8M i detalls sense importància

Sortirem al carrer, farem vaga, reivindicarem i els mitjans faran especials sobre les dones i, vinga va, que ja ho tenim enllestit fins a l’any vinent, malgrat tantes consignes i tantes etiquetes que repeteixen que el 8 de març és cada dia
Una dona sostenint un satisfyer tenint en compte que aquest peu de foto l'ha escrit un home. | Anna Shvets

Dia 8 de març i dia internacional de les dones treballadores. De fet, com que de dones que no treballin, a fora o a casa, no n’hi ha gaires, ja ho hem escurçat i és el Dia de les Dones. La nomenclatura oficial ho singularitza, la dona. Com que som múltiples i diverses i no pas una espècie, prefereixo adoptar el plural que ens defineix millor en les seves il·limitades possibilitats. Sortirem al carrer, farem vaga, reivindicarem i els mitjans faran especials sobre les dones i, vinga va, que ja ho tenim enllestit fins a l’any vinent, malgrat tantes consignes i tantes etiquetes que repeteixen que el 8 de març és cada dia.

 

Com que sóc descreguda, per donar gràcies a algú per ser dona, ho faig a l’atzar fent ús de l’inici de la famosa Divisa de Maria Mercè Marçal, citada i parafrasejada a dojo com jo mateixa acabo de fer. Dono gràcies a l’atzar per ser dona i em poso aquella musiqueta de “zum-zum, zum-zum” d’anunci de compreses, amb floretes i núvols. De compreses i tampons amb sang blava com els barrufets, que la nostra sang vermella cíclica ofèn tant com la copa menstrual. Agraïda de ser dona perquè puc accedir a tenir educació i formació, i al treball. I si pateixo la bretxa salarial, el sostre de vidre, la no corresponsabilitat –bé, li diuen, eufemísticament, “conciliació”— de tasques domèstiques i de cura, pago el preu laboral de la maternitat, faig doble jornada, tinc més possibilitats de quedar-me a l’atur, cobro menys pensió i sé que la pobresa és bàsicament femenina, tot això són només detalls sense importància. Si resulta que els experiments i descobriments sanitaris i mèdics es basen en criatures i problemes masculins deixant de banda l’altra meitat de la població; si la paraula sororitat, tan antiga com la de fraternitat i utilitzada com a lema ja als anys 70 per les dones de la Llibreria de Milà, és el “nou” terme de l’any, o els mitjans i la publicitat em converteixen en un estereotip de l’imaginari heteropatriacal, tot això són coses nímies.

 

Si el meu cos sempre és al lloc inadequat; si em jutgen sempre pel cos; si el meu cos pot ser tocat, agredit, humiliat, vexat i convertit en un objecte; si no puc decidir sobre el meu cos i els rosaris s’imposen als meus ovaris; si m’hipersexualitzen des de petita; si lloguen el meu ventre –perdó, no s’han de dir les veritats i tornem a l’eufemisme de maternitat subrogada—; si hi ha manades que em violen i surten impunes; si tinc por de caminar pel carrer; si em maten per formar part d’un llistat llarguíssim de feminicidis, tot plegat són ganes de queixar-se perquè ja se sap que el que molesta són les de Femen, que van despullades, i les feministes que passegen el pas del Sant Cony o la Santa Vulva. Amb aquestes sí que actuarà la justícia i seguirem produint i consumint pornografia agressiva des de ben petits. Matrimonis forçats, incest, assetjaments, pederàstia, violacions, abús o assassinats són pecata minuta davant d’altres qüestions que sí que trenquen l’ordre sacrosant androcèntric.

 

Com les feministes, que qüestionen que ells no continuïn sent, tal com mana la tradició, el rei de la casa, el rei de la festa i el rei del mambo. On s’és vist! I que ara pretenguin que la llei també contempli la violació dins el matrimoni, quines ganes de molestar! Aquestes feministes, lletges, velles, frígides, feminazis, homenots i amargades que ara parlen, però no l’encerten mai. Si protesten, són unes histèriques. Si es queixen, unes víctimes. Si aporten raons, documents i arguments, són unes cregudes que investiguen o divulguen conceptes i teories subsidiàries i banals. Si escriuen des de les emocions, són unes sentimentals que no raonen amb el cervell, perquè ja se sap que les propietats dels genitals femenins no tenen tantes prestacions com els masculins, i amb dos collons es pot fer i dir de tot. Si canten, és que no hi toquen i, si ploren, són unes bledes. A més, ara, amb els feixistes de Vox i el seu invent de la “ideologia de gènere” i el feminisme de C’s, que en diuen liberal i és una mena de placebo d’indefinició i de joc al mascle, ho tindrem la mar de bé, tot es posarà al seu lloc i frisem perquè aviat recuperaran la santa inquisició.

 

Complint tots aquests preceptes i uns quants més, doncs, agraïda de ser dona. Ho tenim tot ben fàcil. I ara, 8 de març del 2020, ens podem esbravar i cridar que som les nétes de les bruixes que no van cremar; que nosaltres parim i nosaltres decidim; que volem una república feminista; que ens volem vives i que això és una guerra i estem fartes de tants homes que fan i van de matxirulos i senyoros i són uns masclistes, carques, reaccionaris, sexistes, misògins, agressors i un plom, en definitiva. Esbravem-nos i cridem. I fins a l’any que ve, que els mitjans tornaran a parlar de nosaltres. I, mentrestant, agraïdes també al senyor que ha inventat el Satisfyer, que amb això, contentes i orgasmades, ja podem ser felices. I fins al 8 de març del 2021.

 

Tot i això, xiques meves, #metralleta i anem fent, sense parar, grills i corcs. Tres voltes rebels i les que calguin per viure en equitat i llibertat, entre atzars i atzurs, però, sobretot, entre sororitats i complicitats en la dura, iterativa i esgotadora lluita diària.

 

Montserrat Palau és professora de la Universitat Roviria i Virgili i exdiputada al Parlament

"🖋 EL BITLLET | «De pirates italians», per Aleix Duran" "✏ EL BITLLET | «9 de març», per Toni Cabanillas"