El Govern ultima el confinament municipal de cap de setmana i el tancament de cultura, restauració i extraescolars

Aquest cop costarà

Fa pocs dies vaig veure una publicació a les xarxes socials en la qual hi havia un gràfic —fictici i en to de broma— amb dues barres que mesuraven tant la quantitat d’infeccions de coronavirus que hi havia al país, com la por que tenien els ciutadans davant la pandèmia. Al gràfic de la passada primavera, la barra de les infeccions era molt curta, mentre que la de la por dels ciutadans era molt més llarga. A la d’aquesta tardor, la situació es capgirava i la barra d’infeccions era llarguíssima, mentre que la de la por era molt minsa.

Tot i ser una publicació humorística, reflectia prou bé com els ciutadans estan rebent aquesta segona onada del coronavirus. El mes de març, l’impacte de la pandèmia va ser tan inesperat que ens va agafar a tots amb la guàrdia baixa. No només els polítics i els professionals sanitaris, sinó a tota la societat, que de cop es va veure immersa en una situació totalment desconeguda i que no es vivia des de feia més de cent anys.

Aquest fet, junt amb l’elevat nombre d’hospitalitzacions i de morts, va fer que la por s’estengués de forma molt ràpida entre els ciutadans, com passa normalment davant d’una cosa que és desconeguda. Sense dubte aquesta por va ser una ajuda important perquè la gran majoria de la gent complís d’una manera molt exemplar el confinament estricte que el país va viure durant més de dos mesos. Hi havia por de fer la més mínima activitat, ja fos anar a comprar al supermercat, acostar-se a la farmàcia o, simplement, caminar pel carrer. Semblava que la Covid estava a tot arreu.

Però si per una cosa es caracteritza l’ésser humà, és per la seva capacitat d’adaptar-se a qualsevol situació, per molt dolenta que aquesta sigui. A mesura que han anat passant els mesos, la pandèmia i la ‘nova normalitat’ han anat esdevenint un factor quotidià a les nostres vides. Ja tenim assumit que el coronavirus és i serà un company de viatge per molt de temps. Indesitjat, sí, però inevitable. Amb el qual, qui més qui menys, ja s’ha anat adaptant a la manera de viure estipulada aquest 2020: mascareta, distància, poques reunions socials, PCR’s, aïllaments, etcètera...

Per tot això, un segon confinament domiciliari —una possibilitat que cada cop es veu més a prop— intueixo que, aquest cop, costarà de complir, almenys amb la rigorositat que es va fer el primer. I no em refereixo al fet que ens costi mentalment tornar a estar tancats a casa (que també) sinó al fet que, amb el factor de la por en nivells molt més baixos que al març, serà difícil que la gent no surti al carrer. És possible que aquesta mesura sigui inevitable segons com avanci la pandèmia i com estiguin els hospitals del país, però certament, serà difícil esperar el mateix comportament que va tenir la població ara fa mig any.


Comentaris