Ofici de les Decennals

Allò que no ha pogut ser (II)

És el dia. Tota una ciutat ha esperat, durant una dècada, l’arribada del 29 de gener de 2021 i res és tal com havíem imaginat. Als carrers no hi ha el bullici que s’espera ni els campanars parroquials anuncien l’entrada de la gatzara. Tampoc s’ha aviat la pirotècnia que pregona als quatre vents la festa més bonica de totes ni els sonadors tradicionals han sortit en desfilada per iniciar les celebracions populars.

Només uns quants balcons s’han endiumenjat en un autèntic crit a la desesperada. Ells, que s’han tenyit de blau, com un clam al cel imploren l’arribada de la bonança i la fi de les preocupacions. Amb tot, a Valls ens hem quedat sense Festes Decennals i avui som una mica més orfes de tot allò que anhelem ser.

No puc deixar de pensar que molts haurien viscut les festes per primera vegada. Ells són la nova generació de vallencs i vallenques i aquest 2021 haurien començat a aprendre què representa la Candela per a la ciutat. Però com dicta el cicle de la vida, i amb tot allò que comporta fer-se gran amb el pas dels anys, a vegades les coses no poden ser com voldríem.

Uns altres també sabran interpretar que aquestes, molt possiblement, haguessin estat les seves darreres Decennals. Una celebració que haurien viscut amb intensitat, melangia i amb la motxilla dels records plena a vessar. Segurament no haurien estat les millors festes que mai haguessin viscut, però sí les principals abans de la partida final.

Per sort, en les properes Festes Decennals, que espero que no siguin gaire llunyanes, moltes persones repetiran l’experiència de fa 10 anys i amb un somriure als llavis recordaran com els van marcar les de 2011. Com una pedra roent, també tindran en la ment totes les vicissituds i els inconvenients que hem hagut d’afrontar com a comunitat per arribar a celebrar un nou i anhelat desenari.