L'Hospital Joan XXIII de Tarragona ha registrat tres morts per coronavirus durant el cap de setmana.

Al final m’heu fet enfadar

«Si som al novembre i alguns encara no han entès que no estem per festes, potser és que al problema de maduresa també cal sumar-li una irresponsabilitat sense excusa»

Mira, ja està bé la broma. Després dels mesos que portem aguantant i aguantant el que bonament es pot, a un ja se li comencen a esquerdar els llindars de la tolerància i del confucianisme quan li toca haver de suportar, verge santa, el que de vegades ens toca veure.

Sense cap ànim de fer una oda a la malahòstia, un ja no està disposat a segons què. I haver de posar altre cop la cara de bona persona mentre una colla de malcriats —en aquest article ja no farem servir eufemismes— juguen a fer-se els manifestants a Reus, ja em sembla potser massa. O mentre una elit dèspota s’espolsa la moral en un sopar de gala d’un mitjà de comunicació de Madrid. Suposo que ja s’ha obert la veda de no tenir vergonya.

Si tot això tenia per objectiu posar a prova la paciència general, esteu a prop de què un pacifista confés ho engegui tot a pasturar. Quant patiment més necessitem perquè alguns irresponsables —amb corbata o amb pancarta, m’és igual— entenguin de què va tot plegat? Que també ens agradaria a la resta sortir al carrer i sopar en família, que alguns aquest cap de setmana ni tan sols hem pogut anar al cementiri plegats. Però no, nosaltres no estem per sobre del bé i del mal. Ja és mala sort.

«No ens mereixem fingir que no és tan greu que una colla d’individus, per sobre del bé i del mal, es facin unes regles del joc a mida»

Si som al novembre i alguns encara no han entès que no estem per festes i banquets, potser és que al nostre problema col·lectiu de maduresa també cal sumar-li un grau d’irresponsabilitat sense excusa. Això no va de pedagogia, va d’uns mínims de vergonya i d’empatia que sí considero exigibles a tothom. Siguis un elegant ministre o un enèrgic malcriat que ve a protestar-me contra el 5G.

Em fareu enfadar, i no volia. No crec que ens mereixem haver de fingir que no és tan greu que una colla d’individus, tots ells per sobre del bé i del mal, es facin unes regles del joc a mida perquè no els vénen de gust les universals per a la resta. ‘Neu a pasturar. És un insult per als que estan donant el callo des del primer dia, per als que ho estan patint de prop i per als qui demà tampoc podran apujar la persiana. Que no teniu cap mena d’ètica, tampoc?

En fi. Insisteixo que no volíem això, però un es cansa d’haver de fer els ulls grosos quan les sabates ja fan ferida. Ja que ni uns irresponsables renunciaran al ridícul públic quan es fa fosc ni els altres dimitiran en filera índia com haurien de fer, m’acontentaré amb no ignorar el que no considero que hagi d’ignorar-se i amb fer servir la meva finestra per dir a les coses pel seu nom.

Quan passi tot això ja farem comptes. I ja analitzarem qui ens ha fallat, i com, i quines responsabilitats li exigim i què vam poder fer millor entre tots amb una autocrítica que tampoc serà fàcil. Jo ja he començat la llista. En tindrem temps, però ara hi ha urgències. I si alguns no són capaços d’entendre que ens toca conviure amb les mateixes regles, potser és que en tot moment hem estat davant d’una altra pandèmia.


Comentaris