Aquest diumenge, 19 d'octubre, es commemoren 36 anys de l'accident que l'any 1989 va patir la central nuclear de Vandellòs I, al Baix Camp, el més greu de l'estat espanyol i un dels més importants d'Europa. Una explosió a la turbina va provocar un gran incendi que semblava no tenir aturador fins al punt de perdre quasi tota la refrigeració del reactor. Si s'hagués aturat del tot, es podia arribar a la fusió del combustible nuclear, provocant grans fuites radioactives a l'exterior. Tanmateix, no es va avisar a la població, no es van activar els plans d'emergència i es va parlar només d'un petit incendi.

Arran dels desperfectes causats per l'incendi i l'elevat cost de les millores en la infraestructura, es va aturar l'activitat a la central. Pocs mesos després, el govern espanyol va decretar el seu tancament definitiu i el seu desmantellament, que avui dia encara no ha acabat. Encara resta dempeus la gran estructura que conté el reactor que fins al 2028 no podrà ser retirada.

Enguany, 3Cat va produir, en col·laboració amb Minoria Absoluta, un documental sobre aquest greu esdeveniment de la història recent del sud de Catalunya. Manel Riu hi va treballar com a redactor i, d'aquella investigació, n'ha sortit el llibre «Els herois de Vandellòs I», de l'editorial Saldonar, el qual ja es pot aconseguir a les llibreries.

Riu ofereix en el relat una perspectiva completa de l'accident, explicant des que va passar fins a com ho van viure tots els testimonis d'aquell fatídic dia. El llibre, però, no centra només l'atenció en l'accident i en les seves causes i conseqüències sinó en els seus protagonistes, els treballadors de la central, fent un reconeixement a tota aquesta comunitat.

Havies treballat mai aquest tema?

Sí. Havia fet temes sobre l'accident per altres mitjans com a periodista. Reportatges sobre transparència o la gestió dels residus, però amb poca profunditat i feia anys. Quan es va voler fer el documental van pensar en mi perquè ja coneixia el sector de l'energia, el clima i havia treballat al voltant d'aquest tema. Després em van proposar fer el llibre.

Com va ser el procés d'investigació?

Tot va ser gràcies a la producció del documental va ser possible aquest llibre. Vaig poder dedicar els recursos necessaris per fer un projecte que ha implicat quaranta-set entrevistes en profunditat, sobretot a persones que no hi estan acostumades. No conec gaires periodistes que ho hagin pogut fer.

Dins l’equip també hi havia persones amb vincles molt més personals, com l’Álvaro Sanz, fill d’un dels treballadors. Això va fer que moltes persones que havien estat en silenci durant trenta-cinc anys confiessin a parlar perquè sabien que la seva història seria tractada amb respecte. Volíem narrar amb totes les veus possibles el que va passar aquella nit i això va donar com a resultat un material molt complet.

Vam preguntar a tothom des del principi de tot: des de com van arribar al poble fins on eren durant i després de l'accident. Amb aquesta història lineal vam poder reconstruir els fets minut a minut i creuar versions. A més, aquests testimonis s'han complementat amb informes tècnics i altres materials d'arxiu, permetent fer un relat molt complet, tant tècnic com social.

La gent estava predisposada a col·laborar després de tants anys?

La majoria van ser molt oberts, penso que per dos motius. Per una banda, pel temps que havia passat, ja que ja no hi hauria conseqüències personals per parlar-ne i, de l’altra, per la confiança que generava l’Àlvaro, que era un dels seus. També hi va haver bona voluntat de persones de l’àmbit institucional, com el governador civil.

Parlem del títol del llibre. Qui són aquests “herois”?

Els treballadors de la central nuclear, tot i que ells reneguen una mica d'aquest adjectiu perquè diuen que només van fer la seva feina. Vist des de fora, però, hi ha accions que sí que són heroiques com entrar en sales inundades amb electricitat al voltant, córrer davant de boles de foc o guiar als bombers dins l'incendi sense protecció. També molts van acudir a la central sense estar de servei.

Aquella comunitat tenia un fort sentiment de pertinença. Se sentien la central seva perquè era una part fonamental de la seva vida.

Van fer-ho per salvar la central o per salvar el seu territori del desastre?

Per a ells tot era casa seva. L'empresa Hifrensa els ho havia donat tot: un poblat ideal amb habitatge, escola per als seus fills, bones condicions econòmiques... La central representava estabilitat, futur pels seus i una manera d'ascendir socialment. Era el seu món i l'havien de protegir. Quan l’accident va posar tot això en risc, el van viure com una amenaça existencial.

En canvi, a la població veïna de l’Ametlla, que vivia de la pesca, la central era un perill. Si hi havia contaminació al mar, desapareixia el seu mitjà de vida. Per això la percepció del risc era oposada: per uns, la central era el seu futur; per altres, la seva condemna. Per això allí s'hi van fer vagues generals, manifestacions i fins i tot un referèndum per exigir el tancament de la central. El passat antinuclear ja venia d'enrere i l'accident ho va reactivar.

Què se'n sap del silenci institucional? Per què no se'n va parlar més?

No era un secret com a tal, però faltaven veus. L'empresa no va reconèixer mai l'esforç dels treballadors ni la gravetat dels fets perquè la millor manera de treure-li importància va ser minimitzar-ho i reduir-ho a un incendi en una turbina. Tampoc van donar espai als treballadors per explicar-se. El pla d'emergència tampoc es va activar i el sistema institucional no va funcionar. Poc temps després el govern va tancar la central i Hifrensa es va acabar dissolent.

Creus que aquest accident va servir per millorar la gestió en aquests casos o la transparència?

Sincerament, no gaire. No hi va haver un relat comú i cadascú va interpretar els fets segons la seva ideologia. Els pronuclears parlaven de l'accident com a exemple de control i seguretat malgrat tot, mentre que els antinuclears ho feien com a prova del risc. Aquesta polarització va impedir un debat real sobre aquesta indústria i la seguretat.

Vas notar preocupació a la població local pel futur tancament de Vandellòs II?

No en van parlar, però sí que és un tema que es nota que sobrevola en l'ambient dels pobles d'aquest territori. El problema és que allí el debat del futur de les nuclears està marcat per si la gent d'aquestes comarques podran tenir una vida digna o no després. Mentre no es garanteixi una alternativa, el debat estarà sempre condicionat.

Què t'ha deixat aquest projecte a nivell personal?

Ha estat un luxe poder dedicar-hi tant de temps i fer-ho amb aquesta profunditat. Com a periodista, a Catalunya normalment no tens aquest marge. Jo hi vaig entrar pensant que era una història sobre un accident nuclear i n’he sortit amb una història sobre persones, comunitat i memòria. No pots entendre què va passar realment sense entendre què era la comunitat d’Hifrensa pels treballadors. Vandellòs I no és només la història d'un accident, sinó la de totes les persones que la van salvar. Molts d'ells preferien parlar-me de les fogueres de Sant Joan que del moment de l’explosió, i això crec que ho defineix molt bé tot.