Bàtman a Cambrils

Quan sospitem que desobeir la llei s’ajusta més al sentit comú i a la justícia natural que no pas fer cas de l’autoritat, ¿hauríem d’actuar a cara descoberta?
¿Vols veure el meu batsenyal? | Henry & Co.

Ens relatava l’altre dia el company Albert Fuertes un esplèndid intent de robatori a la bonica vila baixcampina de Vinyols i els Arcs, a l’autor del qual va batejar com a ‘lladre Mortadel·lo’. Diria que cal no confondre-ho amb la pràctica sexual coneguda com a ‘fer un mortadel·lo’, que m’abstindré de descriure per raons de decòrum i us remetré a l’Urban Dictionary, al Telegram de Tsunami Democràtic o al vostre grup de whatsapp familiar.

En aquest cas, el lladre va ser enxampat in fraganti al jardí de la veïna a qui intentava robar. Va fugir cap a Cambrils, violant la privacitat de diversos edificis. Els Mossos, avisats, el van perseguir i acorralar fins a un recinte privat. Quan el van comminar a sortir de l’amagatall i a lliurar-se, van veure un home que coincidia amb la descripció física però que duia una indumentària del tot diferent. El tio s’havia canviat de roba, però no va tenir en compte que la nostra policia és intel·ligentíssima —perquè es nodreix de les millors ments del país— i es va adonar que anava completament eixut i estava plovent a bots i a barrals. El van arrestar, esclar.

He estat unes hores pensant per què un desaprensiu d’aquest calibre —que si enganxés intentant entrar a casa meva i es donés la feliç circumstància de disposar d’una escopeta fregiria indefectiblement a perdigonades— ens cau tan simpàtic. Afegir una mica de disfressa, teatralitat, legitimitat natural o poesia a la transgressió de la llei ha estat un dels recursos clàssics del delinqüent. Així van actuar Jesús de Natzaret, el Carrasclet, Bonnie i Clyde, el Vaquilla, Brito i Picatoste, Rosa Peral o Carles Puigdemont, per posar exemples propers als nostres cors i a la nostra cultura. També és la pulsió anímica que subjau a l’èxit recent del Joker, convertit en una mena d’anivellador de la justícia social per la via de la taradura escènica.

De la mística i la retòrica de la narrativa dels superherois, explotada fins a l'avorriment els darrers lustres, n’hem après l’axioma que el bon justicier ha d’emmascarar-se si pretén lluitar contra el mal i alhora protegir les persones a qui estima. De fet és un dilema molt bàsic: és clar que si el teu malvat antagonista coneix els teus afectes els atacarà, perquè és l’única debilitat teva a què té accés. Les persones normals, que de vegades fem coses dolentes, ho entenem perquè en algun o altre moment hem actuat amb aquesta perfídia. De la mateixa manera, quan tenim la pruïja de fer el bé l’instint protector ens aconsella amagar-nos, més encara en aquest país on l’enveja és l’esport nacional.

 

Però, ¿i a l’inrevés? ¿Què passa quan la frontera entre el bé i el mal es difon? Quan sospitem que desobeir la llei s’ajusta més al sentit comú i a la justícia natural que no pas fer cas de l’autoritat, ¿hauríem d’actuar a cara descoberta, per palesar la injustícia, o ens hem d’ocultar darrere de màscares i disfresses per no caure a les grapes brutes del mal govern, dels delators i dels aprofitats? Semblen neguits extemporanis, elucubracions teòriques. En canvi, a molts de nosaltres ens passen pel cap perquè aquests dies friccionen més que mai amb la realitat. Li devia passar pel cap a Álex Pastor, l’alcalde heroic de Badalona que no va poder aguantar més la pressió i es va deixar anar amb focs d’artifici. Em passa a mi quan infringeixo algun aspecte del confinament regulat per les autoritats sanitàries i dubto de si ho he de fer públic o no. Us deu passar a vosaltres: qui hagi complert les normes de reclusió i distanciament al peu de la lletra que tiri la primera pedra.

 

També li passava a Bàtman. Ell, un home d’ordre, era prou conscient que contravenia les lleis i que usurpava funcions policials, però donava prioritat a béns superiors com la seguretat pública o la revenja. Dubto que Bàtman hagués respectat l’arrest domiciliari i s’hagués quedat de braços plegats esperant que l’autoritat competent fes el que calia, més encara veient la incompetència manifesta. ¿En un món que —segons tots els entesos ens diuen— es caracteritzarà per la videovigilància i el control telemàtic, els que ens posarem màscares i caputxes per sortir al carrer, els que passarem per sota les càmeres per evitar ser enregistrats o els que ens deixarem els mòbils a casa —si podem superar l’addicció— perquè no ens triangulin la posició, serem els bons o els dolents?

 

No tinc ningú que m’ho respongui. Quan encara es podia sortir legalment al carrer, anava a passejar per una albereda que tinc al costat de casa. Sota un pont del barranc de la Verge del Camí hi tinc un oracle: s’hi solen penjar a dormir la mona desenes de ratpenats que de nit s’encarreguen de tenir la població de mosquits del barri controlada. Els primers dies de fer coneixença s’espantaven de la intrusió i fugíem, ells i jo, presos del pànic. Més tard, ens vam acostumar a les presències respectives i els feia preguntes metafísiques que em contestaven amb un moviment d’ales gairebé imperceptible. Ara, el ministre de Sanitat Illa diu que els ratpenats són els culpables de tot el que ens passa, els dolents de la pel·lícula, i a mi cada cop em falta menys per posar-me un passamuntanyes —estigui permès o no— i anar-los a preguntar què en pensen d’aital calúmnia.

 

"El Bitllet | «El color del fang», per Albert Oliva" "Bibliofòbia, per Miquel Bonet"