Aquell 10 de juny del 2000 al Vendrell

Aquesta setmana s’han complert 20 anys dels aiguats torrencials que van inundar el centre del Vendrell. Un dia difícil d’oblidar que encara recordo com si fos ahir mateix. Jo estava dormint a la meva habitació, a primera hora del matí del dissabte 10 de juny, quan vaig sentir els crits de sorpresa dels meus pares, que havien aixecat les persianes. Ràpidament vaig córrer cap a la finestra que donava a l’avinguda de Jaume Carner i vaig veure una imatge inversemblant. Desenes de cotxes tombats del revés o apilats els uns a sobre dels altres, amb una catifa de fang, canyes i runa que s’allargava per tot el carrer.

Aquell moment va ser xocant. Tot i que l’habitatge de la meva família està a tocar del centre del Vendrell —concretament al carrer de la Cerdanya— va ser molt curiós que, durant la nit, no vam sentir cap soroll estrany que ens despertés del nostre son. Imagino que el fort soroll de la pluja va tapar el que podien fer els cotxes i tota la runa que va ser arrossegada. D’una altra manera no m’ho explico.

El següent que vaig fer va ser vestir-me a correcuita i sortir al carrer sense ni tan sols haver menjat res. Vaig enfilar el carrer de la Cerdanya amunt fins a arribar a la Rambla i d’allà al carrer del Doctor Robert. Les imatges eren dantesques. A aquella hora l’aigua ja havia anat reculant, però era com si el centre del Vendrell s’hagués convertit en la llera d’un torrent de fang. El gènere dels diversos comerços estava escampat per terra, mentre una munió de gent ja treballava en les tasques de neteja o bé tafanejaven d’un cantó a un altre, com jo.

Centenars de cotxes es van veure arrossegats per la força de l'aigua. | Fotografia Güixens

El que va passar aquell dia, sortosament, no s’ha repetit amb aquella intensitat. Va ser una barreja d’unes condicions climàtiques poc habituals, unes infraestructures obsoletes —que van fer de tap per l’aigua que baixava pel torrent del Lluc— i una política urbanística excessivament expansiva que, com passa en aquests casos, ve acompanyada per un menyspreu cap a la natura i els efectes que pot tenir ocupar llocs que són de pas natural de l’aigua.

Tan sorprenent és el que va passar aquella nit, com el fet que no hi va haver danys personals. Tret d’algun ensurt que, afortunadament, va acabar bé, ningú es va veure arrossegat per la força de l’aigua. Que l’aiguat tingués lloc entre la una i les cinc de la matinada hi va ajudar, ja que si hagués passat durant el dia, les conseqüències haurien pogut ser molt pitjors. Aquell dia recordo que a casa el vam dedicar a treure fang del garatge, que havia quedat negat. Molt poca cosa comparat amb el que van patir altres veïns i comerciants del centre. Han passat vint anys ja, però molts ho recordem com si fos ahir.

L'aigua va inundar el pont d'entrada al Vendrell per la carretera de Barcelona. | Fotografia Güixens

"Tal dia farà trenta anys, per Damià Amorós" "Porta'm cap al món, per Miquel Bonet"