La cantautora Christina Rosenvinge té més de quatre dècades de trajectòria a les espatlles, com a solista i, primer, com a integrant de diferents grups de pop de gran èxit comercial. Amb el pas del temps, s'ha refermat com una artista eclèctica i indie-rock, amb una gran personalitat, que ha tornat a sorprendre amb la seva pròpia reinterpretació de l'obra de Safo, la reconeguda poeta que va néixer a l'illa de Lesbos en el segle VII aC.
Los versos sáficos és el seu últim treball, consta de nou cançons i adapta els fragments incomplets de l'autora grega que han arribat fins als nostres dies. Aquest dissabte 2 de novembre, a les 20.30 hores, el presentarà en directe al Teatre Fortuny de Reus, en el marc del Festival Accents 2024. L'acompanyen sobre l'escenari l'Amaia Miranda, a la guitarra; la Magalí Datzira, al baix, teclats i cors; i la Xerach Peñate, a la bateria. I encara queden algunes entrades disponibles.
El plantejament de «Los versos sáficos» era convertir els poemes incomplets de Safo en cançons pop; no era un repte senzill.
Jo crec que a tots els cantautors ens arriba el moment d’adaptar poesia a cançó; ho va fer Serrat amb Machado, Rufus Wainwright amb Shakespeare, entre altres. En el meu cas, ha sigut una mica peculiar perquè els poemes de Safo estaven incomplets i havia de jugar amb traduccions del grec, de manera que el projecte em donava un camp molt ampli també per a la invenció i la creació perquè falten versos i en prendre moltes traduccions de referència, hi ha molts significats diferents. No és una adaptació acadèmica i perfecta, sinó més aviat lliure, i moltes de les cançons estan directament inspirades en ella, però no necessàriament utilitzen els seus versos.
Ja coneixia la seva obra, però li ha calgut fer un procés de documentació exhaustiu per contextualitzar-la?
Sí, ja es va fer una recerca per a l’obra de teatre, però llavors les cançons estaven interpretades per les actrius i em vaig quedar amb les ganes de fer la meva pròpia versió, més personalista i més rock. Vaig investigar la seva figura, no només sobre la part poètica i formal, el que significa l’estrofa sàfica, que curiosament ella va començar a utilitzar amb Alceu, un altre poeta de l'illa de Lesbos en el segle VII aC. i que es va transformant, però es manté fins als nostres dies; s’ha utilitzat en la poesia espanyola, amb tres hendecasíl·labs i un pentasíl·lab amb uns accents determinats, que són una adaptació del grec. No només hi havia una qüestió formal, molt apetible d’utilitzar en la música, també una nova interpretació de la seva figura, que ha causat molta controvèrsia i que ha passat per diverses fases al llarg de la història.
S’ha mitificat el seu personatge?
Exacte. No és la mateixa Safo la que es representa als museus, com una figura de poeta romàntica, tràgica, que salta des d’un penya-segat per amor a un home; que la Safo acadèmica, sobre la qual hi ha bastant de consens últimament en els cercles d’estudis clàssics i es diu que mai es va suïcidar, que va ser una invenció. Un cop va morir, es va crear un personatge mític que apareix en relats i poemes d’altres escriptors i aquestes històries s’han donat per vàlides i biogràfiques, quan eren pures invencions.
Amb tot, molts autors s’han inspirat en la seva figura.
Totes les ombres i misteris que l’envolten són molt apetibles i, amb el pas del temps, s’ha entès la figura de Safo en funció dels prejudicis de cada època. Ha costat molt admetre que els seus poemes efectivament eren d’amor lèsbic, malgrat ser una cosa que està en la mateixa paraula, i durant molt de temps es va pensar que s'adreçava com un home. Genera molta controvèrsia i dona lloc a moltes interpretacions, és una figura tremendament atractiva. També, perquè va ser una dona que va morir en ple èxit, no era una poeta maldita, va conèixer l’èxit multitudinari.
De fet, es refereix a ella com una estrella del rock de la seva època i com la primera de les cantautores. Per què?
És el que em vaig trobar quan vaig començar a investigar sobre ella: era una dona que tocava amb la lira davant de moltes persones i, a més, va ser la inventora del plectre, que és la pua de la guitarra, i jo crec que la seva funció era que el seu instrument sonés més fort i se sentís des de l’última fila. I la seva poesia era cantada, a més, encara que no tenia el format de cançó que coneixem avui, perquè no rimava ni tenia tornada; era una poesia interpretada oralment sobre música. Va ser una vertadera cantautora.
S’ha convertit en un acte feminista recuperar els seus versos?
És feminista, però Safo sempre ha sigut molt reconeguda i una gran influència sobre poetes masculins. No ha sigut una poeta oblidada, Auden ja va intentar imitar-la a principis del segle passat; ha tingut múltiples imitadors i admiradors, entre els quals el propi Ovidi, que la considerava una mestra, però al mateix temps va inventar el mite del seu suïcidi. Se l’ha reconegut i copiat fins a l'avorriment, però la majoria dels seus escrits van ser directament censurats o cremats. Homer és anterior a ella i, malgrat tot, ens ha arribat sencera l'Odissea, en canvi, no passa el mateix amb els 10.000 versos de Safo, dels quals ens ha arribat una petita mostra.
«Se l’ha reconegut i copiat fins a l'avorriment, però la majoria dels seus escrits van ser directament censurats o cremats»
Va patir censura per ser dona i per parlar explícitament del desig carnal?
En la seva poesia no hi ha res del que es pressuposa en les atribucions que es fan a la feminitat, un cop ja s’instaura la figura de la Verge Maria, perquè això és anterior a les religions monoteistes i, per tant, en les religions politeistes, no hi havia aquesta associació de desig i culpa, tampoc la sacralització de la reproducció. Malgrat tot, Safo també va ser una excepció dins el món grec, no tot era així; ho va ser en aquella època a l'illa de Lesbos. Els seus poemes celebren el desig i el cos i, de la mateixa manera que els seus congèneres masculins parlaven del desig envers cossos masculins més joves, ella també ho fa.
El desig també és el fil conductor temàtic del disc «Los versos sáficos»?
Sí, però no només el desig sexual, és un desig desmesurat per la vida i la sensualitat entesa com el regne dels sentits, perquè en la seva poesia se celebra no només la pell, també l’olfacte o la vista; es parla de la bellesa dels sentits i la seva percepció.
Amb tot aquest bagatge, com ha sigut completar les paraules de Safo perquè tot encaixés en una mateixa cançó?
Sobretot, jo tenia por de fer quelcom “massa punky” per a l’acadèmia. Per això, vaig fer la meva feina d’adaptació dels poemes més famosos, l'Himne d’Afrodita, el Fragment 31, els Versos de Boda… i un cop vaig tenir els sis poemes principals, els vaig enviar a l'Aurora Luque, que és la màxima especialista, les seves traduccions de Sago són ara mateix les que més s’utilitzen; perquè per a mi era molt important no estar sobrepassant cap línia vermella. Va significar molt tenir la seva aprovació.
En l’àmbit melòdic, partia del pop contemporani, però va optar per múltiples gèneres musicals amb plena llibertat.
Clar, perquè si pensem que Safo feia música popular i intento traslladar-ho a l'actualitat, la música pop ara significa moltes coses diferents. Llavors, vaig decidir fer una cançó que sona molt més folk, més d’arrel, com Canción de boda; una altra que és com una balada d’amor sexy, que és Ligera como el aire; o altres que sonen més a rock o, fins i tot, a rock electrònic. H ha una cançó en concret que és tecno ballable i amb una lletra inspirada per Safo, que no surt directament dels seus versos, però sí del seu pensament. Ha sigut molt divertit, com un exercici fantàstic de sortir de mi mateixa i endinsar-me en un altre món, un altre segle i una altra pell.
Ara se sent més propera a la figura de Safo? Quins aprenentatges s’enduu?
He ampliat moltíssim el meu coneixement sobre ella perquè quan vaig començar amb el projecte tenia unes nocions molt generals i molt contaminades pels prejudicis de tot el que s’havia dit d’ella durant segles. Ha sigut molt bonic i, sobretot, la part important per a mi és comunicar-ho, crec que aquest treball es pot emmarcar, també, dins un moviment general de les arts per recontextualitzar i revaloritzar moltes figures femenines que han quedat relegades o carregades de prejudicis. En el cas de Safo, ella no ha estat invisibilitzada perquè s’ha seguit publicant la seva poesia, és un èxit de vendes; sempre ha estat allà, però ens hem cregut la idea de poeta tràgica.
«Aquest treball es pot emmarcar dins un moviment general de les arts per recontextualitzar i revaloritzar moltes figures femenines que han quedat relegades»
A més, «l’actualitat» que mantenen els seus textos tot i el pas del temps és sorprenent.
Sí, la gent potser no és conscient de la proximitat que genera una poeta del segle VII aC. perquè parlava d’amor i desig igual que fa qualsevol cantant pop actual amb la seva música. És important que ho coneguin i s’ho passin bé, perquè l’obra de Safo és lúdica, és una celebració de la vida i amb l’alegria que s’ha de viure. No es pot permetre que torni a passar que grans talents pateixin el pas dels segles i que mai s’arribin a conèixer.
Com està sent portar al directe tot aquest projecte, les cançons creixen amb més instrumentació durant la gira?
En l’obra de teatre, la música estava una mica supeditada a la dramatúrgia, amb les limitacions que això suposava, encara que toquéssim en directe; però en aquest cas, en els concerts, la música està en un primer pla i és una escenografia senzilla, però molt efectiva. Crec que hem aconseguit transmetre bellesa i energia amb les actuacions.
A més, compta amb tres intèrprets que l’acompanyen sobre l’escenari.
Per configurar la banda, en el seu moment, vaig començar a buscar sota les pedres dones que poguessin tocar i al mateix temps cantar, ballar o recitar un text, i així vaig entrar en contacte amb gent d’una nova generació que té un perfil que és molt difícil de trobar entre homes i que entre les dones és relativament fàcil, perquè són instrumentistes de primer ordre i també tenen preparació en altres disciplines. Totes tres són artistes solistes pel seu compte i han tingut formació musical en escoles meravelloses i són extraordinàries.
Recentment, ha estat a Xile per tancar la gira dels 30 anys de Cristina y Los Subterráneos. Hi ha un paral·lelisme entre recuperar a Safo i recuperar una faceta pròpia?
El diàleg amb el passat, jo no parlaria de nostàlgia, sempre és molt interessant perquè a mesura que avancem, canviem i ningú és la mateixa persona d’un any per l’altre; però en el cas de Que me parta un rayo, ha sigut meravellós retrobar-me amb un disc que vaig escriure amb vint anys i, sobretot, amb el fet que aquelles cançons es resisteixen a morir, no han caigut en l’oblit, sinó que tota una nova generació -que no havia nascut llavors- se l’han fet seu. És un disc que continua vigent i tenint un impacte molt semblant al del primer dia, això ha sigut una gran alegria. He pogut tocar davant de milers de persones, en festivals multitudinaris i teatres, han sigut concerts molt intensos.
És complicat compaginar dos projectes tan diferents?
Efectivament. En aquest cas, a més, havia fet un concert i menys d’una setmana després havia de tocar ja l’altre repertori. És com un actor, que t’has de treure un cap i posar-te’n un altre; ha sigut un canvi molt brusc aquestes últimes setmanes, però també he estat a Mèxic presentant una banda sonora instrumental que he fet per a una pel·lícula, Hombres íntegros. Però últimament he estat fent coses molt diverses, més enllà de la meva música convencional, m’estan donant múltiples oportunitats i és molt divertit. Ja estic treballant en un nou projecte i, probablement, tancarem la gira de Los versos sáficos la pròxima primavera per donar-li temps.
