El cantant i compositor Guillem Gisbert presentarà al Teatre Fortuny de Reus el seu primer disc en solitari, després de 15 anys com a líder dels populars Manel. De la mà del Festival Accents 2024, el barceloní pujarà a l’escenari de la capital del Baix Camp aquest dissabte 23 de novembre, a les 20.30 hores. Encara queden entrades disponibles, a un preu que oscil·la entre els 20 i 28 euros.
En aquesta nova etapa, Gisbert es consolida com un dels grans compositors de la seva generació, amb onze temes d'altíssima qualitat i unes lletres exquisides, que refermen la cançó com a eix central de la seva obra, explorant-ne cada racó i palpant els marges amb una combinació d'ambició, l’elegància i l’eclecticisme que el defineixen com a artista. Balla la masurca! beu de la música popular, la cançó d’orquestra i les influències de la música urbana originant un viatge entre el folk i el pop més introspectiu.
És el seu primer disc en solitari, després de 15 anys amb Manel, necessitava fer aquest per trencar amb el que feia?
No era tant una sensació de necessitat com de pensar que era bona idea. Els grups de música que porten 15 o 16 anys, en el cas nostre, de quatre persones treballant pràcticament cada dia juntes, en una cosa creativa que, a més, és molt desgastant… d'una manera miraculosa, ens continuem estimant com el primer dia, creiem tots plegats que fem molt bon equip i hem fet una feina de la qual estem orgullosos; però, així i tot, vam pensar que potser havia arribat el moment de deixar que entrés aire nou, que cadascú fes la seva. Perquè sinó es podia convertir en una cosa una mica claustrofòbica. I també que a la vida han de passar coses, tirar milles. En els últims dos anys, he conegut més gent que en el món de la música els 15 anys anteriors.
Tot i el risc de perdre públic, volia estar satisfet amb el producte que anés a fer?
Bé, la sensació d’estar satisfet amb el producte la tinc en general amb Manel, els discos de Manel m’agraden molt i me’ls sento molt meus, igual que els meus companys; crec que era més qüestió de quan una persona puja a un escenari, més enllà de la cosa més petita de pensar com són les cançons, també s’ha de tenir una mirada des de lluny, a llarg termini de carrera i veure què vols fer amb els teus anys professionals. Per això, tinc la sensació que obrir aquest nou projecte, amb el meu nom, em dona un altre espai de feina en el qual podré fer coses diferents. I no és només un espai de feina, sinó sobretot, un espai vital.
De fet, rebutja la validació externa, és un dels temes de què parla en el disc, sobre la necessitat d’aplaudiment de l’artista.
Tampoc cal ara dir que no el necessito perquè realment tots ho necessitem, entre altres coses, perquè és l'única manera de poder-se dedicar a això, que la gent et compri entrades i s’interessi. Em refereixo sobretot dels grups que tenen èxit i que tenen la sort de poder tenir una carrera, moltes vegades és donat perquè hi ha un moment concret en què connecten amb la sensibilitat del seu públic i d'una manera molt potent en el nostre cas. Va haver-hi un moment, entre el 2008 i el 2010, que vam fer una sèrie de cançons que van provocar tota una carrera per a nosaltres, de la qual cosa estem profundament agraïts. Però passa que, també, estàs lligat a determinades cançons que t'han provocat aquest èxit, que en general m'agraden molt, però penso que, de tant en tant, val la pena provar altres coses; treballar en el món d'escriure cançons i no dedicar-te a interpretar aquestes cançons que vas escriure fa molt de temps.
«Les cançons bones es canten molt més fàcilment que les cançons més mediocres»
Per evitar que hi hagi una desconnexió emocional pel pas del temps?
Al final, si passa molt de temps des d'una cançó, 12 o 14 anys, la persona no és la mateixa tampoc. Les cançons no deixen de ser petits llibres d'instruccions per connectar amb una emoció i, per tant, la desconnexió emocional hi és com a ésser humà, però si una cançó funciona, en principi, quan la cantes, ja t'està ajudant molt a ser cantada. Les cançons bones es canten molt més fàcilment que les cançons més mediocres. Llavors, la meva por no és tant una qüestió d'una desconnexió emocional amb aquestes cançons, com purament de mirar-se un mateix i respondre's què vull en aquesta vida professional. Jo tinc ganes de fer espectacles on hi hagi repertori nou, en què tots pensem en altres coses i que les coses velles, aquestes que fan tant de soroll, no ho ocupin tot.
En aquestes noves 11 cançons, s'ha atrevit a explorar històries o temàtiques que potser no havia tractat tant abans, més personals, que en el grup no tenien cabuda?
Crec que hi ha una part d'aquestes cançons que estan començades a escriure en un moment en què jo no sabia si serien per un disc de Manel o per un que es digués Guillem Gisbert; tot i que, després, a posteriori, potser sí que tenia el cap ja en un altre lloc, en alguna cançó que segurament és un gènere de cantautor una mica diferent i potser no tindria cabuda en una banda. La que veig més clarament en aquest sentit és Miracle a les Planes, que és una cançó molt llarga i parla de quan jo estudiava Periodisme a l’Autònoma de Barcelona i, d’alguna manera, encara que després hi hagi elements màgics de ficció en la cançó, hi ha una part de càrrega autobiogràfica que, possiblement, en una banda, no tindria molt de sentit. Quan estàs escrivint de manera natural en una banda, aquest ‘jo’ no hi és tan present perquè seria una mica estrany.
«Miracle a les Planes» i «Estudiantina» són les dues cares del mateix tema, de la vocació en aquesta època d’estudiant.
Sí, tot i que Estudiantina crec que podria ser una cançó de grup, perquè és molt més abstracta i, per tant, hi ha un jo, però si hagués sigut una cançó de Manel, l'hauríem cantat els quatre. Hi ha una cosa popular, com si fos una tuna, més coral. No és la temàtica, sinó a vegades el gènere o la lupa amb què vas. Miracle a les planes és una cosa molt més íntima.
En totes les cançons hi apareixen molts personatges, és un recurs que utilitza per explicar històries?
La cançó narrativa tendeix a necessitar que apareguin personatges i és una eina que utilitzo per parlar d'emocions, però de la mateixa manera que també puc fer servir una cançó més abstracta. No tinc molt clar que els personatges m'ajudin o no, no ho sé. Es fa un pacte amb l’oient quan estem escoltant les cançons on entenem que és un artefacte de ficció i té unes emocions i una mena d’esquelet que ho vesteix. Si parlo de la Montse, entenem que pot existir o no; el General Lluna és una idea de ficció, té a veure amb una cosa de rondalla, està allà per explicar-nos alguna cosa que és el nucli de la cançó, l’emoció final. I els personatges no deixen de ser una escorça que cobreix aquesta emoció última.
Encara que no sabia si seria un projecte grupal o individual, com ha acabat sent, ara han canviat les seves rutines de treball?
Fins ara, escriure cançons volia dir escriure-les amb l'Arnau, el Roger i el Martí. La metodologia de treball ha canviat perquè la meva feina amb Manel la feia amb ells tres; un cop havia engegat una cançó, després ens trobàvem i fèiem els assajos i li donàvem voltes tots junts a les cançons. En aquest cas, aquesta fórmula de consulta i de creació conjunta, va ser més de jo sol a casa, confiant en les idees, estirant-les tant com podia i, finalment, quan tenia les cançons més o menys fetes, anar contactant amb productors. En general, ha canviat en la mesura que, en lloc de fer les cançons amb els companys de tota la vida, primer les he fet tot sol i després he anat a buscar productors que m'han ajudat a acabar-les. Això vol dir una part de solitud i una part en què entren molts altres personatges que fins ara no havien intervingut pas en cançons que jo havia escrit.
«Tenia ganes de veure noves maneres de treballar, de tenir converses diferents»
El fet de treballar amb diversos productors era per aconseguir diversitat sonora, aquesta varietat de gèneres i influències?
Tot depèn de com utilitzis al productor, a mi m'ajuda molt a trobar la sonoritat de la cançó i, per tant, quan vaig a buscar algú, serà bastant decisiu a l'hora de definir com sona una cançó. Jo ja sabia que faria un disc molt variat i no ho volia per se, sobretot volia que l’experiència fos variada. És a dir, ja que deixava de treballar amb les persones amb què he treballat tota la vida, tenia ganes de veure noves maneres de treballar, de tenir converses diferents quan anem a baix a fer el menú per dinar; la part d'experiència personal era important. I després, passa que, en el fons, no tenia una idea clara de com havia de sonar. Perquè si hagués estat una idea sonora concreta, segurament hauria buscat un tipus concret de producció.
Va treballar amb altra gent, però no va pensar a sumar alguna col·laboració amb altres artistes?
Amb Manel n'hem fet molt poques de col·laboracions, que em vingui ara al cap, en l’últim disc, n'hi ha una que canta en Jaume Sisa; però no és que estigui molt acostumat a fer-les. La meva generació no era tan habitual a les col·laboracions com ara ho és la generació dels joves. També, perquè la metodologia de treball era diferent, són maneres diferents d'entendre-ho i no és una cosa que tingui tant a flor de pell o a la punta dels dits com la generació actual. Jo vaig fent les cançons i en principi no m'ho plantejo. Això no vol dir que després, de tant en tant, la vida et porti cap a situacions en què de cop ho fas. Però quan ho fas, procures que tinguis sentit i que la cançó tingui qualitat, que no sigui una cosa purament artificial.
Com ha viscut tots aquests mesos, el salt a la promoció i començar a fer concerts en solitari?
Tots els passos a l'hora de fer el projecte en solitari, evidentment, són diferents i cada un és diferent per raons que vas descobrint a mesura que vas fent els mateixos passos. La promoció sol és més cansada i t'exposes més; el grup de música et protegeix, perquè ets un personatge coral quan t'enfrontes al mitjà de comunicació, i l'ésser humà no acaba de sortir del tot, no s'acaba de veure; són quatre éssers humans. En la part del directe, de manera estranyament ràpida, t'acostumes a les situacions noves. Potser sí que el primer dia que vaig pujar amb ells tres, la Gloria Maurel, l’Arnau Grabu i el Jordi Casadesús, que són els tres músics amb qui vaig en directe; la primera vegada devia haver-hi una mica de sensació estranya, o els primers assajos sobretot, però quan portava dos o tres concerts ja estava molt ficat dins d'aquesta gira.
Han anunciat concert a Barcelona el març del 2025, continuaran ampliant la gira al llarg de l’any vinent?
Sí, anirem fent. Evidentment, sempre que es treu disc, el primer estiu és més carregat i ja em sembla bé que sigui així, però alguns concerts més quedaran per l’estiu que ve.
De cara a la seva actuació al Festival Accents d’aquest dissabte, per què convidaria el públic a assistir?
Hi ha una cosa curiosa de quan comences un projecte que, en lloc de tenir un repertori de cinc discos, com tenia l'última gira que vaig fer amb Manel, ara només tinc aquest disc que estic presentant i es converteixen en gires de presentació de disc. És veritat que, a banda d'aquestes onze cançons, faig alguna cosa més per completar l'espectacle i acabar de donar-li sentit. Amb tot, les cançons del disc ja són un espectacle bastant decent; a més, dins dels teatres, amb la il·luminació que portem i tota l'escenografia, conjuntament amb la foscor que genera el teatre, queda molt bé.
El directe permet que les cançons creixin més de com estaven sonant a l’estudi.
L'experiència del directe aporta coses i hi haurà qui pensarà que millor escoltar-les a casa tranquil·lament. Cada persona és sobirana de consumir les coses com bonament vulgui.