d'octubre. S'inclouen diverses activitats gratuïtes, però amb reserva prèvia de places perquè tenen aforament limitat, que s'adrecen tant a gent del poble com turistes, de manera que el projecte s'obre a tothom. Per tot plegat, han comptat amb el suport del departament de Cultura de l'Ajuntament i el Museu d'Història de Cambrils, el Campus Extens de la URV, la Diputació de Tarragona i la Confraria de Pescadors.

L'espurna del projecte: comença la recerca

Encara que ja es coneixien, la Maria Borràs, compositora i artista multidisciplinar, i la Marina Carrión, directora d'art, van col·laborar per primera vegada durant les Jornades Expositives Pinsa que van tenir lloc a Cambrils l'estiu del 2024, i, llavors, van veure que els seus interessos creatius s'orientaven a la identitat, la memòria i les arrels. Aquestes "necessitats artístiques" comunes les van portar a investigar i es van trobar amb el centenari de la inauguració del Pòsit a un any vista, per tant, temps suficient per a impulsar algun projecte i estrenar-lo l'estiu del 2025.

Van creure que "no ho podien deixar escapar", tractant-se d'un "tema potent a Cambrils, sobretot pel seu final", apunta Borràs, i van decidir anar més enllà d'una exposició d'arts plàstiques i aportar part de la seva pròpia identitat -del món de la música i l'audiovisual, respectivament- per obrir el projecte a altres coses i que parlar del Pòsit servís per parlar del barri de la Platja, els oficis, el dia a dia de les famílies, l'imaginari col·lectiu, el patrimoni, etc.

El primer que van fer la Maria i la Marina va ser parlar amb el Gerard Martí, director del Museu d'Història de Cambrils, i ell els va marcar una primera guia per contactar amb gent que "tindria ganes d'obrir-los les portes" i així van començar a estirar fils. La recerca a l'Arxiu Municipal, amb l'ajuda de l'historiador i arxiver Pedro Otiña, es va estendre entre el setembre del 2024 i el febrer d'enguany. 

Borràs es va dedicar a escoltar totes les cintes de L'Anjub (Grup de Recerca de Cultura Tradicional i Popular de Cambrils) que havien fet unes entrevistes a gent gran els anys noranta. "Jo buscava sobretot tradició oral i cançons, però parlen de moltes coses", explica i afegeix que també va treballar amb articles del Josep Salceda, ja que hi ha molta bibliografia sobre la història local. Pel tema musical sí que va acabar anant a la Fonoteca de Catalunya.

Exposició immersiva a la Torre del Port

A més del suport a la recerca, van aconseguir l'objectiu d'una campanya de micromecenatge i han sumat diversos patrocinadors del municipi que han apostat per "Buscar l'agulla". De fet, Marina Carrión reconeix que els ha sorprès la predisposició de tanta gent a ajudar-les i a parlar sobre el tema, així com la troballa inesperada que van tenir amb el rellotge de l'antic Pòsit: "vam anar a preguntar a la Confraria i just un pescador que estava allà ens va sentir i va dir que sabia on estava", exposa com van arribar fins a la que avui és la joia de la corona de l'exposició a la Torre del Port, al passeig marítim.

L'exposició, que es podrà visitar fins al mes d'octubre (amb els horaris i tarifes de l'equipament), "és una instal·lació immersiva, no és una cosa només de veure, sentir o tocar, també la part sonora és molt important per evocar i viatjar a diferents llocs", detalla Carrión. Elles mateixes coordinaran visites generals i per a públic familiar per explicar el projecte i que la gent entengui l'exposició, que s'organitza de la següent manera:

• Planta baixa: Videoart amb clips de l'enderrocament i fragments de les entrevistes per posar en context i situació sobre què era el Pòsit i com va acabar.

• Primera planta: Part més històrica i d'arxiu, una "terrassa de roba estesa" amb fotografies al voltant de l'edifici i la plaça del Pòsit. Moltes d'elles procedeixen del fons de l'Arxiu i el Museu, però quan van fer una crida de fotografies, van rebre nombroses donacions particulars amb fotos que mai han sortit de casa de les persones.
• Segona planta: Una pluja d'agulles amb el rellotge, que és un dels únics objectes que han quedat vius de l'edifici i és el rei de l'exposició, a més d'altres materials procedents del magatzem del Museu. Aquí, diferents sons generen un ambient perquè se senti com estar a fora al carrer, al barri dels pescadors: motors de barca, pescadors parlant, Just Massagué fent la subhasta a la plaça, nens cantant, onades del mar...

Com han confirmat recopilant totes les imatges i testimonis, i volen transmetre a la ciutadania, "l'edifici va ser important, però la plaça també, i es nota perquè sempre ha costat que es posessin d'acord per fer-hi alguna cosa i sempre ha estat en boca de tothom", apunta Maria Borràs. "Ha sigut un desastre la gestió d'aquests vint anys i, com mai ha sigut res, tothom explicava el que era abans", afegeix.

Un «buit» en l'imaginari actual

"Quan els espais canvien ràpid, t'acostumes i és quan veus una foto que ho recordes; per tant, si hi hagués hagut un 'substitut' al cap de dos anys, no crec que nosaltres haguéssim tingut aquest record constant d''aquí hi havia', hauria desaparegut i només estaria en la memòria de la gent gran", reflexiona Borràs. "La nostra generació ja no té el record de l'edifici, ens expliquen que quan teníem un any anàvem a comprar al mercat, però nosaltres sempre ho hem vist com una plaça fantasma", coincideix Marina Carrión.

Encara més, assenyala que "molta gent diu que per a ells és casa i és una realitat que ja no hem conegut". Expliquen que tothom recorda que jugava a la plaça, els balls de Carnaval, el concert de l'orquestra per Sant Pere i altres festes majors, les Cucanyes, els Reis, fer cagar el Tió... Era un espai molt viscut i encara continua viu en l'imaginari popular; l'edifici del Pòsit va ser bar, escola i escola de música, seu de la penya barcelonista de Cambrils, cinema..., i tota l'activitat del barri de la Platja es concentrava allà.

Aquest passat pescador i els costums tradicionals es van perdent dins la dualitat que és actualment Cambrils, on el turisme és el que dona principalment de menjar. Són dos mons que conviuen i, per això, en el marc de "Buscar l'Agulla", Carrión i Borràs han organitzat també un taller de mapatge col·lectiu, plantejat com un espai de debat i reflexió sobre l'evolució del municipi i els canvis urbanístics que ha comportat el turisme (gentrificació, massificació, privatització dels espais) mitjançant una pràctica artística on les visions discrepants es puguin complementar sobre un mapa.

El testimoni oral del barri de la Platja

La segona branca del projecte és el documental Abans que s'ensorri, dirigit per la Marina Carrión Samaniego, el procés creatiu del qual resumeix dient que "ha sigut molt bonic i divertit conèixer les històries perquè ens coneixem a nosaltres mateixes i d'on venim". De fet, l'audiovisual vol fer reflexionar la gent sobre què passa quan es transformen els espais públics d'una manera tan radical i són espais que estan vinculats a la nostra memòria.

«La nostra generació ja no té el record de l'edifici, nosaltres sempre ho hem vist com una plaça fantasma»

Sense el Pòsit, els pescadors van perdre un punt de trobada i "això va afectar molt la identitat del barri, passa també en altres poblacions de costa, on el turisme és necessari, però es perd allò tradicional", posa sobre la taula Maria Borràs. I afegeix: "El documental no parla específicament de quin turisme volem, però aquesta és la reacció a partir de l'enderrocament; per què hem acabat així?".

Sobretot, la voluntat és pensar quin Cambrils es trobaran les noves generacions, si quedaran espais emblemàtics o tot seran hotels; "quedaran barques de pescadors? Haurem de dir sempre 'aquí hi havia'?", qüestionen les cambrilenques. Per això, les projeccions de la peça (al Cinema Rambla de l'Art, els dies 26 de juliol i 27 de setembre) inclouran col·loquis amb les creadores i propiciaran un contacte intergeneracional, des dels joves a la gent gran -de 80 i 90 anys- que principalment protagonitzen les entrevistes.

Quan van començar la producció del documental, tenien clar que havia de reflectir els testimonis del barri de pescadors i la gent que hi vivia, també la visió que es tenia des de la vila, i que havia de tenir un fil conductor entre persones diferents que havien viscut el mateix. "Especialment, el tema de l'enderrocament sabia que seria delicat perquè hi ha polèmica i discrepàncies; és un punt d'inflexió entre la vida que es feia al Pòsit i al seu voltant i la part més emocional del documental", repassa Carrión.

Una setmana i mitja de rodatge, vint hores de metratge i moltes més d'edició -amb el muntador Guillem Albiol- després, van aconseguir "retallar" les històries més interessants i connectar les parts més importants d'allò que tanta gent els havia explicat. Abans, a més, la Maria Borràs havia mantingut converses extenses amb cadascun dels entrevistats com a filtre de què serviria per al documental i què seria un recurs de recerca. Al final, molts d'ells pertanyen a l'última generació viva que ha viscut el Pòsit des que van néixer fins que es va enderrocar.

«La memòria oral està completament perduda i és molt trist»

Preservar les cançons tradicionals

Que no es perdi aquesta memòria oral és l'objectiu final de "Buscar l'Agulla", no només en la necessitat de documentar i enregistrar els testimonis dels cambrilencs i cambrilenques, sinó amb una tercera pota del projecte, Memòria cantada de Cambrils. Es tracta d'un disc que recopila diverses cançons i melodies tradicionals, no exactament com sonaven, és una reinterpretació per fer que continuïn sonant.

"En els quaderns de L'Anjub, vaig veure que la Núria Ortoneda havia fet transcripcions de melodies populars i vaig pensar que avui dia la gent no anirà a buscar una partitura, li has de posar a les orelles directament", recalca Borràs. L'artista ha treballat amb el productor Pablo Ruz en aquest àlbum de "música d'arxiu" que, escoltat en ordre, fa la sensació de ser una sola cançó i que conté diferents samples, àudios originals, talls d'entrevistes i altres sons amb la seva veu cantant a sobre.

Es presentarà a la Cripta de l'Ermita, el 13 de juliol (a les 19 i 21.30 hores), i els dies 16 de juliol i 21 d'agost es faran concerts íntims en el marc de la instal·lació immersiva de la Torre del Port. També, estarà disponible en físic -es vendrà el dia de la presentació- i en totes les plataformes digitals a partir del dia 14. "Són cançons tradicionals que es cantaven al poble: de bressol, de nens, de festivitat, religioses... hi ha uns goigs a la Mare de Déu del Camí, corrandes de carrer i una versió de l'havanera Mare, jo vull ser pescador", enumera Maria Borràs.

Ser artista i treballar «a casa»

Precisament, la cambrilenca va escollir aquest tema per cloure el disc com una manera simbòlica de tancar el cercle. Explica que l'havanera parla d'un fill de pescador que la mare vol que sigui frare perquè s'allunyi de la mar i els seus perills, però ell diu que no, que ho porta a dins; i aquesta és la mateixa sensació que sent ella, com a artista, quan tothom li diu que per què no marxa de Cambrils. "Jo vull quedar-me aquí i parlar de casa meva", reivindica Borràs.

Desenvolupar aquest projecte, justament, li ha fet veure que tenir pràctica artística al poble és viable; "em fa molta il·lusió, no només perquè passi, sinó perquè em dona l'esperança que puc viure i ser artista aquí, hi ha contingut i hi ha interès, encara que s'ha de lluitar molt perquè s'ha d'anar a buscar el públic, però a la gent li agrada quan parles de coses que coneix", expressa. I agraeix, alhora, els vincles que ha forjat amb gent gran local que li fan "sentir-se més arrelada".

Per la seva banda, Marina Carrión celebra "haver après molt de si mateixa, a partir d'històries que tothom els explica del dia a dia i que poden ser les de la seva família". Al final, conclou que "si no t'interesses per la memòria, per la identitat del poble, i no preguntes a la gent gran, ningú t'ho explicarà".

«No serveix de res buscar un culpable, perquè l'edifici ja no hi és, fa vint anys que es va tirar a terra»

Pel que fa a "Buscar l'Agulla", ambdues tenen clar que "si ha de caminar, caminarà" i anirà més enllà del municipi del Baix Camp, bé amb la projecció del documental en certàmens audiovisuals i festivals de cinema o portant el taller de mapatge a altres poblacions costaneres. De moment, tenen previst acabar-lo amb "L'última puntada", el 19 d'octubre, a la plaça del Pòsit, i sobretot, remarquen que l'objectiu no era buscar culpables: "l'edifici ja no hi és, fa vint anys que es va tirar a terra".