Bisbes espanyols en una trobada l'octubre de 2018.

Aparences

El primer dia de setembre de 2017 vaig fer tres voltes entorn de la catedral de Tarragona. No aconseguia localitzar la porta de l’Arxiu Diocesà, tot i saber que es trobava a l’extrem oposat del Pla de la Seu, entre el Palau Arquebisbal i el Seminari. Quan la Capona marcava el punt de les 11 del matí, per fi, vaig plantar-me al davant de l’entrada i vaig prémer el timbre que anunciava la meva arribada.

Amb l’aturada de l’estiu, havia avançat força en el treball de camp de la tesi doctoral i en aquell moment em calia comprovar uns materials del fons tarragoní. Un noi jove, suposo que en condició de becari o en pràctiques, va anotar les meves dades i va comprovar la reserva de la cita. Seguidament, va indicar-me el lloc on podria fer consulta i em va fer posar còmode.

Al cap d’uns minuts va aparèixer l’arxiver, del qual només havia sentit dir lloances i elogis pel seu tarannà proper i amigable. La seva trajectòria acadèmia també avalava un recorregut ampli en el camp de la recerca i vaig pensar que tenia, davant meu, tot un referent. El capellà duia, agafat amb les dues mans, un parell de carpetes amb documentació rellevant per al tema que m’interessava i vaig estar prop de tres hores immers en aquells materials.

Abans de marxar, em va felicitar pel tema escollit i es va interessar per l’evolució de la tesi. Em va esperonar a mantenir el contacte i, fins i tot, va proposar una possible segona trobada, aquesta vegada més distesa, per parlar-ne amb tranquil·litat. La sensació era profitosa i al cotxe, mentre tornava a casa, vaig pensar que aquell arxiver era un bon home i que podria aprendre moltes coses amb les seves aptituds.

Ras i curt, ell dominava un dels arxius més emblemàtics del territori i la seva experiència m’ajudaria a revelar algunes de les incògnites que encara no havia pogut desxifrar. Ben mirat, només ell tenia les claus per a fer-ho, després de dècades d’introspecció.