Bibliofòbia

De totes les bombolles que es fan i es desfan, la literària i/o llibresca és la que fotrà el pet més fort perquè llegir és una feblesa de l’esperit que ens adotzena
Cremar llibres és sexi. | Joy Marino

Mireu, estimats lectors, vull que quedi clara una cosa: no tinc cap necessitat d’escriure. Una vegada, de molt jove, vaig escriure un relat breu que, comptat i debatut, ja conté en estat embrionari tot el que més o menys m’amoïna. Considero que amb això ja n’hi ha prou, no cal saturar més l’univers de la lletra impresa. A més, no em correspon a mi desenvolupar el que està definit als plànols; d’aparellador ja en pot fer algú altre que jo sempre he tingut més tirada pels arquitectes. Em direu que què collons faig escrivint aquests articles però és que això té més a veure amb l’amable invitació de delCamp.cat¹ i amb un cert càrrec de consciència social perquè, al capdavall, el talent –sobretot quan és tan esclatant— sempre és un deute; i els deutes es veu que s’han de pagar.

Tampoc tinc cap necessitat de llegir: parlant d’arquitectes, va ser el compatriota Gaudí –que no escrivia, com tampoc escrivien altres catalans il·lustres com SòcratesFerran Adrià— qui va deixar dit: «En els llibres rarament es troba allò que es busca i quan s’hi troba, amb freqüència està malament». Santa paraula. De totes les bombolles que es fan i es desfan, la literària i/o llibresca és la que fotrà el pet més fort perquè llegir és una feblesa de l’esperit que ens adotzena i ens estova i ens fa perdre el món de vista. He tingut l’encert d’anomenar aquestes pulsions malaltisses vigorèxia intel·lectual: per molt flagrant que sigui l’evidència que llegir ens mina la humanitat i ens converteix en monstres inadaptats, el lector és un drogadicte que no s’adona de la seva degradació moral i sempre en vol més i més i més tard o més d’hora acabarà amb l’Estat del Benestar i amb la Civilització Occidental.

No puc negar que he llegit algun llibre. Però només perquè vaig ser víctima d’un sistema pervers que m’hi empenyia i perquè no tenia la personalitat prou forjada per oposar-m’hi. Un entorn educatiu i familiar de respecte reverencial a la cultura que només va provocar la curiositat malsana d’ensumar uns llibres tancats a pany i clau a les vitrines del Centre de Lectura com si fossin tortells de crema rere l’aparador de cal Padreny. No és estrany, doncs, que fruit d’aquests estímuls condicionats, l’aparició espectral –pujant des del carrer Major o des de la plaça del Castell– d’un Mercadal afacit de llibres qualsevol Diada de Sant Jordi convertís una tendra adolescència en la fase inicial d’un trastorn del qual avui puc afirmar orgullós que m’he guarit.

Enguany he pensat que estic bastant tranquil per les generacions venidores perquè, amb l’accés universal a tota la cultura de què disposen, és molt poc probable que visquin aquest torbament de la Diada de Sant Jordi i emmalalteixin com jo. Això em fa feliç. És el que té el progrés i la millora de l’espècie. Un darrer consell d’un alliberat: si teniu canalla, podria donar-se el cas –ja se sap que la mercadotècnia editorial és difícil de combatre– que us hagueu vist forçats a comprar algun llibre. Feu-vos-ho com vulgueu però, per l’amor de Déu, que no el llegeixin.

¹Article publicat a delCamp.cat el 23 d’abril de 2012

"Tarragona fa 100 anys, per Damià Amorós" "Que la por no ens faci traïdors, per Eva Fernández"