Un home amb mascareta passant per davant d'un arbre de Nadal i decoració diversa

Anys que esdevenen història

Ha costat penes i treballs, però finalment aquest dijous deixem enrere l’any 2020, el que per la gran majoria dels que vam néixer després de la mort del dictador ha estat, sense cap mena de dubte, el pitjor any de les nostres vides. De fet, tan nefast ha estat aquest 2020 que abans que s’acabés el primer trimestre ja sabíem que seria el pitjor any que ens tocaria viure en moltes dècades. I només estàvem a mitjans del mes de març...

Després que el temporal Glòria ja ens fes un petit avís de què ens havia d’arribar, la pandèmia del coronavirus ens va passar per sobre sense que ni tan sols sabéssim què estava passant. Totalment confiats, el coronavirus no ens semblava gens diferent del que uns anys abans ens havia semblat el virus de l’Ebola o la grip aviària: una cosa que al món occidental no passava. Un error que, espero, ja no tornarem a cometre.

Si una cosa podem asseverar és que el 2020 esdevindrà història. Els escolars l’estudiaran i hauran de memoritzar el que va passar a tot el món sense excepció. Històricament, segurament haurem viscut un dels anys més importants dels últims lustres, però és evident que hauríem preferit no haver-lo viscut. El cost enorme en vides, salut, relacions socials i economia és d’una brutalitat que l’únic que podem desitjar és que no torni a passar mai més.

Com amb tot, també es poden treure experiències positives fins i tot de les pitjors vivències. A banda de donar-nos una bufetada de realitat i humilitat que probablement fa temps que demanàvem a crits, hem hagut d’aprendre a conviure amb una situació que, si ens l’haguessin explicat a finals del 2019, l’hauríem titllat d’història de terror digna de ‘La Dimensió Desconeguda’ (a algú més li va donar per recuperar-la durant el confinament?).

La capacitat d’adaptació de l'ésser humà és extraordinària i la manera com estem entomant la realitat a finals d’aquest 2020 no té res a veure amb com la vam entomar a la primavera. Ens sobreposem davant l’adversitat —perquè no en queda altre— però alhora, com un revers tenebrós, també ens insensibilitzem a marxes forçades. La gent segueix patint i morint d’una manera trista, però tot s’ha convertit en un paisatge tan habitual que ja no ens sorprèn. Almenys fins que toca d’una manera més directa.

Després del que ha passat enguany no té cap sentit demanar un bon any 2021 a tothom. Probablement, després del que hem viscut aquest 2020, amb molt poca cosa ja tindrem un any millor, però això no serà sinònim d’un any bo. L’únic que podem demanar és que, més d’hora que tard, torni a arribar el moment en el qual que es morin 300 persones al dia per una mateixa causa sigui una esfereïdora anomalia, en lloc d’una trista realitat.