'Aloma' i el futbol, a Masmolets

«La primera novel·la que vaig llegir de la Rodoreda, 'Aloma', la vaig llegir a Masmolets, a la masia que hi teníem. Corria l’estiu aquell del 82, quan Espanya organitzava el Mundial de Futbol»
La bimba, malgrat l'aturada de les lligues, no deixa de rodar pel cap. | Aphiwat Chuangchoem

De llegir se n’aprèn, és clar, igual que de veure futbol. Sense mirar i mirar partits de joveneta, i escoltar-los per ràdio, mai hauria pogut apreciar el dibuix resplendent del Barça de Guardiola sobre la gespa, un dels futbols més meravellosos que mai s’han jugat i vist a la història. Evidentment, sense les lectures infantils, les de l’adolescència i joventut, i les de l’edat adulta, no podria llegir de la manera que ho faig avui. Segurament mai tampoc no hauria començat a escriure.

 

Durant molts anys i, encara avui, faig totes dues coses, llegir i mirar futbol, apassionadament. Al cap dels anys també he llegit força sobre futbol. Molts bons articles de Vázquez Montalbán o Ramon Besa, però també he remenat llibres sobre futbolistes o assajos magnífics com Dios es redondo de Juan Villoro o Cerrado por fútbol d’Eduardo Galeano, Sobre el deporte de Pier Paolo Pasolini o Una història popular del futbol de Mickaël Correia. Literatura i futbol, sempre nuades, sempre juntes i igual d’essencials per viure. Us contaré per què.

 

La primera novel·la que vaig llegir de la Rodoreda, Aloma, la vaig llegir a Masmolets, a la masia que hi teníem. Corria l’estiu aquell del 82, quan Espanya organitzava el Mundial de Futbol del Naranjito —déus del cel— i es desfeia en devessalls de banderes espanyoles com sempre fa quan no té res de bo per aportar a la humanitat. Malgrat no tenir una selecció pròpia a qui animar, aquell estiu de vuitè d’EGB va quedar totalment amarat per records lluminosos i espaterrants del Mundial. Les seleccions que el meu cor futboler va triar em van fer passar grans tardes: la Itàlia de Rossi, Zoff i Tardelli; l’Alemanya de Littbarski, Rumenigge, Paul Breitner, Lothar Mäthaus; el Brasil de Zico, Sòcrates, Falcao; l’Argentina de Passarella, Maradona, Bertoni; l’Àustria de Hansi Krankl —aleshores ja exjugador del Barça— la França de Platini, Rocheteau; fins i tot l’Escòcia de Steve Archibald, que va fitxar pel Barça dos anys després del Mundial. Els records dels millors futbolistes que hi havia al món, l’any 1982, doncs, els tinc a la memòria ben enredats amb la lectura d’Aloma perquè van tenir lloc en paral·lel. Al capçal del meu llit, on m’ajeia a passar pàgines de la Rodoreda a les hores que feia més calor defora, hi vaig penjar un pòster monumental de la selecció italiana, que va ser la campiona del Mundial. El que a un li dispara l’adrenalina i se l’endú sempre és un misteri, mig químic, mig cultural, mig de tarannà, no ho trobeu? El cas és que els partits corrien i les pàgines d’Aloma passaven amb fluïdesa, aquelles tardes. Quan em quedava poc per acabar de llegir, el campionat de futbol ja s’havia finalitzat i en restava algun programa per televisió, que jo procurava veure per reviure gols, jugades memorables, xuts que no acabaven a la xarxa però eren intents bellíssims. Pel que fa a la Rodo i sense fer-me cap spòiler, també recordo mon pare dient-me coses com ara «què, l’Aloma ja ha anat a comprar la roba per fer cortines?».

 

Tinc claríssim el moment en què vaig llegir la darrera frase del llibre: «És tot el que vull». Vaig tancar-lo, a poc a poc. Estava rebentada. De l’aiguabarreig que tenia a la closca vaig entendre, clarament, una cosa: finalment sabia què era la literatura. En gros, en cru. I també quins eren els seus efectes, permanents i inesborrables, en les persones. Va ser com una epifania, com haver rebut un cop de mall al mig del cap. Una bufetada de bellesa, veritat i coses terribles. Tot alhora.

 

Abans d’Aloma, havia llegit força, és clar, de més joveneta. Aquelles lectures primerenques m’havien ensenyat a llegir. Havien estat pàgines meravelloses o que feien por, però embolicades en una cel·lofana d’aventures, regnes perduts, fades, boscos profunds, contes de tota la vida en versions tan inesborrables com ara la dels contes d’Andersen en versió de Marià Manent i Josep Carner, un dels llibres de ma vida. Recordo que aquells relats em van caure a les mans per un regal de mon pare quan era fins i tot una mica massa petita per captar-los del tot, a set anys o així. A la primera lectura, el conte de la sireneta no el vaig acabar d’entendre, per exemple, no vaig copsar què era l’amor de debò ni perquè era d’aquella manera... Rellegir els contes d’Andersen en altres moments de la vida m’ha ajudat a trobar-hi coses que, de molt petita, no vaig saber veure. En canvi, d’altres, les he retrobades intactes. Els contes d’Andersen —o, més aviat, la lectura que jo en vaig fer— m’han permès connectar de manera especialíssima amb altres llibres, dècades després, com ara Monòleg del perdó d’Enric Casasses. Però també he pensat en Andersen veient jugar futbolistes danesos, per exemple. Andersen connectat al gol de cap de Simonsen, el davanter que va jugar al Barça del 1979 al 1982, en la final de la Recopa contra l’Standard de Lieja, al Camp Nou. Connexions estranyes i poderoses que fa la ment, de vegades. La meva, almenys, així ho fa des de fa anys i panys, l’Aloma i el Mundial.

Més notícies de la categoria El Fòrum