Cadenes del passat que encara estan fermades.

Els altres americans

Racisme disfressat de justícia, escarment confós amb legítima defensa. Tot només per tenir un color de pell determinat, per ser descendents de gent segrestada a l'Àfrica

Plegant del col·legi i anant a dinar a casa de l'àvia, l'altre dia la meva fillola em va llençar: "Padrinet, per què hi ha tants negres a Amèrica?". Vaig mirar a esquerra i a dreta per comprovar que aquell atemptat contra la correcció política no l'hagués sentit ningú i vaig prometre d'explicar-li tot mentre mengéssim. No sé si va entendre res, en acabar l'explicació, amb l'últim bocí de fruita de les postres a la boca, em furtà el mòbil i es tancà a l'habitació de son àvia a fregir-se el cervell amb el tiktok, com sempre fa. En entrar-hi per molestar-la —ho faig tres o quatre vegades només per importunar— vaig adonar-me que si ella fos una mica més gran hauria complementat la meva explicació amb un llibre ajagut a la tauleta de nit de casa fruit del meu darrer emprèstit bibliotecari.

 

El ferrocarril subterrani, de Colson Whitehead, traduït al català per Albert Torrescasana i editat per Edicions del Periscopi, explica la història de la Cora, una esclava del sud dels Estats Units Americans del segle XIX que decideix escapar-se per fugir de l'esclavitud. El vestit literari que ens cus Whitehead, no és una epopeia homèrica amb personatges o molt bons o molts dolents, amb cascades de malvestats i muntanyes de triomfs hipoglucèmics, no. El sastre va a barraca i sap transmetre, amb un estil eixut i sense llacets, el món interior de capsa de mistos amb què comptava un esclau en una plantació; com era de cruel un futur inexistent que podia mutar cada dos per tres si l'amo o el capatàs s'aixecava de mala lluna o no: tot explicat des de la freda resignació de l'esclau d'assumir que seria només una propietat, una cosa, tota la seva vida.

 

El que fa fascinant el llibre de Whitehead, però, no és pas fer-nos descobrir amb voluntat de mestretites la realitat històrica i social del moment, sinó posseir el talent necessari per dir-nos, de manera subtil, que tot i parlar del passat en veritat està parlant de l'ara mateix. Les patrulles de degenerats que al segle XIX s'apuntaven a perseguir els esclaus fugats a canvi d'una recompensa, no satisfeien, en la majoria de casos, una necessitat crematística, sinó que simplement eren tarats que xalaven perseguint els esclaus fugats; ningú s'esgarrifava si abans de tornar-los al seu amo, un es divertia apallissant-lo una mica més del compte o en el cas d'una dona n'abusava sexualment. Tornar d'on havies fugit volia dir rebre un càstig exemplar per fer treure del magí els qui alguna vegada havien somiat en imitar al fugitiu: o una atonyinada que et deixava esguerrat per sempre o directament una tortura lenta fins a la mort.

 

Aquells beneits de les patrulles d'encara no fa dos-cents anys, ens ve a dir Whitehead, no es diferencien tant dels desgraciats que vestits d'uniforme i amb una placa al pit, no tenen inconvenient en reduir persones posant-los el genoll al coll fins a morir asfixiats, disparant-los fins a set trets de pistola davant els seus fills o entrar al teu pis i tirotejar-te en plena nit. Si abans els legitimava la legalitat de l'esclavitud, ara els legitima l'ús de la llei a la seva mida. Racisme disfressat de justícia, escarment confós amb legítima defensa. Tot només per tenir un color de pell determinat, per ser descendents de gent segrestada a l'Àfrica i obligada a treballar a la força a l'altra banda del mar; un lucratiu comerç el qual molts catalans hi van tenir participació.


Comentaris