Ens abraçàvem enmig d'una pandèmia

No ens podíem imaginar que la primera vegada que ens veuríem tots cinc seria en un enterrament
Dues persones abraçant-se abans de la pandèmia. | Judit Sabaté

Tres anys després d'haver començat la vida adulta, de sortir de la facultat amb la cua entre les cames i haver-nos d'espavilar com poguéssim per aconseguir el nostre primer sou. Tots cinc, madurant cadascú pel seu costat, però sempre conservant la nostra bombolla, aquell espai i aquells moments en què continuàvem estudiant periodisme i ens quedàvem a la biblioteca bevent cafè soluble fins a les dues de la matinada. Quatre anys d'universitat en què el pitjor que ens va passar va ser suspendre Estructura de la Comunicació o enfadar-nos per més d'un treball en grup. Set anys d'amistat, d'anades i vingudes, d'estira-i-arronses, set anys d'Itàlia, Holanda, Suïssa, Mallorca, Barcelona, Girona, Tarragona, l'Ebre i Lleida. Set anys de distància, de projectes, de relacions, de ruptures, de sentir-nos perduts, de trobar-nos i retrobar-nos. Conscients de moments de no haver sabut estar a l’altura i moments d’haver hagut d’empassar massa, però havent-hi sigut.

I de sobte la bombolla s'ha hagut de trencar a marxes forçades, sense que ningú ho esperés, sense que ningú ho volgués. No ens podíem imaginar que la primera vegada que ens veuríem tots cinc seria en un enterrament. Feia mesos (anys?) que no ens vèiem tots junts i va haver de ser per assistir a un funeral que no hauria d'haver-se celebrat, que no tocava, que no era just, era massa aviat —quasi sempre ho és—, a la ciutat tan castigada pel virus en l'anomenada segona onada. AP-2 amunt, i als peus de la Seu, tornàvem a abraçar-nos.

Abans el que necessitàvem era una cervesa més, una copa més, una anècdota més, i ara l'únic que volíem era una altra abraçada, d'aquelles que curen. Abraçades noves, que mai abans havien volgut dir el mateix, que mai abans havien tingut aquell significat. Ens abraçàvem enmig d'una pandèmia, d'aquesta puta pandèmia que s'ha cobrat una altra vida injustament. Ens abraçàvem conscients que potser passaran molts mesos més per poder-nos abraçar tots cinc una altra vegada. Però conscients que aquestes abraçades hi seran sempre que calguin, malgrat la pandèmia, la distància, els projectes, les relacions, les ruptures, el sentir-nos perduts, el trobar-nos i retrobar-nos, els adeus.

"Cap a la ciutat dels prodigis, per Daniel Gil" "La llibreria amagada, per Òscar Palazón"