La proposta del TetaFest arriba a la seva quarta edició aquest 2025, amb dues jornades de música en directe, els dies 30 i 31 de maig, que duran al Camp de Mart de Tarragona els concerts de Zahara, Clara Peya i Ouineta, el primer dia, i de Rosario, Roserona, Elena Garcia i Les que faltaband, el segon. Encara queden entrades disponibles al web del festival, per 25 euros/dia o l'abonament per 36€, més despeses de gestió.

Una de les caps de cartell és la cantant, compositora i productora jaenesa María Zahara, qui presentarà el seu últim disc, Lento Ternura, als tarragonins i tarragonines, que podran gaudir d'un espectacle que viatja des de l'eufòria d'una rave a la calma de les onades del mar, i que tracta sobre el pas del temps, la vida i la nostra identitat, les imposicions socials, la sobreproducció musical, entre d'altres. A més, en si mateixa és una artista que encaixa al 100% amb la filosofia del TetaFest: més dones als escenaris, a les oficines, a les organitzacions de festivals, frenar la bretxa de gènere i fomentar la paritat.

«Massa poques dones tocant en festivals» diu en el seu últim disc. Què li sembla que festivals com el TetaFest posin sobre la taula la falta evident de dones en els cartells?
Davant la més que evident falta de dones tocant enguany, malgrat que la realitat artística sigui justament la contrària i hi hagi més dones que mai fent música, festival com el TetaFest es tornen necessaris. Però això també evidencia aquesta problemàtica d’una manera que, en ple 2025, ja hauria d’estar superada. Que existeixi com a mesura de pas està molt bé, però l’objectiu és tocar en festivals, no que es creïn festivals amb cartells només amb dones perquè puguem ser-hi.

«Que existeixi com a mesura de pas està molt bé, però l’objectiu és tocar en festivals, no que es creïn festivals amb cartells només amb dones perquè puguem ser-hi»

Compartirà escenari amb Clara Peya i Ouineta, coneix els seus respectius projectes?
De Clara Peya coneixia Desvanecer amb Leo Rizzi, i d’Ouineta, la seva cançó amb Jimena Amarillo, a qui adoro també. Estic desitjant veure-les en directe.

De cara a una pròxima edició del TetaFest, quines artistes o dones creu que no haurien de faltar? Tenint en compte que el festival també inclou poesia, monòlegs…
M’encanta que el festival s’obri a altres disciplines. Seria divertit veure a Henar Álvarez o a Patricia Benito.

Estarà presentant el seu nou àlbum, «Lento Ternura», què pot esperar el públic en aquesta gira, quantes versions de Zahara es trobaran?
Precisament, en aquesta gira, hi ha moltes versions de mi mateixa. M’agrada que sigui així. Vinc de la rave i agafo aquella energia que bull tot el concert, però jo diria que el d'ara és un show més pop, amb moltes energies diferents i amb espai per a l’humor que, la veritat, després d’un disc com PUTA ho trobava a faltar.

Ha dit que un concert té «des de les onades de Formentera, Madrid cremant o una rave a un policlín», que serà, de fet, una obra artística col·lectiva. Per què anima la gent de Tarragona a participar?
Sento que és bonic perquè cada cop que puges a l’escenari ja ho estàs fent (una obra artística), oi? Les cançons, a l’estudi, només existeixen mentre es pensa en elles i una vegada surten, deixen de ser teves i es transformen en altres coses. A l’escenari és on s’uneixen totes les etapes d’aquestes creacions, formant una energia única, col·lectiva, perquè depèn d’allò que sentin i projectin les persones que són a baix; i la mateixa cançó pot ser una altra completament diferent perquè qui la rep és un grup de gent que la sent d’una forma concreta. La idea del policlín és reflectir tot això.

«Lento Ternura» arriba darrere de «l’abans i després» que van suposar en la seva carrera «PUTA» i «MADRE». Quin cost o treball personal li va comportar el fet d’obrir-se en canal i mostrar la seva vulnerabilitat en aquests treballs?
Obrir-me no va costar gens, va ser una necessitat. Crec que el més complicat va ser gestionar allò que va comportar aquesta obertura, i no em refereixo a immediatament; llavors, encara va ser simplement una cosa que anhelava. Conviure tant de temps amb els meus propis dimonis, al meu costat, acceptant-los, però també sense un minut de descans de la seva atenció va ser difícil un cop passada la voràgine inicial.

«’PUTA’ és un disc que sempre formarà part del que soc, del que és aquest país i de la nostra relació entre música, exposició i salut mental»

No només es va reapropiar de l’insult «puta», també ha afirmat que «buscava desesperadament una sortida» quan la va compondre i que, quatre anys, continua sorpresa pel retorn.
Sí, la veritat. És un disc que recordaré sempre, que formarà part del que soc, però crec que també del que és aquest país i de la nostra relació entre música, exposició i salut mental. Crec que és un disc que sempre serà més gran que jo.

En aquest sentit, què queda encara per canviar com a societat, des del #MeToo fins a la sexualitat femenina?
Queda tot. Avui dia, no es pot ni parlar de música urbana sense que et qüestionin. Encara surto al meu Instagram, mostrant un moment del meu camerino, en què em tapo els pits amb els cabells, i hi ha qui ho assenyala com quelcom que no s’ha de fer. I això, per posar un exemple molt petit. Continua havent-hi abusos, continuen les agressions, hi ha manca de representació femenina als cartells, oficines, equips tècnics…

A més, «Lento Ternura» és el primer disc que produeix íntegrament, tot i que fa molts anys que produeix, mai s’havia atrevit a fer-ho sola. Què l’ha impulsat a fer el pas?
Volia tornar a trobar-me amb qui soc després del procés de PUTA, tornar a ser qui era no només des de la lletra o la música, necessitava fer un pas més i retrobar la meva identitat a través de totes les eines de què disposés. També, va suposar un repte personal, professional i artístic. No abandonar quan alguna cosa no em sortia, tenir paciència amb mi mateixa, acceptar no arribar on volia… ha sigut tot un aprenentatge, la veritat.

En certa manera, qüestiona la identitat, és un «cap a on va la vida?», però també parla de les pressions de la bellesa i la joventut que pateixen les dones.
Mentre feia aquestes cançons hi havia una idea que tornava una vegada i una altra sobre la composició i, precisament, era intentar respondre a la idea de què és la vida. És quan estàs feliç amb algú a qui estimes o quan et menges un embús a l’A3 perquè no has planificat bé la tornada a casa? És que plogui i tot es mulli o que no t’importi tenir-ho tot mullat i gaudir d’aquesta bellesa? M’agradava la reiteració gairebé obsessiva d’intentar entendre què és la vida i fer-ho a través de les cançons, dels textos i, fins i tot, dels sons. Ara com ara, però, continuo sense saber la resposta. Quan intentes respondre a aquesta pregunta t’adones que moltes sensacions no tenen res a veure amb tu directament, sinó que són imposades, les hem acceptat, i veus quant queda de tu mateixa un cop treus les capes i capes de pressions i imposicions.

«M’agradava la reiteració gairebé obsessiva d’intentar entendre què és la vida i fer-ho a través de les cançons»

Alhora, continua fent crítica de la indústria, la sobreproducció de «hits» i la immediatesa en el consum de música. És la seva forma de rebel·lar-se?
No me'n queda cap altra. Jo escric sobre el que sento, el que veig, el que em travessa. No volia posar-me en versió “Zahara cabrejada”, però és que no és una versió, és el que soc. Vivim amb un ritme que, potser, d’aquí a uns anys, si sobrevivim com a espècie, s’analitzarà i s’estudiarà quan va ser el moment exacte en què ens vam carregar la nostra atenció i la nostra capacitat de gaudir de les coses per a simplement sacrificar tot el que som per tal d’encaixar, vendre i tenir més.

Especialment, des de la seva visió com a productora, quina és la realitat actual de la bretxa de gènere en la indústria?
Hi ha un contrast brutal entre les dones que fan música i el reconeixement i acreditació que reben. Just abans de la pandèmia, hi havia un principi de sensibilització i conscienciació sobre el tema, però des de llavors sento que directament ha començat a donar igual, fins i tot, com puguis quedar. En un moment social en què es pot treure pit de ser masclista, assumir que el teu projecte, la teva empresa o el teu festival preferit ho és, ja suposa un problema i això és molt perillós.

Fa poc celebrava els deu anys del seu propi segell, G.O.Z.Z Records, considera que ha millorat la situació per a l'artista independent a Espanya?
Uf, aquí m’agafes en un moment de pessimisme brutal. De fet, crec que fa deu anys era més senzill. Sento que, llavors, hi havia lloc a la indústria per a projectes com el meu, que vivien en els marges i que podien encaixar amb les seves pròpies normes; ara em fa la sensació que les "cledes" són més grans, però n’hi ha més que mai, i que sobreviure amb pressupostos independents és pràcticament impossible.

En paral·lel, continua amb el projecte de _juno, amb Martí Perarnau IV. Què li aporta o què li permet explorar fora de la seva trajectòria individual?
_juno m’encanta, és un projecte tan lliure que, a dia d’avui, tot i saber que tornarem a fer cançons, no tenim ni idea de quan ni ens preocupa. Això m’agrada. M’agrada tenir un lloc d’esbarjo on només fer música per gust i oblidar-me que tinc una empresa, un projecte del qual depenen altres persones, amb una projecció, unes limitacions o uns objectius a assolir. M’agrada tenir aquest projecte amb una de les persones més talentoses que he conegut mai i és un somni comptar amb la seva admiració.

«Sobreviure amb pressupostos independents és pràcticament impossible»