Generacions de vallencs han crescut amb el videoclub Cinerama, ja sigui per llogar pel·lícules o per comprar llaminadures. El negoci va obrir fa prop de quatre dècades i, des del 1993, està vinculat a la família d’en Jonathan Adrián Ruíz, que en fa disset anys en va assumir la gestió juntament amb la seva parella, la Montse. Els canvis en els hàbits de consum audiovisual, la pirateria, la irrupció de les plataformes i, més recentment, la Covid, han fet que el lloguer de films sigui pràcticament residual.

Avui, la venda de llaminadures és la principal font d’ingressos del local, que complementa amb serveis com la impressió de fotografies i la venda de loteria. De fet, l’entrada en el negoci de la Loteria Nacional, pocs mesos abans de la pandèmia, va permetre donar continuïtat al projecte. Al videoclub només queda una estanteria amb pel·lícules, lluny de la paret sencera que ocupaven anys enrere. “De llogar més de cent pel·lícules un dissabte, vam passar a tres o quatre”, recorda Adrián. Tot i això, el propietari vol conservar una petita col·lecció amb sagues com Fast & Furious, Harry Potter o El Gran Torino, com a record i per als clients més nostàlgics.

“El videoclub ha format part de la meva vida, però és inviable mantenir-lo com a negoci”, admet Adrián, que encara reconeix una part de nostàlgia en continuar entrant cada dia al local on va començar a treballar de jove. El cas del Cinerama no és aïllat. A Barcelona, el Video Instan –el més antic del país– també ha hagut de reinventar-se afegint-hi una cafeteria i un cinema privat. A Badalona, el Dakar manté el servei de lloguer i venda, però la majoria d’ingressos provenen ara d’altres productes i serveis. I a la capital catalana, la botiga especialitzada El setanta nou constata que el col·leccionisme manté viu l’interès pel format físic.

Tot plegat evidencia que els videoclubs, que als anys noranta eren a cada barri, han quedat reduïts a poques excepcions que sobreviuen diversificant l’activitat i apel·lant a la vocació i a la nostàlgia dels clients.