Responsables de temes tan coneguts com La Revolución Sexual, Podría ser peor o El Momento, La Casa Azul aterrarà a la capital del Baix Camp, per primera vegada en els seus 25 anys de trajectòria, el pròxim divendres 6 de setembre, en el marc de la primera edició del Reus Music Festival. El vocalista del grup, Guille Milkyway celebra el gran moment que viu el seu directe i escalfa motors per oferir als reusencs i reusenques un tastet de cançons que mai han tocat.
El seu concert -i la resta de la programació del festival- tindrà lloc al Parc de la Festa (camí del Roquís, 31) i l'obertura de portes serà a les 20 hores. La Casa Azul comparteix cartell amb Siloé (21 hores) i Shinova (22.30 hores); per tant, la seva actuació tancarà la primera nit del RMF 2024, a partir de les 00.15 hores. Les entrades es poden comprar en línia a un preu de 45 euros (+10% despeses de gestió), així com adquirir un abonament per als tres dies per 60 euros. Actuaran també al Reus Music Festival Oques Grasses, Boye, Elena García i diverses artistes joves en l'escenari village.
L’any passat van ser a Salou per la Festa Major, però aquesta serà la primera vegada que actuen a Reus. Ho tenien pendent?
Sí, a més, és de les poques actuacions que hem fet per la zona, de fet, diria que és la zona, no només de Catalunya, sinó de tot l’Estat on menys hem tocat. Així que estem molt contents. Portem molts anys, però sempre que passa això, que cada vegada és més complicat perquè hem anat a molts llocs, ens fa il·lusió. Hi haurà molts amics també, tenim ganes.
A més, és la primera edició del festival. Què suposa, en certa manera, acompanyar aquest debut?
Sovint hi ha el debat de si anar a nous festivals o no, que es continuïn creant… Jo crec que té molt de mèrit que hi hagi algú que decideixi que és interessant posar un festival en marxa, que permeti portar grups i propostes que sinó no arribarien a determinats llocs; mereix un gran respecte. Me’n recordo un cop actuant a Galícia que ens van dir “si algú no hagués decidit portar això aquí, no hauria passat mai”. I és molt difícil que es donin les condicions perquè un festival tiri endavant, és molt complicat, no només a nivell econòmic; també requereix temps, acostumar a la gent de l’entorn i anar creant una programació que permeti donar a conèixer projectes diferents.
«És molt difícil que es donin les condicions perquè un festival tiri endavant, és molt complicat, no només a nivell econòmic»
També obren el Reus Music Festival, en un primer dia d’aposta per la música indie. Comparteixen cartell amb Siloé i Shinova.
El Festival dura diversos dies i són aparentment temàtics, però crec que, al final, el més important és que hi hagi una aposta per crear un programa i, amb la idea clara que és una primera edició i que n’hi haurà més, aquest afany de trobar gèneres diferents. Això ja està passant, en general, en la música contemporània; és cert que se’ns “quadra” dins de la música indie, però tots venim amb propostes diferenciades, que és el que ho fa divertit i atractiu. Al final, les etiquetes han estat sempre i l’indie també ha anat mutant, com altres estils.
Amb una trajectòria de 25 anys, veu aquesta evolució amb perspectiva?
Sí que ho veig amb certa distància, veig que les coses es van repetint i que algunes sempre acaben sent igual, com els comentaris de “la música d’avui és una merda”, que passa amb el reggaeton, però ja passava amb el jazz a principis de segle, el rock and roll als cinquanta, la música funk o el punk… Jo soc molt escèptic i soc molt conscient que parlem de tensions entre certa contracultura underground que de sobte explosiona i tothom ho critica.
Creu que és el pes de les cançons el que arrossega la gent i fa que grups com el seu continuïn estant presents en tants festivals?
És important el tema de la cançó perquè hauríem d’entrar en un altre debat, que per mi no existeix, entre l’artista i l’obra. En el meu cas, el que per mi és rellevant són les obres. Jo em vull quedar amb aquell llibre, aquella pel·lícula o cançó que té alguna cosa al darrere que pot ser interessant, divertida o generar una curiositat que vagi més enllà. Les obres són el que importa, per petites que puguin ser, com les nostres cançons, perquè és el que transcendeix, el que estira la gent i el que connecta amb el públic.
Parlem de cançons com “La Revolución Sexual” o “Podría ser peor”, que tothom els demana.
Al final, és un element emocional que connecta amb la gent i fa que, amb el pas dels anys, pugui haver-hi cançons com aquestes que acabin en aquest punt, però en cap cas ha de ser el motor d’allò que un fa. A vegades, és complicat perquè la indústria és superagressiva, és com una mena de selva; pesa més quantes escoltes tens i es pot perdre de vista l’objectiu real. Nosaltres ens sentim molt bé quan algú ha connectat amb una cançó que realment ha sortit d’una necessitat pura nostra, quan els veus plorar, riure, saltar o emocionar-se i tu saps d’on ha sortit tot allò; és reconfortant.
Això condiciona a l’hora d’escollir un repertori, per exemple, de cara als dos concerts especials que faran a Madrid i Barcelona?
Un ha de ser conscient, primer, d’on està tocant, de si el públic és eminentment fan teu o també hi ha molta altra gent que no, que aparentment no són seguidors de la teva música; i segon, hi ha el factor de quant temps estàs tocant, perquè un concert d’una hora és diferent d’un de dues hores i mitja. En aquests dos concerts, que seran més extensos, podrem tocar cançons que no hem tocat mai o algunes que vam publicar fa molts anys.
Què pot esperar el públic que vingui a Reus, llavors?
Com arribarem a Reus molt poc temps abans d’aquests dos concerts, probablement, serà com un assaig. Aprofitarem per provar totes aquestes cançons i a veure què passa. Sempre és diferent tocar en un festival d’un concert propi, fa anys ens costava molt copsar-ho i estàvem molt capficats a fer “la nostra”. Però, al final, hi haurà gent allà que potser és l’únic moment de la setmana que tindran d’esbarjo o d’oci i volem tenir aquesta consciència que, si podem fer que aquella persona, pugui marxar del concert i dir que ha passat una gran estona o que no ens coneixia i s’ha divertit moltíssim, que sonem bé i que visualment aconseguim transmetre la idea del grup; estarem més que satisfets.
Que el temps que tinguin sobre l’escenari sigui representatiu.
Exacte. Per això, a mi em continua fent molta il·lusió tocar La Revolución Sexual després de tants anys perquè és una cançó que ha anat per lliure i que fa gaudir a més i més gent; i sobretot que ens representa com a grup, és completament l’ADN de La Casa Azul, no com aquells hits d’alguns grups que no tenen res a veure amb la resta de la discografia.
A més de mantenir aquesta essència, ha sigut complex anar-se reinventant?
No ha sigut un afany, en el nostre cas no existeix aquesta voluntat explícita de fer quelcom diferent. No hem tingut mai aquesta necessitat com a banda, de fet, considero que l’evolució en el so és natural, en el sentit que, en determinades èpoques, t’interessen més unes sonoritats o unes altres. I si un element és pilar del grup és la no-ortodòxia, el “no-dogma”. Al final, ens hem fet grans amb la banda i els anhels són diferents en l’adolescència, en la maduresa o en la vellesa.
I com ha viscut el creixement progressiu del grup?
Jo estic molt còmode en la meva zona de confort i vull gaudir del procés perquè som molt afortunats per poder-nos dedicar a això. En aquest sentit, el creixement del grup quant a públic ha sigut molt orgànic i ens hem deixat emportar una mica segons com evolucionaven les coses.
És un defensor de la música ‘cuinada’ a foc lent, de donar el seu temps a les cançons.
A vegades, penso que ens encantaria que fos ràpid, perquè la indústria ho requeriria. Encara que, quan passa molt de temps entre el naixement de la cançó i la publicació, en aquest impàs, poden passar coses que et facin sentir que allò no va enlloc, que et desconnectis; també crec, d’altra banda, que les cançons es queden allà per sempre. No és com un quadre, que al llarg de la història de la pintura s’ha descobert que hi ha quadres repintats a sobre; des que la música es pot enregistrar, la cançó roman de manera eterna. Penso més en això que no pas en la voràgine del business i aquesta roda que ens posa pressió; entenc el negoci, però no és el nostre.
«Em fa sentir afortunat veure que hem estat fent les coses com volíem, per molt estranyes que poguessin semblar dins la indústria musical»
Tenint aquesta cura vers els projectes, ara que des d’Elefant Records estan revisitant les seves primeres cançons, són nostàlgics?
Nostàlgia zero, no m’ha interessat mai. Ho miro de manera molt natural, també, ho gaudeixo i m’encanta veure-ho. A vegades, penses “ostres, com vam decidir que això sortia?”, però cada cosa és producte del seu temps. Em genera molta alegria, em fa sentir afortunat veure que hem estat fent les coses com volíem, per molt estranyes que poguessin semblar dins la indústria musical. I també m’agrada veure l’evolució, no per recrear-me, sinó per refermar-me, un cert orgull. No tot m’agrada, però he après a treure’m de sobre molta “tonteria”, a relativitzar-ho.
Estan reeditant vinils amb motiu de l’aniversari, però han dit que no volen fer una gran celebració. Per què?
He tingut la sort d’estar en un segell des dels inicis, que és petit i sempre ha estat autogestionat, i el que fem no té un caràcter purament revisionista, més aviat, les reedicions en vinil les fem perquè hi ha gent que no l’ha tingut mai. No és un negoci per nosaltres ni per al segell, és una cosa bonica, perquè fem 500 còpies d’una edició supercuidada que sabem que pel seguidor tindrà un gran valor. És pel romanticisme del format, jo mateix soc col·leccionista de discos.
Com ha evolucionat la seva relació amb el públic, amb la gent que els segueix des del principi?
Hi ha hagut una relació molt propera sempre i hem tingut la sort que el grup ha tingut moltes vides, no ha format part només d’una generació, sinó que de sobte ha tingut una revifalla i ens ha arribat públic d’una altra generació i una altra. Als concerts es veu molt aquest fet, gent de totes les edats, de tota mena d’entorns… Van sortir un parell de cançons a Élite i ens vam trobar que allò era una finestra per a gent que generacionalment venia d’un altre lloc i no tenia referències prèvies de la nostra música. O amb Operación Triunfo va passar el mateix.
Llavors, surten a l’escenari amb aquesta tranquil·litat o seguretat de la connexió amb la gent?
És gratificant la sensació de no haver-se de justificar i saber que el públic que tenim ens entén, hi ha com una mena d’unió que transcendeix i ara sortim perquè la gent s’ho passi bé. Portem molts anys de carrera, però tinc la percepció que som un grup que no porta massa anys, ja que una bona proposta en directe l’hem portat en els últims 4 o 5 anys. Llavors, ara és un moment de molta plenitud del grup en directe. Si m’anés a veure a mi mateix, podria dir que m’ha agradat; fa uns anys, per mi el grup era cosa d’estudi i era molt complicat tocar en directe; he estat sempre bastant insegur, em feia por i ho passava fatal.
Els discos sempre els ha treballat «en solitari», de fet.
He fet sempre una feina molt unipersonal. El fet d’obligar-me a muntar un grup amb els meus amics de tota la vida i començar des de zero ha fet que, de cop, a l’escenari tinguem aquesta actitud de banda que comença. Ara gaudim molt i és això: sento que La Casa Azul en directe té certa efervescència de grup més primerenc.
Estan molt abocats al directe, però continua la feina a l’estudi? Hi haurà música nova aviat?
Ara mateix, estic en ple procés de gravació del nou disc, que el publicarem, en principi, en la primera meitat del 2025. Va tot alhora, per la meva manera de treballar, que és molt solitària i a poc a poc; no és la més efectiva, però és la que em fa gaudir de tot el procés amb aquest punt d’artesà. No perquè el resultat sigui millor o pitjor, sinó perquè quan vaig començar a fer música de petit, m’apassionava veure què passava quan es gravaven els sons d’una manera o d’una altra. És la motivació per la qual em dedico a això.